Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Charles August Mengin

Tota la llum del sol ja s’ha apagat,
m’enfonso en fondalada de foscor
ancorada tan sols en l’aspre temps,
el cervell esclatant d’incomprensió.

Dins del pit se m’obren les ferides,
suquegen sang, terror, dolor endins,
soc als llimbs extirpada de vida
sens present, ni ésser, ni confí.

S’eixampla el meu buit paorós, maligne,
perversió infligida en tots els àmbits,
tant de mal fa que de cop m’anihila,
tot m’ho roba, em sostreu, ho fa carnatge.

La bellesa d’un temps magnificent
resta ara esclatada sota l’Hades,
per sort sé qui soc i el meu forment,
l’ésser bo que voldria assolar d’altri.

I malgrat el monstruós atac
que m’ha fet durant anys sobreposar-m’hi,
em rescato com algú que ha estimat,
s’ha donat i ofert al límit màxim.

I així soc aquesta que ha bastit
sobre amor la seva estela màgica.
Aquí visc, sobre el foc, resistint,
aquí moro, dins meu, única estança.