Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.
Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.
Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.
Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a poetes
Per a Vicent Andrés Estellés
Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així a tots ens arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.
Publicat dins de Poemes de la pàtria, Poemes per a poetes
Per a Charlie Chaplin, Charlot
Eres
poeta entranyable,
ingenuïtat fresca,
ànima descoberta
a aquest insolent món.
Eres
una gran flama encesa
trenant els camins lliures
amb els amors més tendres
sempre al cor tremolós.
Eres
esperit bategant
amb un càlid somriure
coneixedor al límit
del dol i el goig humans.
Eres
la carícia que sana,
la infantesa del riure,
la saviesa concisa
que tots som perdedors.
Eres
el mag que ens conhortava
fent-nos morir de riure,
i en cada gest narrava
la solitud del viure.
Eres
el gran còmic d’alçada
que ens deia a cada passa
com pot ser d’infinita
la incomprensió humana.
Eres
el gran savi del cine,
transmetent-nos tan plana
la veritat més viva:
que només l’amor salva.
Publicat dins de Poemes per a poetes, Poemes solars
Dedicat a Salvador Espriu
Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.
Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.
En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.
Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.
Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,
les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.
Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.
Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.
Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.
No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.
Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.
Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.
Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.
Publicat dins de Poemes de la pàtria, Poemes per a poetes
Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols, Poemes per a poetes
(Per a Mario Benedetti)
Amb una llengua antiga
d’un temps ple de nostàlgia,
amb el caliu que crema
i escalfa la paraula,
amb un país com brasa,
rius de carrers amb arbres,
amb els vaixells al port
plorant pels que es quedaren,
amb el temps fent de xarxa
dels amors que no passen,
així a tu t’imagino,
els fulls a la butxaca,
entrant als cafès amples
sempre amb un fi somriure,
la ciutat estimada
remorejant sens pausa.
Un aire de jardí
es remou quan tu passes
pels carrers populosos,
quan gires cantonades
seguint la llum més pura
amb un sentiment d’alba
natal i ciutadana.
Així jo t’imagino,
mentre et neixen paraules
que seran els teus versos,
els poemes immensos
de vida degustada,
de sol espès d’Amèrica,
de lluna desplegada.
Publicat dins de Poemes per a poetes
Crema foc a la pira dels anys i deixa
abandonats al voral del camí, somnis
i groselles, i l’aire que va vibrar
amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada
la teva cabellera. Rodes de cotxes
pintats de colors han deixat la seva empremta
d’atrotinada carrossa i tu ens mires
des de dalt, riallera, al cim d’una època
que el vent ja ha escombrat. I encara se sent
la remor del motor d’aquell temps violent,
del xoc dels colors amb la vida, de la joventut
potent abocada al seu propi instint
abraçada al perill, a una crema instantània
sense mirar l’abisme. Quin gust té
aquesta potència entre les dents,
viscuda a mossegades. Quin enlluernament,
el dels focus i tarimes improvisades,
dels escenaris on et vas enfilar.
Quina força la d’oferir-se a cor obert
al trement impetuós d’aquell riu desbocat.
Les heures de les teves notes tenen
ressonàncies d’acer, i la tendresa
les poleix amb la seva pell rosada.
Notes negres que s’ondulen fins a tots
els extrems de dins teu, com un fuet
que et traspassa, una serp d’aigua, el plor
esqueixat d’un ferit. La teva veu,
que penetra i arrasa, textures fiblants
i escapçades, porosa càrrega humana
que busca empeltar-se de més humanitat.
I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast
del teu micro, un crit llançat a les forces
tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.
S’encenen els fils elèctrics del so
en l’espai on et projectes, tremola la terra
de la teva passió, que es torna àvida
de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi
per bastir de nou un món damunt les seves
crueltats esgarrifoses. I entremig
corre un àcid mortífer que arrasarà
els vostres fèrtils camps.
Quin és el gust de tantes i tantes flors
corrompudes en cementiris gegants.
Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu
t’elevaves damunt els escenaris, fascinant
de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,
del desafiament a la súplica, de la tendresa
a la desesperació. Torrent de dolçor,
torrent de fúria, el teu sotragar-nos
és la descoberta d’un nou camí
d’iniciació. El teu magnetisme
tremola en la densitat de l’aire espès,
traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,
i el teu ímpetu reneix de la pira
on es va sumint el temps, magma imprescindible
per als nostres somnis, per a les flors trenades
amb les mans d’aquesta època eixuta.
I torna a ser estiu a Amèrica i al món
que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,
sota la remor iniciàtica de la teva
indomable cabellera, de la teva energia
tendríssima i salvatge, del teu blues fet
de veritat oberta, de terra esqueixada,
d’incombustible foguera.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes ombrívols, Poemes per a poetes
Et vam conèixer, tendre, amb un somriure als llavis,
i música tocava el teu esguard tan clar.
Home bo de comarques d’arrel fonda a la terra,
que en saps l’ànima intensa i, dolç, la fas granar.
Paraula a paraula, i rere un vers, un altre,
compons la melodia amb què ens saps captivar.
I nosaltres, sentint-te, de la teva veu ferma
prenem a glops bellesa del teu desig vital.
Poesia que plantes com camps de conreu fèrtils,
esponerosa sembra d’on neix, gerd, el fullam.
En el teu caminar deixes un rastre esplèndid
i una estela de premis que fa goig celebrar.
Amic Sendo, poeta, és bell compartir hores
sent tu bon company i hoste entre poetes nats.
La teva poesia la recita una musa
que, de passió curulla, sols tu pots convocar.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes
Ara ets aquí m’agrada estar amb tu,
en aquest moment que caminen els astres.
Ple del teu cos és l’espai, tot curull,
sensible i ric, amistós de paraules.
Per la finestra oberta al cel flairós
s’escampa a l’aula el bleix de la tarda.
Comparteixo el goig del teu treballós fer
amb la somrient esplendor de la cara.
La teva veu repica en l’espurneig de l’aire
i els sons vibrants i oberts cauen en flamaralla.
Rellisca un poc el temps en l’escalfor ovalada:
et tinc només per mi en l’espiell que esguarda.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes
C. Spitzweg
Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,
el poeta pobre crea coordenades.
La llar de foc dorm a les golfes altes
i el dia de llum esmalta les cambres.
Per tota riquesa, té llibres, la casa,
polits de teranyines que inundin les pàgines.
Un paraigua obert penja a la mansarda,
que fa intimitat a tota l’estança.
El poeta seu abrigat per mantes
contra els tous coixins, coixineres blanques.
Protegit del fred canta amb ditirambes
aquest dia immens, tot ple d’esperances.
Després anirà a prendre dues tasses
d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.
Com sempre, durà, ben amanyagades
als plecs de l’armilla, les estrofes clares.
Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,
tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.
I cada mestressa que cuina, enfeinada,
li posa una sopa a sobre la taula.
En entrar a l’Hostal els homes que parlen
resten tots callats per fer-li homenatge.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 