Estimats amics, soc a l’Índia. Si no es veu no es creu. Durant el viatge, agradable i confortable, hem estat envoltats de precs i versicles de l’Alcorà (anava amb una companyia dels Emirats Àrabs). Només un problema a l’avió que ens duia a Abu Dhabi, ple dels seus habitants d’una morenor i una bellesa luxoses; algunes dones tapades fins als ulls. Doncs es veu que aquests homes, que són rics, que manen molt, que controlen les dones, no es renten, i la pudor de suor i de peus bruts era insuportable. Una petita mostra del que us dic és aquesta foto. Però bé, això ens va fer riure també molt i vam fer molta amistat. No us podeu ni imaginar els flits perfumats que es van arribar a tirar durant les 6 hores del viatge. Les hostesses fins van posar rengleres de cafè mòlt a tot el llarg dels passadissos, però res. Les noies filipines al costat de qui m’asseia (fixeu-vos en quines casualitats: una era serventa del Jordi Pujol) tenien pànic que els homes aixequessin el braç: a l’acte arribava una pudor demolidora.
En arribar a l’aeroport d’Abu Dhabi, uns cartells una mica xocants: tots exclusivament d’homes, amb els vestits i capells habituals dels Emirats, fent prèdica amb unes màximes escrites en cartells. Tots parlant de la tolerància, ves per on. En aquella societat no existeixen les dones. No hi ha ni un foto de cap dona en aquell immens aeroport, precisament ple de fotos. Em sentia com si hagués desaparegut.
Data i hora: 2 d’agost 12:12 ·
I sort que, en arribar a l’aeroport de Cochin, m’esperava, diligent, el meu taxista, amb un cartellet amb el meu nom, ben escrit; però es va haver d’esperar bastant perquè vaig haver de fer els tràmits d’immigració.
Data i hora: 2 d’agost 12:18 ·
En el viatge en taxi ja vaig veure una mica on m’havia ficat… però tot eren percepcions només momentànies. Però una sensació una mica descoratjadora sí que la tenia: veia un país en certa mesura desgavellat. El taxista va conduir de meravella i després d’un viatge llarguet (45 km) em va dur a la meva pensió. Un lloc agradable, net, fresquet, ample, enmig de vegetació, ocells i animals de tota mena. Un oasi.
El meu primer cafè amb llet a l’Índia. No és cosa fàcil, de debò, trobar un lloc acceptable per prendre’l.
Data i hora: 4 d’agost 18:55 ·
Aquests són els ocells més abundosos de Kochi, els corbs. Grallen dia i nit. Potser no és ben bé l’ocell del paradís, però a mi m’encanta.
Data i hora: 4 d’agost 18:56 ·
Això és l’anada a Ernakolum amb el transbordador, un barri de Kochi esgotador (sobrepoblació, atapeïment de trànsit sorollós, pol·lució, pudor), ple de comerços de totes les categories, fins a les més pobres fins a les grans firmes europees. Em va encantar el mercat de la fruita, tan propi del país.
Data i hora: 4 d’agost 18:56 ·
Com que ja sabeu la meva passió pels gats, vinga a comprar peix per als gats ambulants.
Data i hora: 4 d’agost 19:13 ·
Després d’Ernakolum, i com que estava cansada (la fortor del sol esclafa) vaig anar a fer-me un bon massatge Aiurveda, a un preu gairebé occidental; però he de cuidar-me. Vaig sortir nova. I després, vaig anar, via tuc-tuc, a una representació de teatre Khatakali, típic de Kerala. I a la nit, com cada nit, em vaig tornar a perdre pel barri: no hi havia manera de trobar la meva meravellosa habitació. Estava perduda per una molt pròxima rodalia, però era incapaç de trobar la pensió. Sort un altre cop de la inestimable ajuda dels homes, dones i joves de Kerala que es van mobilitzar i ho van fer tot per dur-me a lloc sana i estàlvia.
Data i hora: 4 d’agost 19:18 ·
I avui també he anat a dinar al luxosíssim restaurant Museum, del mateix barri jueu, a Matancherry. Corre la brisa del mar, una delícia indescriptible en aquests tròpics. Tot sembla net (ehem… bastant), meravellós, deliciós… espero que no sigui aquí on enxampi la salmonel·la. De debò, no se sap mai, però bé… si no vols pols no vagis a l’era.
Data i hora: 4 d’agost 19:18 ·
Al meu meravellós restaurant, al costat del mar, amb l’arròs vegetarià que he menjat, senzill però de debò deliciós. Un dels moments fantàstics, per compensar els no tan bons.
Data i hora: 4 d’agost 19:19 ·
Estimats amics, avui estic passant un dia primera. He anat al barri jueu, on hi ha l’única sinagoga que resta a Kochi. Els jueus van arribar aquí en temps dels romans, igual que a Europa. Ja veieu que tot ve d’antic. És un barri deliciós, preparat per al turisme, amb museus de l’antigor gratuïts i grans botigues d’antiguitats i artesania preciosa, però molt coneguda perquè Barcelona ha estat inundada de productes de l’Índia, i a preus moltíssim més barats que els que aquí demanen als turistes.
Data i hora: 4 d’agost 19:19 ·
Una cosa que cal comentar, que no he llegit a cap guia ni llibre ni article, i que pràcticament no m’ha dit ningú, és la brutícia que hi ha a tot arreu. És una brutícia que també s’accepta com a part del tot, tret d’alguns llocs realment infectes que t’arriben a revoltar: la vista, la pudor, la degradació, la lletjor, i la consciència que entranya un gran munt de malalties mortals. És una llàstima perquè, si no, aquest podria ser un lloc on estigués situat el paradís.
Però ells hi viuen enmig i n’hi se n’adonen. O, encara pitjor, en són la causa. En fi, merda per tot arreu, per dir-ho amb totes les paraules de la llei. He arribat a pensar que per als indis les coses que tenen la categoria de brut han d’estar brutes, i que no cal violentar el seu estat natural. Així, conviuen amb les coses que són netes (però que jo veig contaminades per la brutícia) i això és el que compon el tot. Si no és així, no m’ho explico. D’altra banda val a dir que les persones van polidíssimes i desprenen molt bona olor.
Data i hora: 4 d’agost 20:05 ·
Estimats amics, avui es el primer dia que començo a adonar-me d’on soc, en ple tròpic, amb una calor xafogosa que només baixa d’intensitat amb la delícia de la brisa dels arbres. O del mar. Ara soc davant del mar, i ja m’he orientat bastant a Kochi. Hi ha Fort Kochi, on jo hi tinc una habitació fantàstica, Matancherry, un barri comerciant tal com devia ser al segle XV. Us ho juro, és fantàstic voltar pel carrer principal, tot xivarri, bullícia i les sempiternes botzinades dels tut-tuc. I hi ha també la caòtica Ernakolum, barri comercial atapeït i brut, amb algunes zones d’aigua putrefacta pudent, que destarota bastant.
Aquí, a Kochi, s’hi barreja tot: pregàries als altars, gent pobra i molt pobra, captaires, cofurnes polsoses i immensament brutes de comerciants que semblen la gola del llop, magatzems de fusta, d’arròs, d’espècies i de béns de consum, en gran part inimaginables per nosaltres.
Hi ha vaques lligades (el carrer és força estret) i cabres campant per tot el barri. Però res es fa estrany. Tot forma part del seu ordre i l’únic ésser estrany i discordant soc jo, però són amables i tolerants amb mi. I els tuc-tuc no et deixen de petja per poder fer negoci amb tu. Tothom et cobra un preu exorbitant pel que és el país, però estem parlant només d’1 euro o 2. Em queixo, també amablement, perquè sàpiguen que ho sé, però la gent és aquí, en gran part, en la pura subsistència, i d’entrada jo ja accepto haver de pagar més, si bé fins a un cert punt, si no, no faig el tracte.
De tota manera, la gent és senzilla, humil, bona, i no són en absolut lladres. Ells cobren el preu que pacten, amb el teu acord. Així no et prenen res.
Ahir, per exemple, per anar a Matancherry, un barri en terra ferma (no és una illa, com altres barris de Kochi), vaig agafar un tuc-tuc perquè em portés al transbordador que travessa el mar. Em va demanar 30 rúpies (40 cèntims d’euro), però a l’hora de pagar jo em vaig equivocar (fa molta calor, és molt i molt humida i molt diferent de la de casa nostra), i pensant que parlàvem de 300 rúpies (encara no tinc pràctica amb aquests bitllets, tampoc), li vaig donar el primer bitllet de cent (1,30 euros). Quan era a punt de donar-li el segon no el va voler. Li semblava exorbitant, i podia acceptar una bona propina, però no era un lladre.
Igual em va passar quan vaig comprar un coco per beure’n l’aigua, al preciós i sorprenent passeig de mar, bigarrat de gent, de tenderols i venedors per terra, de llumetes enmig l’obscura nit i el so de les onades.
Vam pactar 40 rúpies (50 cèntims d’euro), una barbaritat perquè a ells els costa 5 rúpies. A l’hora de pagar, l’home de la paradeta me’n va cobrar 50. Jo em vaig queixar amablement i pedagògicament atenent-me al pacte i dient que jo pagués de més ho acceptava, però pagar una barbaritat no. I em va tornar les 10 rúpies. Ja sé que no em ve d’aquí, però és important marcar una pauta respecte al que és acceptable i al que no.
Data i hora: 4 d’agost 20:13 ·
Aquest és el meu dinar d’avui al preciós restaurant de Matancherry. Un senzill plat d’arròs vegetarià d’allò més saborós.
Data i hora: 4 d’agost 20:35 ·
Després de dinar a Matancherry he seguit la visita cultural i urbana. El barri, avui que és diumenge, tenia poca agitació. He anat al Palau Holandès (no he pogut fer fotos dels frescos magnífics de les parets), he passejat, he tornat al passeig de Fort Kochi, sempre ple d’humanitat, i m’he detingut en les grans xarxes de pesca que hi van deixar els xinesos de Macau, al segle XIII. I també he comprat artesania, tant o més cara que a Barcelona. Però bé he hagut de correspondre a la passió per vendre dels comerciants. Cap al tard les famílies s’apleguen a la platja. No m’he sentit tan segura enlloc, malgrat la poca llum de quan es fa de nit. Van tots polits, flamants, ben pentinats, les dones són elegants, amb vestits llampants, brodats, de colors lluents, exquisidament conjuntats; alguns nens van amb els ulls pintats, les nenes amb flors per tot arreu… i traspuen una plena felicitat pletòrica, somrient, meravellosa. Les persones se t’acosten i amablement, dolçament, et pregunten com estàs, d’on ets… alguns et demanen si es poden fer una foto amb tu… en fi, ple reconeixement per la persona que soc. No m’ho esperava pas, ni de bon tros. Un encant total. Demà me’n vaig i em sap molt de greu deixar Kochi.
Data i hora: 4 d’agost 20:51 ·
Ja us he parlat una mica de la brutícia, una xacra real. I el pitjor és que hi ha llocs infectes. Vas alternant olor esvaïda d’espècies (al sector de les espècies) amb pudors insofribles.
Data i hora: 5 d’agost 14:57 ·
Bé, avui ja marxo de Kochi i hi deixo de totes totes el cor (i també algunes xinxes que m’han picat de nit). Un lloc meravellós que si no fos per les escombraries podria ser un paradís. En un autobús atrotinat, dels que surten a les pel·lícules, he fet el recorregut fins a Alleppey, on ara soc, tot comprenent un altre cop que del repel·lent d’insectes, del qual vaig empastifada, i del braçalet de citronella, els mosquits se’n riuen. El viatge ha sigut molt agradable, amb molta comunicació i posant a ratlla algun espavilat a qui se li escapava un braç erràtic cap a la meva cintura o l’espatlla. Però tot forma part del caliu mundà de l’Índia. Com sempre, a qualsevol mitjà de transport soc l’absoluta única estrangera, però jo em sento com si hi hagués anat tota la vida. La gent m’agrada i me l’estimo.
Carme Cabús alegre.
Data i hora: 5 d’agost 15:13 ·
Estimats amics, ja soc a Allepey, després de la primera bona ensopegada. Un moment de desistiment però amb les atxes ben altes.
Tenia reservada a Allepey una habitació que a Booking semblava talment un xalet de vacances, amb un pati frondós i tot perfecte. Per començar, a l’arribar ja no hi havia ningú. Una mica decebedor. Tot ple d’un espant de mosquits de por. Sort que a la meva reserva hi havia el telèfon. Bé, el conductor del tuc-tuc que m’hi ha portat hi ha trucat de seguida (aquí ningú et deixa mai penjat, com si fossis de la seva família).
En aquestes que al cap d’una estoneta apareixen dos paios joves, bruts, xaixos, amb una pudor de suat que tombava, i tot entonats obren la porta, plens d’una alegria falsa… de cop, l’ànima als peus: tot feia una pudor que empestava, brut a més no poder, horrorós, com de pel·lícula de por. (Escric des del restaurant: m’han portat el sopar. Continuarà…)
Carme Cabús adorable.
Data i hora: 5 d’agost 16:24 ·
En fi, res, que a Allepey he fugit cames ajudeu-me de l’habitació que havia reservat per Booking. Un lloc infecte que em provocava aversió.
Així que me n’he anat a buscar, carretejant maletes (són molt lleugeres), un tuc-tuc amb un conductor que parlés anglès, però com és habitual, m’ha trobat abans ell a mi que jo a ell, gairebé immediatament. Hem pactat un preu astronòmic (70 rúpies, menys d’un euro), jo fent cara d’amoïnada per haver de gastar tant, i hem quedat que ell em portaria a alguns hotels coneguts i que fins que jo no trobés l’habitació adient, seguiríem ‘buscant junts. Ell s’hi ha avingut tot content (el turisme és l’única ocasió de sortir momentàniament de l’economia de subsistència, i cobraria el preu inflat de la carrera més la comissió).
I al primer lloc on m’ha dut, ja he dit que sí. Prop del mar, netedat, olor de sabó, aire condicionat, aigua calenta… de debò, després d’aquell lloc infernal, un somni. Ara bé, pactem el preu: que si estira, que si afluixa, que si és massa poc, que si és massa… al final hem quedat que li pagaré 2.000 rúpies per 2 dies, uns 14 euros per dia. Per al país és força, però el lloc s’ho val (i jo també).
Immediatament després de fer el tracte, el senyor s’ha portat com un veritable professional, parsimoniós (no ens esveréssim pas), però professional, cosa que m’ha fet sentir en bones mans: paper de vàter (aquí no se’n fa servir), ampolla d’aigua precintada, engega d’aire condicionat, contrasenya de wifi, full de registre… en fi, un descans total. Eren les 4 h de la tarda i jo havia passat el dia amb unes galetetes (i un magnífic cafè amb llet), i sense ni descansar he sortit cap a la platja, contenta i rejovenida. I després d’una bona passejada vora el mar magnífic, he buscat un bon restaurant i he fet un bon sopar. Per cert, acabo d’acomiadar una colla de joves catalans de Mira-sol, Terrassa, Sant Cugat i Barcelona (el món cada cop és més petit). Han treballat tres setmanes a Calcuta, a la Fundació de la Mare Teresa. Ha sigut preciós trobar-los i intercanviar experiència i informació. Ells venien d’on després aniré jo, i jo venia d’on ells aniran ara. Així doncs, teníem molts consells per donar-nos.
Ara plou com plou al tròpic, com si el cel s’obrís. Fa una brisa de somni, i jo tinc una habitació on, camí de la platja, em fa goig tornar. Demà vaig a recórrer els canals d’aigua amb barca. No podria tenir més bona perspectiva. Un petó de bona nit al nas.
Data i hora: 6 d’agost 16:08 ·
També he visitat el temple hindú d’Alleppey, i he vist les dones resant i fent ofrenes, i els gossos menjant-se-les tot seguit.
Data i hora: 6 d’agost 22:46 ·
Estimats amics, encara soc a Kerala. Demà marxo cap a les muntanyes, a les reserves naturals on hi ha animals salvatges que es veu que es poden veure en les rutes preparades. Aquest país t’acull molt bé, amb molt de caliu. I qui té alguna cosa per vendre o per intercanviar ho intenta, sempre amablement. La gent té un gran sentit de la comunicació humana, i enlloc no he vist cap mena d’agressivitat.
Per cert, avui he fet una coneixença especial: un mico preciós, lliure i assenyat a qui he donat un plàtan.
També he fet una passejada llarga en barca pels mítics canals d’aigua, que ha estat una delícia després del tràfec indescriptible de la ciutat. Un home jove, típic guia per a tot, trempat i simpàtic, que després cobra les comissions de tot arreu, a més de la generosa propina del foraster, m’ha acompanyat (l’hi he dit jo si també volia venir). La conversa ha estat molt agradable i enriquidora, en un entorn avui realment de luxe, lluny de pudors. He vist també, preparant-se per a la competició anual d’agost, les barques serp, amb els seus cants a fi de marcar el ritme. Molt emocionant.
Data i hora: 6 d’agost 22:58 ·
Estimats amics, soc a la sorollosa Allapuzza (Allepey, segons el nom dels colonitzadors anglesos). Soc en un bon hotel amb una bona habitació, cosa de debò imprescindible per sentir-se bé, per poder descansar, llegir, dutxar-se, dormir com una soca i agafar forces per a l’endemà.
Data i hora: 7 d’agost 15:03 ·
Estimats amics, avui deixo Allapuzza, en el transbordador públic, a un preu real: 15 rúpies per 2 hores i mitja de viatge, és a dir, 20 cèntims d’euro. Aquí hi he estat molt bé. Hi he fet un amic, l’home jove, guia per a tot, que m’ha ajudat i ha resolt força coses (pagant sant Pere canta), però el seu interès és real. Tenen una cultura humana molt profunda, directa, sincera, i saben interpretar les persones. Esperen que t’avinguis a un preu astronòmic, però si dius que no, rebaixen (segueix sent astronòmic per al país, però ja s’ha rebaixat i jo ja he complert amb el meu paper). He dit adeu a l’hotel i a la ciutat i ara m’encamino, via canals d’aigua, cap a Kotayam. L’entorn i el paisatge, amb l’aigua blava i límpida del llac Punamada i les illes plenes de palmeres que es retallen contra el cel, són realment meravellosos i únics, un somni visual per a un occidental, si bé mai no s’acaba d’oblidar la brutícia i la pudor de la ciutat que deixes enrere. Envoltada per aquesta gent, comunicativa i somrient, sempre amistosa (jo, l’única exclusiva turista a tots els transports públics) m’hi trobo de meravella: segura, cuidada, una més.
Data i hora: 8 d’agost 11:52 ·
ESTIMATS AMICS, ja soc a Thekkady, que també pertany a l’estat de Kerala, a les altes muntanyes, les anomenades Ghates Occidentals, i hi fa un temps de monsó tan terrible que tot està inundat i totes les carreteres tallades. Han tancat la Reserva de Periyar, que tinc a 4 passes, on hi ha tigres, elefants i molts altres animals salvatges… no hi ha electricitat, ni wifi, ni aigua calenta perquè va amb energia solar… una pluja terrible que en un moment et deixa com si sortissis del fons del mar, tant portis paraigua com impermeable. Els carrers estan inundats i només hi pots passar com tirant-te a la piscina. Per això he llogat un jeep (únic vehicle que pot transitar per alguns poquets llocs) i hem fet una ruta per plantacions de te i espècies prop de Khettady. Així he passat el matí, plovent com si el cel s’hagués fracturat per sempre. MOLT EMOCIONANT. Després de canviar-me de roba, ara soc a punt de dinar.
Data i hora: 8 d’agost 12:48 ·
Estimats amics, ahir va ser un dia de viatge. Primer vaig agafar el transbordador públic, que va ser un viatge de meravella durant més de dues hores enmig dels canals d’aigua del llac Punamada, d’Alleppey fins a Kenjiram. Realment preciós. Després vaig fer els 7 km fins a Kottayam amb tuc-tuc, i vaig arribar miraculosament a l’estació d’autobusos 10 minuts abans que sortís l’autobús cap a Thekkady, que és una de les portes d’entrada a la reserva animal de Periyar i on tenia reservat l’hotel. El viatge, en un autobús una mica trontollant, en molts moments va ser d’infart. La carretera era estreta, amb continus revolts pronunciadíssims, però bona, ben pintada i molt ben senyalitzada, però aquí ningú fa el més mínim cas de cap senyal, ni de canvi de rasant, ni de línies contínues… també s’ha de dir que per aquesta carretera hi circulen vehicles a tota mena de velocitats, alguns, com els carros de bous, molt molt a poc a poc. I a més, s’ha de comptar amb el neguit d’anar de pressa dels conductors, tant que se’ls ericen els pèls del clatell. De debò perillós. Jo anava al seient del davant de tot, al costat d’una senyora gran maquíssima que m’anava donant consells: ara, abriga’t, ara, tapat el cap per l’aire… el clima s’anava tornant més fresquet a mesura que ascendíem. El viatge va ser molt accidentat. Anàvem pujant i pujant muntanya amunt i va començar a ploure a bots i barrals. No es veia res de res, però el conductor no desistia de fer avançaments com per tenir un atac de cor. No sé ni com anava jo tan tranquil·la. La majoria de gent de l’autobús (on jo era l’única forastera), dormia. I després va venir el pitjor: una boira espessa que no deixava veure res a menys d’un metre. Què us penseu que va fer el conductor? Voleu creure que va seguint fent avançaments? Amb alguns crits meus es va despertar tot l’autobús. Buf, de debò que va ser molt difícil. I només eren… 145 quilòmetres de res. Us ho imagineu? Però tot va anar bé i, un cop a Khettady n’hi havia per felicitar el conductor.
Data i hora: 8 d’agost 13:58 ·
Bé, ja era a Thekkady, dins un tuc-tuc amb les meves maletes i possessions i ara era l’hora d’anar a buscar el meu hotel. Hi va pujar amb mi la senyora que anava al meu costat durant tot el viatge i que vetllava per mi. Plovia amb força i havíem quedat una mica xopes. Ella va donar l’adreça de casa seva, gairebé a tocar, al conductor, i quan ens vam aturar davant la seva porta, ella, obertament, d’una manera preciosa, amb un gest generós, em va oferir casa seva. Em va semblar entendre una frase que va dit al conductor: hem d’ajudar els turistes. Però jo ja tenia habitació reservada, i també volia una total independència, i em vaig perdre la possibilitat de fer la meva estada a Thekkady en una casa del tot índia del poble. Així doncs, li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no. Li vaig fer una abraçada i el gest d’ajuntar les mans del Namasté, i també li vaig regalar una bossa de festucs que duia de casa ficada dins d’una de les butxaques de la maleta. Ella va baixar del tuc-tuc contenta, lleugera perquè seguia plovent.
Vaig donar a l’home del tuc-tuc l’adreça del meu hotel. Ell, papissot, va dir que no coneixia el lloc. A la meva reserva hi havia el telèfon i hi va trucar. Resulta que era a 6 km del centre! Això ja no em va agradar perquè el centre era un lloc molt bonic i animat i tenia ganes de quedar-m’hi i passejar-hi. Amb una mica l’ànima als peus, el tuc-tuc comença a enfilar un camí de muntanya impracticable, tot fang, sots i giragonses, i jo cada cop més desanimada. Però no patia gens perquè aquí un conductor de tuc-tuc, que s’ho coneix tot al peu de la lletra i té molta intuïció (i ganes de cobrar la comissió, perquè aquest país funciona a cop de comissió) et soluciona tota mena de problemes d’existència (i també existencials) que puguis tenir.
Puja que puja que pujaràs, amb perill de tombar unes quantes vegades (un tuc-tuc no és més que una moto de tres rodes), arribem a un lloc completament isolat, enfonsat en esplèndida natura, amb tota la família a fora esperant per rebre’m. Jo ni vaig baixar del tuc-tuc. El conductor ja m’havia dit que coneixia molts hotels al pur centre, que era on jo volia estar.
Amb una expressió una mica compungida vaig explicar a l’amo de l’hotel que preferia estar al centre i no en un lloc tan isolat. A ell li va desaparèixer el somriure, però molt amablement va dir que ho entenia. Així que girem cua, altre cop els 6 km, ara de baixada, no sé si encara pitjor, i després d’una bona estona, tornant a passar pel centre, ja gairebé de nit, em porta a un hotel preciós i luxosíssim, amb les portes plenes d’escultures superbes tallades a la fusta de les portes exquisidament envernissades… però que valia massa per a mi: 68 euros 2 nits. No és que no pogués pagar-los, però tinc un altre concepte de viatge i de cap manera no em cal gastar això. Penseu que la gent aquí guanya al mes al voltant de 12 euros. Enteneu que em sembli un escarni?
Dic que no i el conductor em porta, girant i enfilant per alguns carrers, a una pensió que, segons diu, és d’un amic seu. Em va agradar de seguida. L’amo era un home gran senzill i maquíssim, i després de regatejar una miqueta (és la meva obligació, perquè sempre comencen per preus astronòmics), vam quedar que pagaria 7 euros per nit. El lloc és fantàstic, en una caseta totalment independent, a 100 metres del centre però en un trencant súper silenciós, enmig de la vegetació tropical. M’encanta. De seguida va venir el fill, un noi jove, maco i espavilat a més no poder, a portar-me un cafè ben calent. I quan se’n va anar la llum, cap a les 10 h de la nit, va venir immediatament a portar-me una lot potent (jo tinc una pila, duta de casa) meravellosa per llegir. Us envio algunes fotos de Thekkady, dels pastissos que fan per aquí (que jo no he tastat perquè tinc por d’una malaltia), de la catedral catòlica, amb la mare de déu vestida a l’índia (hi hem anat amb el jeep), de la meva habitació, del camí que faig per anar a centre (a 100 metres), del meu esmorzar i dinar…
Data i hora: 10 d’agost 8:45 ·
Estimats amics, avui ja fa 10 dies que vaig marxar de casa. Vaig tenir la immensa sort o intuïció de començar el viatge per Kerala que, tret de la brutícia i pudors que ja us vaig comentar, és com un paradís. He estat a Kochi, a Allapuzza, a Kottayam i a Thekkady. Però he hagut de deixar Kerala una mica a correcuita perquè un amic indi de Kochi (un cambrer maquíssim, de nom Shibu, que parla castellà i està entusiasmat en aprendre la llengua) em va avisar per whats de les inundacions de Kerala. L’any passat hi va haver molts morts i desapareguts, i aquest any també n’hi ha. Aquí a l’Índia, a dia d’avui les notícies s’obren amb les inundacions de Kerala. També hi ha morts i desapareguts. Les agències de viatges i tots els viatgers han hagut de canviar els itineraris. Després de Thekkady i la Reserva Natural, tenia habitació reservada a Varkala, la millor platja de l’Índia, segons la guia, però, naturalment, no hi he anat, com també m’he quedat sense veure la Reserva de Periyar, on no es podia anar ni amb jeep i on, a més de les inundacions, a causa de la humitat està plena de sangoneres i altres paràsits perillosos per a la salut. A més, ahir, ni al meu súper restaurant hi havia wifi, en electricitat ni pensar-hi, i tot era xop i moll, i els carrers més inundats encara que ahir. Per a la nit he hagut de demanar fins i tot una manta al meu hostaler.
Així que després d’esmorzar vaig anar a preguntar els horaris dels autobusos cap a Madurai, a l’estat de Tamil Nadu, a uns 150 km, i, via autobús, cap a Madurai s’ha dit. Al matí plujós d’ahir vaig veure la pobresa i el desemparament de la gent, a mercè d’aquest clima extrem, esperant simplement que el pitjor passés de llarg, que, si podia ser, no els toqués gaire. Us deixo algunes fotos d’ahir de Thekkady i del viatge en bus.
Data i hora: 10 d’agost 9:02 ·
Estimats amics, com ja us he dit, soc a Madurai. Ahir va ser el primer dia que vaig perdre la paciència perquè, al no haver tingut wifi, no havia pogut llogar habitació a la ciutat. Així que en arribar-hi, només baixar de l’autobús agafo un tuc-tuc de la bona colla que s’oferien i, entremig les botzinades, la pol·lució, el caos increïble, els innumerables altars hindús i les vaques, la gent en pobresa extrema… ens encaminem cap a la zona del temple (que és el motiu pel qual es ve a Madurai). Bé, ens comencem a aturar als anomenats hotel del voltant del colossal i impactant temple, que talla l’alè, i tot eren cofurnes insalubres i horribles. Penseu que venia de la flor i nata de Kerala, i allò em semblava indecent. Jo vaig perdre la paciència, però el conductor (no era gaire agradable) no la va perdre (cobraria la meva picossada i la comissió de l’hotel). Aquí vaig cometre, a causa del cansament i la decepció, algun pecat d’intolerància, però al final vaig comprendre que no podia demanar més i em vaig conformar: això és Madurai, la quarta ciutat més poblada de l’Índia, purament hindú, pràcticament sense vestigis de la colonització, amb una llengua pròpia, una altra ètnia, una altra dimensió, atapeïda de pelegrins de nord i sud que venen a resar al temple. Vaig agafar una habitació que, després de tot, era la que més em feia la peça i, la veritat, és que, brutotes i tot com estan les portes i la cadira, on no se m’ha acudit posar-hi res a sobre, hi he dormit de primera, segura i encantada. Una bona opció. Us envio algunes fotos d’aquesta Madurai increïble, una ciutat que si no veiés no concebria a la Terra.
Data i hora: 10 d’agost 16:15 ·
Estimats amics, soc a Madurai, dins del temple que no sé com descriure perquè depassa les mides de qualsevol llengua. Si digués que és colossal, amb centenars de galeries immenses, el sostre sustentat per mil columnes, com si es tractés de la cova del drac més gegantí que us pugueu imaginar, no us explicaria res.
De debò que no em puc creure el que veig, i no comprenc com ha pogut ser concebut res semblant, d’una grandària i una força tan definitiva i terrible. És un món sencer el que hi ha aquí dintre, que et deixa totalment bocabadada i esmaperduda.
Ni tan sols no sembla una obra humana, sinó un món del qual no comprens les lleis, però que intueixes que poden ser esglaiadores.
Només per veure això, per tenir-ne inexperiència, valia la pena venir a l’Índia.
Això no inspira cap mena de misticisme, sinó que et cau al damunt com la consciència d’una força i un poder aclaparadors. És magnificent, però no pas de signe bondadós o amable, sinó que entranya un perill definitiu, com l’amenaça d’algun enemic.
Ja us ho he dit: no sembla una obra humana, no és a la nostra mesura, prové d’un poder esclafador, tant que fascina, una fascinació potser provinent del terror, de la qual ja no te’n sostreus mai més. Una cosa salvatge, fabulosa, remota, aterridora, un poder tan primitiu que esparvera.
I tanmateix, quin plaer immens, ser aquí, haver pogut viure prou per veure-ho, per ser-hi, per sentir-ne la potència.
En aquesta galeria fabulosa, en la qual he cercat la solitud, envoltada per l’alegria i la festivitat de la gent sempre riallera, plena a vessar d’ànima humana, sempre comunicativa, amb el búfal i l’elefant sagrats (no deixen fer-ne fotos), escric esbalaïda, i us escric només aquestes poquetes paraules, que no descriuen res.
Això s’ha de venir a veure, entrar en la seva basarda, amb la sensació que has penetrat a l’inframon.
Tot és tan estrany per a mi, em depassa de tal manera que em duu a la consciència de l’adveniment d’una cosa terrible.
Res inspira a la pietat ni a la devoció, sinó que les figures i estàtues, les seves posicions, estan dominades per un aire profundament militar, i les mans juntes no em fan pensar en el prec, sinó en la submissió a aquest poder real i palpable i, alhora, absolutament fabulós.
No sé què prediquen aquests déus, ni si han fet algun bé a la humanitat: m’ho haurien d’explicar molt bé, però no sé si m’ho creuria.
Aquí venen pelegrins de tota l’Índia, i pots veure com fan les seves orgies de fe, que tenen també una dimensió primitiva i salvatge, malgrat que estan sustentats per aquesta gran, immensa civilització que és l’Índia, pacífica, vibrant, entranyable.
Malauradament, no deixen fer fotos a dins del temple.
Data i hora: 11 d’agost 6:17 ·
Estimats amics, he llegit a la guia que Madurai és la ciutat espiritual de l’Índia i l’ànima de Tamil Nadu. Aquest temple, el temple de Meenakshi, la deessa de tres pits, ve a ser la representació principal de l’Índia del sud, com el Taj Mahal ho és del nord. Més que un temple és un complex religiós de 6 hectàrees, envoltat per 12 torres (en llengua tàmil ‘gopurams’) com la que es veu a les fotografies, la més alta de les quals té 54 metres, i s’hi accedeix per 4 portes. A totes les torres hi ha una infinitat de figures esculpides que representen déus, deesses, herois i dimonis. Va ser dissenyat al segle XVI i construït durant el segle XVII, i és un dels majors exponents de la superba arquitectura dravídica.
Data i hora: 11 d’agost 8:34 ·
Estimats amics, avui he anat al Museu Ghandi i realment m’han caigut les llàgrimes dels ulls. Va ser un camí molt llarg i dolorós cap a la independència, però ho van aconseguir. És un museu excel·lent, emotiu, sense pretensions, que repassa la història de l’Índia i les seves colonitzacions. Davant la implacabilitat dels dominadors anglesos, es van alçar i, contra tot atac, van persistir. No hi ha més camí, amics meus. Venero Ghandi i aquest poble indi, que ara que hi soc entremig, comprenc molt més i admiro. Ghandi va dir: “SEREM INDEPENDENTS I DONAREM UN EXEMPLE i UNA LLIÇÓ AL MÓN”. Aquí soc jo, embolcallada pel seu exemple i penetrant la seva lliçó. També va dir: “NO COOPERAR AMB EL DIMONI ÉS UN DEURE TAN GRAN COM COOPERAR AMB DÉU”. Simplement, genial. És l’única manera de mantenir-se íntegre i mantenir tota la força per lluitar contra l’enemic, sense trair-te tu mateix ni els teus. El dimonis eren els britànics, naturalment. Parlava a la gent amb el seu llenguatge, amb la seva dolçor. M’encanta aquest Madurai.
Data i hora: 11 d’agost 9:06 ·
Estimats amic, ahir ja vaig passejar per Madurai (sense allunyar-me gaire de la rodalia del temple) força integrada a la ciutat. Tant, que em vaig comprar un vestit indi, ja que les dones d’aquí són precioses amb els seus vestits llampants i jo semblo un espantall. De debò que el ritme vibrant d’aquesta ciutat, el seu remolí, la seva gentada als carrers t’enganxa i no trobes l’hora de tornar a l’hotel a descansar o a dormir. Ahir vaig comprar sobretot roba, una roba preciosa i a preus indis, ja que les estrangeres no s’hi interessen: dos vestits copiosament brodats de cotó i un sari blau amb tot de paons daurats brodats a tot al llarg. També em vaig delectar una bona estona a l’increïble mercat de davant d’una de les 4 portes del temple, amb la mateixa estructura i les mateixes columnes de l’interior del temple, ja que abans en formava part. I vaig fruir moltíssim per aquests carrers on per a mi absolutament cada cosa és una descoberta grandiosa.
Bé, també em va passar una cosa una mica dolenta: una vaca em va clavar un cop de banya al capdamunt de la cuixa que em va fer veure les estrelles. Aquí els animals, tots, van afamats a més no poder. Jo ja li havia donat una mena de panets bullits que fan aquí i que no m’agraden. Ella jeia a terra, però en veure que hi havia menjar a la vista es va aixecar d’una revolada. Jo tenia mig pa de pessic (diguem-ho així) dels grossos, però era exactament davant la vaca pensant com l’hi donaria perquè s’havia esmicolat tot. En aquestes que sento un gran dolor punxant a la cuixa: sí, de la gana que tenia no havia pogut aguantar la impaciència. Un home que ho va veure va fer un crit a la vaca, i a mi un gest que m’apartés. Jo ja li tenia por, però el pa de pessic sí que li vaig donar, abocant-l’hi a terra. Bé, un aprenentatge més: millor que no tingui gaires mostres de confiança amb els animals perquè ves a saber les reaccions que poden tenir. I davant el menjar perden el món de vista.
Data i hora: 11 d’agost 18:02 ·
Estimats amics, soc a l’estació de tren de Madurai. Increïblement, és un lloc netíssim i agradable, amb la gent asseguda o ajaguda per terra. Hi ha una sala d’espera només per dones, amb el lavabo darrere (força net), que és fantàstica. Hi ha colles de pelegrins del temple també per terra. El meu tren, via Trichy, havia de sortir a les 5 h de la tarda i de moment ja han dit que portarà 3/4 d’hora de retard: no gaire diferent que la Renfe.
Avui també he fet el meu primer dinar purament a l’índia: damunt una fulla plàtan, però, això sí, amb cullera. Ells mengen amb les mans, però a mi mai no em sembla que la mà sigui prou neta per menjar-hi. He dinat menjar indi, arròs amb algunes de les seves salses i espècies, tot amb molta moderació, just tastat, però indi del tot. També he menjat unes postres dolces curioses, crec que de fideus (?) i iogurt amargant, i una mena de pasta que semblava una ofrena, embolicada amb un trosset de fulla de plàtan i amb mitja fruita vermella confitada al damunt: una delicadesa inesperada. He començat sola, però en un momentet el restaurant s’ha omplert i una família de tres persones ha vingut a fer-me companyia: una gent amb una expressió de bondat increïble. El dinar, espectacular, del qual podies repetir fins a quedar-ne tip del tot, m’ha costat 1 euro i mig, comptant l’aigua de litre fresca i un cafè amb llet. I aquest matí he esmorzat 3 plàtans pastosos i alimentosos, dolcíssims, dels que hi ha aquí i venen per totes les paradetes instal·lades a terra: 10 cèntims d’euro (realment inflat en relació al preu que paguen ells), i no les clavades de 4 euros dels menjadors dels grans hotels, on tampoc no acabo de fruir del menjar, tan estrany.
Ara soc a l’estació, amb l’habitació reservada a Trichy, també a prop del temple. És el primer cop que agafaré el tren: 161 km, 3 hores de viatge, ara ja una hora de retard.
Data i hora: 11 d’agost 20:11 ·
Estimats amics, soc al tren que em porta des de Madurai, a Tiruchirapal·li (Trichy, segons la denominació dels colonitzadors anglesos). La primera parada, al cap d’una hora, Dindigul Junction.
Es va fent de nit. Han passat per les finestres un estol de venedors de cafè amb llet, tots amb els seus dipòsits de llautó lluent polidíssims i les seves camises d’un rosa pujat netíssimes. No he pogut prendre un cafè de 10 rúpies perquè no tenien canvi de 100. És això possible? Doncs sí, m’he quedat sense la il·lusió del cafè amb llet.
Es va fent més de nit i l’aire es torna més calent, més sensual. Del tren i del meu vagó ha baixat una gent i n’ha pujat una altra. Les persones aquí, igual que a l’estació, em veuen tota sola i miren què faig. Algú potser fins i tot mira si faig gestos del tot humans, o si tinc reaccions totalment humanes. També em passava a mi quan a la primeria a Barcelona venia gent molt diferent.
Els encanta fer-se fotos amb mi, i són les dones les que se m’acosten, com a dona que soc també, m’agafen la mà, i després s’hi incorpora la família. Elles són joves i fortes, morenasses i boniques. Al seu costat, a les fotos sempre quedo una mica revellida, però a ells això no els importa. Jo m’hi avinc amb plaer i queden encantats. No sé què dec representar per a ells, però la capacitat d’abstracció i de somni dels indis és molt gran, d’això me’n vaig adonant constantment.
Una altra cosa que m’ha passat en aquest viatge és que, definitivament, no m’agraden els estrangers occidentals: fan cara de pomes agres i de tenir el cul encongit, i no et dirigeixen ni una mirada ni molt menys una salutació ni un signe de reconeixement com a occidentals que som, pertanyents a la mateixa deu cultural.
Crec de debò, absolutament, que a l’occident estem vivint una crisi profundíssima, que ens hem cregut la ideologia dominant, que hem perdut el nord i l’essència de la vida.
Però no vull dir res més, perquè tanmateix, aquí a l’Índia, avui he vist una cosa que m’ha fet veure la vulnerabilitat absoluta de la gent en pobresa extrema: un home molt vell, molt i molt malat, s’estava morint. Era estès al carrer, a una de les voreres de la torre nord del magnífic temple de Madurai, en un bassal de pipí, gairebé sense consciència, però encara mig agafava una ampolla amb aigua amb les seves mans sens força. Anava pràcticament despullat i se li veien els testicles. Una situació que demanava una urgència immediata. He anat directa cap a un home que seia just al seu costat i li he dit que calia avisar l’ambulància. Ell tenia una expressió de preocupació a la cara, però s’ha desentès del que li deia. He anat de pressa cap a uns nois joves (només un entenia l’anglès) i li he dit que calia avisar immediatament l’ambulància, que aquell home vell estava molt malament i s’estava morint. Ell ho ha explicat als altres en la seva llengua, i tots aquells nois es feien per complet els desentesos.
La veritat és que jo m’estava encomanant la passivitat de la gent i veia inútil el meu desesper. Aquell noi de la colla que parlava anglès m’ha contestat tranquil·lament, com si fos una evidència clarivident, que aquell home era un captaire. I què?, que no és una persona, també, un captaire? Els he dit que avisessin l’ambulància sens falta i me n’he anat amb el cor molt petit. També jo tenia les meves coses per fer, és clar, abans de cuidar-me d’un vell captaire moribund, però és que en aquest país, on hi soc purament de pas, sembla que sense adonar-me’n hagi decidit no contraure cap responsabilitat amb el patiment, ni el dolor, ni les necessitats de la gent.
Mentre anava a l’hotel a recollir les maletes per anar a buscar el tren, he pensat que l’ambulància devia ser un servei que s’havia de pagar, a un preu que la gent del carrer, que viu en un estat de pura supervivència, no pot ni somiar. Ets un captaire, et fas vell i et mors al carrer. I jo també he seguit fent la meva vida.
El tren s’ha aturat a la meva estació. Ja soc a Tiruchirapal·li.
Data i hora: 12 d’agost 11:00 ·
Estimats amics, ja soc a Trichy (nom dels colonitzadors), que de nom real es diu Tiruchirappal·li. Ahir el viatge en tren va ser una delícia, i sense jo saber-ho es tractava d’un súper ràpid que va trigar just dues hores. Vaig arribar, amb tot l’equipatge, a Tiruchirappal·li que era nit negríssima, amb una mica d’inquietud per la meva vulnerabilitat, pactant el preu amb el conductor d’un tuc-tuc en un camp ras solitari i fosc (trec dels pocs tuc-tuc que quedaven, perquè la gent ja havia agafat els altres). L’home era molt tosc i no sabia anglès ni coneixia l’adreça del meu hotel. Va anar a preguntar als companys i em va dir que era a 15 km. Em va demanar 300 rúpies, l’equivalent a 3 euros i mig, una fortuna. Li vaig dir que sí perquè havia de sortir d’aquell atzucac i arribar a l’hotel i veure’m una mica les orelles en aquest Tiruchirappal·li que la guia posa com un lloc fabulós.
Comencem a marxar per uns llocs solitaris i foscos, enfilem una carretera caòtica i pol·luïda a més no poder, ens acostem a unes llums: el centre. Misèria extrema, un gran nombre d’indigents dormint pel carrer en un entorn realment miserable. Unes paradetes minses amb una trista bombeta misèrrima.
Comença a sentir-se una musiqueta. Vaig pensar: potser aquest home ha posat música? De cap manera: era el telèfon, amb el qual, entre aquell trànsit de bojos, es posa a parlar matusserament, una sola mà al volant, pitjant la botzina com un boig, fent avançaments perillosos i totes les giragonses que us pugueu imaginar. Que vaig pensar jo per un instant? Que estava fent conxorxa amb algú altre per robar-me. Perquè vam passar de llarg aquell centre i vam tornar a una carretera de negror, sense cases ni habitants ni cap rastre humà enlloc. En fi, una mica de neguit, tot i que petitet, sí que tenia. Corre que correràs una bona estona per una terra de ningú, i al final, allà al lluny, ja s’albiraven unes altres llumetes: buf, un lloc habitat. Una renovada expectativa. De cop, la immensa esplendor de la torre d’un temple, colossal. Buf buf buf. He de dir que l’home es va portar realment com un professional. Vinga amunt, vinga avall, i no trobava l’hotel. Jo pensava: on em dec haver ficat, quina merdeta d’hotel deu ser, si aquest home, que és de la ciutat, no el coneix, si costa tant de trobar i si els altres conductors de tuc-tuc a qui va preguntar no en tenien ni idea? Un altre patir. Bé, al final va trucar al telèfon que jo havia apuntat de la reserva i era a la mateixa cantonada. Dos homes ja eren al carrer esperant-nos. Primera impressió meva: una entrada mig de mala mort, amb poca llum, amb tot de gent índia, amb els seus nens, asseguts per les cadires i ajaçats per terra. Com en un campament de gitanos. Li demano al conductor, que volia cobrar i marxar, que, si us plau, no se n’anés. Pensava que allà no m’hi podria quedar i, mal perdés els diners, hauria d’anar a buscar algun altre allotjament amb cara i ulls. En aquest mig desconcert, agafa la paraula un jove espavilat i intel·ligent, ben vestit, tant que semblava un estudiant, i em fa entrar a dins. Jo, total desconfiança. Em fa passar a l’habitació i… és de súper luxe. Un lloc fantàstic: net a més no poder, aire condicionat, ventilador, pintat de nou, molt i molt d’espai, xarxes per als mosquits, bany molt net, molta llum a tot arreu, garrafa d’aigua embotellada de 10 litres, tot ben pensat, ben distribuït, tot agradable de debò. Li demano la clau de l’habitació i m’assenyala la de fora. Com? Doncs sí, sabeu què? Sense ni recordar-ho, havia llogat un apartament: sala d’estar fantàstica amb dos sofàs, cuina, estris… i tot per… 7 euros la nit. Vaig pagar al conductor i m’hi vaig instal·lar immediatament. El principal temple (bé, aquí s’ha de parlar de complex de temples, i de temples que tenen mides de ciutats) a dues passes. Ja ho veieu, doncs: Feliç Arribada a Tiruchirappal·li!
Data i hora: 12 d’agost 11:46 ·
Estimats amics, a l’Índia també hi ha gats, tot i que em sembla que vegetarians (pobrets). Aquest si l’acariciaves amb estimació es deixava fer. I sí, sí, li vam donar menjar. De tota manera, val a dir que de gats n’he vist molts pocs, i he arribat a pensar que potser és perquè se’ls mengen.
Data i hora: 12 d’agost 19:02 ·
Estimats amics, soc a un dels llocs fabulosos del món (crec que dels més fabulosos). És absolutament increïble i impressionant l’existència d’aquests temples que són com ciutats senceres construïdes al segle X. Res de poder diví, sinó militar, tot i la catarsi dels càntics profundament ressonants i dels ritus de fe orgiàstics. Us juro que comprenc absolutament com els joves dels anys 60 i 70 venien aquí i es quedaven penjats. Soc jo, una persona occidental i escèptica amb les religions, i aquesta ebullició també se m’emporta. Imagina’t si vas col·locat, que no és ni ha sigut el meu cas en absolut.
Dins aquests temples s’hi sent un poder ferotge, una força de gravetat d’un món paral·lel al real. Tenen una estructura de cova primitiva, et succionen del tot i et deixen esmaperduda. S’hi ret culte i adoració a potències de les quals depèn la teva vida, però sempre segueixen sent poders terrenals. Res de cap manera místic. Un ritual que a mi em sembla força esborronador i de dimensió desconeguda. En fi, no em feu cas. Us deixo algunes fotos del temple del matí. Ara soc en un altre també d’increïble, el de Thiruvanaikal, potser més femení, igualment immens però més abastable, més concebible. Potser és que ja m’hi vaig acostumant. M’he hagut de guarnir amb malles (que ja vaig haver de comprar a Madurai, per entrar als temples). Amb una calor gairebé de 40 graus, us ho voleu creure? A més, tots descalços i amb un terra que crema com foc, si has de passar per on toca el sol. Però ho trobo tot apassionant.
Data i hora: 12 d’agost 21:15 ·
Estimats amics, en aquesta ciutat, Tiruchirappal.li, hi he vist, per primera vegada a l’Índia, una misèria que esparvera. Cal dir que també soc en un barri extrem, el barri d’Sriragam, i el barri, on hi ha el gran temple d’Sri Ranganatha Swami (el de les fotos anteriors) és una illa del riu Cauvery, per la qual cosa, per arribar-hi, cal passar diversos ponts. És a força kilòmetres del centre, i avui, que he agafat l’autobús per baixar-hi (ha trigat gairebé una hora, entre una pol·lució infernal, una munió atordidora de vehicles amb determinació suïcida per ficar-se dins el trànsit, estridència de botzinades espaordidora… tot com un manicomi de dimensions gegantines).
Doncs al llarg de tota aquesta disbauxa psicòtica que ha estat aquest trajecte, he vist munts de gent miserable tirada a les voreres dels ponts. Una visió espantosa, com uns éssers mig d’ultratomba. Eren allà, com un detritus de la ciutat, esdentegats, vestits amb trossos penjants de parracs, plens de ronya, com si formessin part de la brutícia de la ciutat.
Davant aquesta visió, que es repetia sobretot al llarg dels ponts, on s’amuntegaven, m’ha agafat una angúnia horrorosa i unes ganes incontrolables de fugir. Però com és que m’he ficat aquí?, em preguntava. Tenia la sensació que la mateixa ciutat era sarnosa i infecte.
També al barri on soc hi ha moltíssima misèria, i a la nit, quan hi he tornat, també en autobús, per arribar a l’hotel he hagut de passar per tot un carrer ple de captaires i rodamons estirats per terra. Em creava entre por i malestar, però també em superava la pena. La majoria són gent gran, tant homes com dones, alguns molt molt vells, mig orats, mig cecs, que ja no poden valdre’s per ells mateixos. Qui es pot valdre per si sol es manté amb dignitat fins a l’últim moment, molt pobre, si tu vols, però intercanviant o oferint el que pot.
També aquí he vist actuacions que m’han fet pensar en el sistema de castes, perquè he notat que hi ha persones en condicions de semi esclavitud: els de condició més baixa, els anomenats intocables, que són considerats impurs, i la seva persona, el seu alè, tot el seu ésser, és contaminant. Sembla mentida, oi? Doncs aquesta és una realitat ben sòlida de l’Índia.
Tot això com un exponent més de les contradiccions bestials d’aquest país.
Segons on ets, sembla un país desenvolupat, com dins aquest autobús mateix, per fora ple d’una lluminària de colors intermitents com de fira, per dins, tot net i polit, (amb un boig al volant entre tots els altres bojos que condueixen, a ritme de botzinades, però bé), amb la gent de dintre neta, curosa, vestida amb el seu gust excel·lent per la combinació de colors, ben pentinada, les dones amb una olor deliciosa de llessamí (porten enfilalls de poncelles al cabell), sortint de la feina, venint dels mercats, pujant i baixant a les seves parades (a pures sotragades, però és així com funciona el trànsit).
Naturalment, de tota aquesta misèria no n’he fet fotos. Havia pensat quedar-me un dia més a la ciutat perquè hi ha llocs imprescindibles que encara no he vist, com el Rock Fort (per arribar-hi es veu que cal pujar 427 esglaons), però al final he decidit anar a Rock Fort al matí i marxar cap a Thanjavur (Tanjore pels colonitzadors anglesos) havent dinat. Aquí a Tiruchirappal.li hi tinc un apartament fantàstic i hi he vist coses precioses, però tinc ganes de deixar aquesta ciutat després de la misèria amb què m’he topat. He anat a l’estació (amb l’autobús que he esmentat) i es veu que hi ha trens cada hora. Thanjavur: una ciutat d’una altra ètnia, la Txola, on hi ha monuments fabulosos que són Patrimoni de la Humanitat.
Data i hora: 12 d’agost 21:47 ·
Estimats amics, el temple del qual us he enviat les fotos és el gegantí Sri Ranganata Swamy, dedicat al déu Vishnu, que té 21 torres o gopurams (en llengua tàmil), la més alta de les qual fa 73 metres d’alçada. Aquest temple, de 12 hectàrees, és el més gran de l’Índia. Va ser construït entre els segles XIV i XVII i està envoltat per 7 murs coronats per 22 torres més. Cada columna té escultures i inscripcions diferents, entre les qual destaquen les dels impressionants guerrers muntats a cavall i lluitant amb dimonis. Inclou desenes de formes de Vishnu, encarnat en diversos animals, tant marítims com terrestres. Té una infinitud de gravats i estàtues, moltes de les qual són de déus prehindús que posteriorment es van incorporar a l’hinduisme i que són de gran predicament popular. En fi, una meravella.
Data i hora: 14 d’agost 1:39 ·
Estimats amics, el temps passa de pressa i ja soc a Thanjavur (Tanjore, a l’època de la colonització anglesa), a una hora en tren des de Tiruchirappal·li. Havia reservat amb anterioritat una bona habitació a un lloc cèntric de la ciutat, al preu més car que he pagat fins ara, 17 euros la nit, un luxàs per al país. No volia que em passés com a Madurai, que buscar habitació a la brava (amb les pluges de Kerala no hi havia internet) em va fer desesperar. I la veritat és que no m’ha decebut gens: soc en una bona habitació, amb totes les comoditats, polida, silenciosa, espaiosa, segura, en un complex hoteler que té centenars d’habitacions. És essencial tenir una bona base per refer-se i descansar, recuperar la intimitat i deixar que s’aposenti a bastament la tendresa.
A Tiruchirappal·li hi he vist els 3 temples meravellosos, però la ciutat és molt dura i, fora de les zones i voreres del riu, que són plenes d’una bona frondositat de palmeres i altra vegetació tropical, la ciutat no té gens encant i és molt aclaparadora. Hi ha una pol·lució que esparvera la terra i un trànsit que et fa tornar boig. I tota aquella misèria desesperada dels captaires, amb els quals convius perquè n’hi ha per tot arreu on passes, et deixa astorat, esmaperdut, impotent.
Thanjavur, la ciutat on soc ara, malgrat que el trànsit a l’Índia és incorregible, és una ciutat agradable i abastable. Hi he arribat a darrera hora de la tarda i quan he sortit de l’hotel ja era de nit (aquí a les 7 h tot l’any ja és fosc). I en sortir he entrat de cop en el ritme tranquil de la ciutat, en el seu aire tropical d’una sensualitat ardent. M’agrada ser aquí. Sembla que la ciutat em càpiga al palmell de la mà.
Però encara no us he acabat d’explicar tot el que he vist a Tiruchirappal·li. A més del temple imponent d’Sri Ranganatha Swami, que vaig veure ahir al matí, a la tarda vaig anar al magnífic temple de Thiruvanaikal, consagrat al déu Shiva i a la deessa Pàrvati, i també a un dels cinc elements de la terra: l’aigua. Va ser construït a la mateixa època que el Sri Ranganatha, entre els segles XIV i XVII.
Aquests temples tenen tals dimensions que semblen ciutats medievals emmurallades, i formen part de la vida de la gent (recordo que a casa nostra, a Santa Maria de Mar cada capella era d’un gremi i era el lloc on aquest es reunia). En aquest entorn sagrat i meravellós, com un món a part de la ciutat quotidiana, caòtica i dura, les famílies, grups de gent jove, les veïnes, hi van en colla a dinar, a fer la migdiada, o simplement a parlar. Així se senten sota l’auspici i la protecció dels seus déus, i crec que aquesta familiaritat amb els temples, que són també casa seva, com una extensió del seu hàbitat elemental, té a veure amb la seva bondat, la seva llum, aquesta cosa meravellosa que t’ofereixen amb un somriure i que t’omple del tot. Curiosament, no podria parlar de gent, sinó de persones. Dins de cada una hi ha una ànima única i sensible, i de tu també saben que és així i volen saber quina ànima és la teva. Per això se t’acosten, et saluden, et fan preguntes delicades i amables… d’on ets?, com et dius?, t’agrada l’Índia?
I si estàs obert, entren al plaer de la conversa i t’expliquen coses seves.
Us deixo unes fotos del temple de Thiruvannaikkaval.
Data i hora: 14 d’agost 2:22 ·
I estimats amics, aquest matí, ja per acabar de veure les coses imprescindibles de Tiruchirappal·li, he pujat a Fort Rock (gairebé 500 esglaons esculpits a la roca tant de pujada com de baixada, i a 40 graus). L’ascensió comença al temple a peu de terra, exquisit, del Gran Basar, també anomenat Mercat Xinès. Aquí, com absolutament a totes les entrades als temples, hi deixes les sabates. En el camí de pujada vas trobant-hi diverses capelles (i també alguns fidels que et volen donar conversa, quan a tu no et queda ni un filet d’alè). L’ascensió, inesperadament, és emocionant. Tens la sensació de penetrar a un lloc ignot i màgic, i tot l’entorn té una intimitat especial. Comences, també, a veure la ciutat des de dalt. Al capdamunt de tot hi ha un petit temple consagrat a Ganesh, el déu amb cap d’elefant i cos d’home. Encara que l’entrada només es reservada als hindús, a mi, que anava amb un trist vestidet i les cames a l’aire, m’hi han deixat entrar (crec que perquè hi deixés la propina). I el monjo m’ha ungit també a mi al front amb el seu polsim sagrat. M’he sentit molt honorada pel fet que hagi considerat que era digna d’un privilegi com aquest. M’ha fet molt contenta.
Des del temple hi ha unes vistes molt bones de la ciutat, que des d’aquí sembla pacífica i beatífica i no l’animal salvatge que és.
Data i hora: 14 d’agost 12:54 ·
Estimats amics, soc a punt de prendre el primer cafè amb llet a Thajavur, en un hotel de luxe lluny de la vida del carrer, que n’és exclosa. Per això espero que me’l portin de pressa, per sortir d’aquest lloc privat i tancat. Val a dir que avui m’he llevat tard. Després de la esglaonada d’ahir i d’haver viatjat d’una ciutat a una altra (sempre comporta esforç i neguit) havia de descansar. El temple fins a les 4 h és tancat, per això ara m’encaminaré cap al palau, a 500 metres de l’hotel. Soc en un bon enclavament: just al centre, a prop del Palau i a 1 km del temple. Tot per fer-ho a peu. Així conec la ciutat, si bé pel que he vist, les ciutats aquí són bàsicament trànsit i comerç, en totes les escales possibles del repertori. I el comerç de paradetes, tret de la fruita, verdura i enfilalls de flors, acostuma a oferir articles de quincalla.
D’altra banda, passejant ahir al vespre entre aquesta població tranquil·la, on tothom et vol saludar, agafar la mà i fer-se fotografies amb tu (d’altra banda, com a tot arreu on he estat), hi he vist més població musulmana que en altres indrets on he estat. Els homes acostumen a portar un casquet al cap, però les dones van de negre, vestides com la mort, com una mena de rabejament en la nul·litat que neguiteja bastant. La majoria només ensenyen els ulls, o ni tan sols això: en un autobús que vaig agafar a Tiruchirappal·li hi havia una dona que duia els ulls tapats amb una ret negra atapeïda. Em provocava bastant inquietud. La població d’aquí considera els musulmans un problema molt seriós. Jo no tinc opinió, però no em provoca bones sensacions. Les dones hindús les veig força mestresses del seu destí, plenes d’una saba sana, alegres, fortes, confiades, amb una gran comunicació entre elles. Condueixen cotxes i motos i batallen en tot igual que els homes.
Vaig veure un “home elefant” a l’Índia. Voltava pels temples de Tirutxilapal·li, plens de pelegrins, demanant almoina. Em va impressionar de debò, i li vaig donar 100 rúpies (1 euro amb 30), que per a l’Índia és moltíssim. Ell va obrir uns ulls com unes taronges, va agafar els diners d’una revolada i es va esquitllar de pressa entre l’atapeïment de fidels del voltant. Un home se’n va adonar (sempre estan pendents del que passa al voltant, i més amb els turistes) i em va preguntar perquè li havia donat tants diners. Això em va sobtar, i li vaig respondre que perquè aquell home no tenia tantes oportunitats com nosaltres de guanyar-se la vida. Em vaig adonar que a aquell paio les desgràcies dels altres no li impressionaven gens ni mica. Només els veia uns competidors més ben posicionats que ell mateix per rebre almoina, cosa que el neguitejava. I aleshores vaig comprendre l’estat de misèria en què es trobava també ell, tan gran que no li deixava veure ni interpretar res més. Em va proposar fer-me de guia pel temple per 200 rúpies. Li vaig dir que no, que si de cas per 100, i com a mínim durant mitja hora.
No va complir el tracte, però va buscar per a mi un tríptic editat en anglès per l’Estat indi, amb fotos a tot color, que descrivia els temples per visitar de la ciutat i n’explicava la història. Em va fer molta il·lusió i va ser molt valuós i molt útil per als dies que vaig estar a Tirutxirapal·li. Més endavant, a altres ciutats, vaig veure captaires amb lepra, i també altres persones que es morien al carrer, enmig de temples d’una bellesa exultant. Segurament l'”home-elefant” segueix demanant almoina a la ciutat-temple de Ranganathaswamy, de 6 km quadrats. Espero de cor que li vagi molt bé, tot i que la seva desgràcia no destaca especialment en un país a vessar de gent necessitada.
Us deixo algunes fotos d’ahir de Thanjavur i un petó molt gros.
Data i hora: 14 d’agost 13:35 ·
Estimats amics, voleu veure un palau meravellós? El de Thanjavur, tot i que malauradament en gran part està derruït o amb dependències habilitades per a usos públics o com a magatzems. Una llàstima. L’entrada és plena de pobres, persones velles i malaltes que no es valen per si soles i de qui ningú no es cuida. No sé si formen part de xarxes d’explotadors, però no m’importa. He donat 10 rúpies a tothom, l’equivalent a 13 cèntims d’euro. Les persones que encara són als seus cabals t’ho agraeixen i et beneeixen, les que han perdut el seny (n’hi ha força), ja no tenen aquesta capacitat.
Aquest és el Palau Reial de Thanjavur. Va ser construït el segle XVI per la cultura dravídica, un regne que va expandir l’hinduisme més enllà dels mars de l’Índia, amb una síntesi d’estils arquitectònics que s’estenen des de Madurai fins al Mekong. Thanjavur va ser la capital de l’imperi Txola, l’equivalent a Europa a la ciutat d’Atenes al món antic.
La veritat és que jo em pensava que el centre del món era la cultura mediterrània, però ho és només d’una part de la terra i d’una època, molt llarga, però determinada. A altres bandes hi havia civilitzacions més antigues, que tenien alfabet molt abans que nosaltres i que havien desenvolupat a bastament la poesia. El Palau té dos museus, un del qual és de figures de bronze antiquíssimes, i l’altra, on és prohibit fer fotos, conté una col·lecció d’uns 60.000 manuscrits en paper o gravats en fulles de palma en llengua sànscrit i tàmil. També n’hi ha amb llengües europees de l’antiguitat.
Us deixo algunes fotos del Palau.
Carme Cabús esperançat.
Data i hora: 14 d’agost 13:45 ·
Estimats amics, us envio algunes fotos més del Palau i també d’algunes instantànies d’escenes quotidianes que he fet avui pel carrer.
Data i hora: 14 d’agost 17:40 ·
Estimats amics, això ara ja ha agafat dimensions mítiques. En aquest temple tinc una sensació del tot nova: la de ser testimoni d’una civilització de milers d’anys enrere, com si penetrés a l’antic Egipte i participés dels seus rituals incomprensibles, però encara amb més dimensió, perquè d’aquesta cultura Txola antiquíssima de la qual queden aquests vestigis, ben vius, per altra banda, és el primer cop que en sento a parlar. Altre cop bocabadada, amb la sensació que restaré en la perplexitat que tot això sigui possible. Aquí s’hi acumulen mil·lennis i s’hi superposa una espessor de temps inabastable. Absolutament retuda i fascinada.
Data i hora: 14 d’agost 18:16 ·
Estimats amics, el temple anterior, de la ciutat de Thanjavur, duu el nom de Brihadishwara i està dedicat a Shiva. Va ser construït entre els anys 1003 i 1010 pel Rajaraja Txola (rei de reis) i avui és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Té més de 1.000 anys. Està construït amb granit, i la torre central, de 67 metres, era probablement l’edifici més alt de l’antigor.
L’estàtua del brau sagrat de Shiva, de nom Nandi, és esculpit a partir d’una sola roca de granit, pesa 25 tones i fa 6 metres de llargada i 3 d’alçada.
Aquesta informació l’he treta de les dues guies de butxaca que porto i d’internet. Demà al matí hi vull tornat i agafaré un guia.
Data i hora: 15 d’agost 21:54 ·
Estimats amics, avui he deixat Thanjavur i he arribat a Pondicherry. Les coses que m’han passat en aquest viatge ja us les explicaré, perquè són sonades. M’ha sabut greu deixar la ciutat, on hi he estat de meravella, hi he vist coses precioses i que ja em coneixia de dalt a baix. També m’ha dolgut deixar el temple, on he tornat aquest matí: tal és l’atracció que em provoca i, a més, volia veure’l a ple sol. Havia pensat contractar un guia, i fins i tot he entrat amb tractes una noia que em proposava fer la visita en anglès o francès. Però jo estava entusiasmada i no em veia amb cor de seguir les seves pautes. Al final no l’he contractada, i he passat un matí fantàstic, i a més a més m’he fet un amic indi, un noi amb una càmera de fotos de les bones i que feies fotos magnífiques.
Després me n’he anat amb una mica de nostàlgia i he escrit aquestes paraules:
“Aquí es queda el temple, amb les seves representacions estranyes i incomprensibles, parlant d’uns déus tan antics, entre els hinduistes actuals, que ja no tenen predicament, enfonsats en la Història, amb la seva força i la seva màgia sense mitjà per realitzar-se, amb el poder aturat. Encara tan fascinants que ens fan aturar pet copsar el seu encanteri, orfes nosaltres d’ells, de la seva promesa de més enllà, entristits per no poder participar en el somni que ens proposen. Atribolats en els quefers mundans, no pujarem a les seves estrelles, el seu cel mai no brillarà damunt nostre.
Segueixen enfonsats en un temps de densitat inconcebible, com nosaltres també ens enfonsarem”.
Data i hora: 16 d’agost 13:36 ·
Estimats amics, soc a Pondicherry. Acabo de veure un leprós, amb els dits tot menjats, el capcirons dels monyons negres, un home vell que tot ell era tot una arruga, gairebé despullat, gairebé cec, una desferra. Li he donat almoina, però estic desfeta. Em sembla indecent que aquest home, en el seu estat, no tingui atenció i a sobre s’hagi de buscar la vida. Aquesta és una societat sense lleis, ni socials, ni laborals, ni de trànsit… Tothom vol sobreviure i la gent comprèn la necessitat,
perquè tothom ho està, de necessitat, però prou feina tenen a sobreviure ells mateixos. Anant a Thanjavur amb tren hi havia una mare amb 3 fills que volia que m’emportés el nen petit. Ahir vaig agafar un taxi per anar a Pondicherry i pels pobles rurals que vam passar vaig veure molta misèria i molta brutícia. Hi ha pobles sencers encara amb cases de tova i sostres de palla. A Madurai ja us vaig explicar que vaig veure un home vell que s’estava morint en un bassal de pipí. I dels animals, no en parlo. No és el que veig constantment, però això també ho he vist i ho he freqüentat, perquè m’hi acosto per donar almoina, no defujo mai cap cas llastimós i, en el cas del captaire vell que es moria al voral del meravellós temple vaig increpar algunes persones perquè avisessin l’ambulància. Tothom es va quedar molt sorprès, com si aquesta possibilitat ni tan sols existís. Només em deien: és un captaire. I què, que no és també una persona?
Després, com us vaig dir, vaig pensar que l’ambulància l’ha de pagar algú, i aquí no hi ha el més mínim servei social. De debò que això és pura subsistència, i si surts del circuit, perquè estàs tolit, estàs malalt, ets un leprós o ets vell, ja has caigut a l’infern. Potser és a partir d’aquí que la gent té aquest gran sentit humà i aquesta llum. Són totalment permeables a la realitat humana, i de vegades tens la sensació que són la bondat personificada.
Penso en les nostres societats, en les nostres seguretats que ens fan sentir invulnerables, com si no ens calguessin els altres, com si fóssim autosuficients, i això, naturalment, també es una gran mentida. Aquesta és la nostra solitud, el nostre acovardiment, el nostre menyspreu i la nostra complaença en el nostre món. No dic res de res, no opino en absolut, sinó que tot el que veig i les sensacions que tinc en aquest món on vaig sola i deslligada de tothom, on amb qui em comunico és amb la gent d’aquí, on hi estic exposada de ple i on tinc tot el temps del món per veure i contemplar, em fa intentar comprendre aquesta realitat i la meva. Aquesta misèria i la nostra relativa abundància, aquest caliu humà i la nostra desangelada fredor.
Només hi ha per triar la humanitat, la necessitat de cada persona, i la seva comprensió.
Són gairebé les 12 h del migdia. Encara no he trobat un lloc per esmorzar. Soc asseguda a una escaleta ronyosa, davant un dels delicats temples, prenent un cafè amb llet de màquina, una nova especialitat de cafeteria de la ciutat. Estic súper saludable però és que m’hi miro molt i molt a l’hora de menjar o d’ingerir qualsevol cosa al cos. Abans compro fruita per pelar, cacauets per trencar o algunes galetes envasades. Gràcies per ser-hi. Us envio algunes fotos d’avui de Puducherry (Pondicherry segons la nomenclatura dels francesos, que la van colonitzar durant 300 anys). Precisament avui a Puducherry és la festa de la Independència (dels francesos), el 16 d’agost. Ahir, 15 d’agost, ho va ser de l’Índia, amb grans festasses a cada ciutat, poble i municipi més aïllat. També arribarà el nostre dia.
Data i hora: 16 d’agost 17:05 ·
Estimats amics, soc a Mahabalipuram (Mamallapuran segons el nom dels colonitzadors anglesos). Només m’he quedat una nit a Puducherry (Pondicherry) perquè no em feia cap plaer quedar-me a la ciutat. Ahir al migdia vaig assabentar-me a l’estació que no hi havia cap tren a Pondicherry (168 km). Havia de tornar a Tiruchirappal.li (aquesta ciutat tan dura) i fer dos transbordaments més: 9 hores en total. L’ànima als peus. Tothom del voltant de l’estació ja sabia la meva història (sempre estan pendents, per veure què et fa falta i així poder-se guanyar la vida). Pujo a un tuc-tuc per anar a l’hotel i apareixen uns quants taxistes, que em duran on jo vulgui i al moment que vulgui per un preu, com sempre, astronòmic. Bé, no havia pensat en taxi, però en va semblar una bona idea, per rumiar-la. Arribo a l’hotel (podia quedar-m’hi fins a les 6 h de la tarda, ja que aquí normalment es completen les 24 hores d’ençà que has entrat) i pregunto al recepcionista, un noi despert i intel·ligent (com tothom ho és aquí, que sempre saben respondre a qualsevol situació comunicativa amb plena i absoluta competència) i em diu que el millor és que agafi l’autobús fins a Valipuram (115 km) i des d’allà un altre autobús fins a Pondicherry (65 km més). Tota contenta, pensant ja haver trobat la solució, arrossegant les maletes m’encamino cap un tuc-tuc. L’estació nova d’autobusos és a 5 km del centre (tot això sempre suant a raig, amb la suor calenta i enganxosa regalimant arreu del cos). Bé, cap a l’estació al preu exorbitant de 3 euros. Un cop a l’estació, encara falta més de mitja hora perquè surti el primer autobús cap a Valipuram. Bé, m’espero. I quan triga? 4 hores. 4 hores, per fer 115 km? Bé, sí, exactament, això és l’Índia. I després encara em faltava enllaçar la connexió amb Pondicherry. Quantes hores trigaria, aquesta conya, també 9? Doncs aproximadament.
Bé, se m’imposa clarivident la idea del taxi i l’hi expresso al conductor del tuc-tuc. Immediatament, ell ja sap què ha de fer, a qui ha de trucar… I quant em costarà? 4.000 rúpies. Faig operació amb la calculadora (del mòbil, és clar), i venen a ser uns 50 euros. Està bé, doncs sí, som-hi. Però vull que em vinguin a buscar a la mateixa estació d’autobusos, no faig ni un pas més. Ens esperem al voral de la carretera i passa una estoneta. Llavors, suaument, aparca un cotxe del tot desballestat. Jo començo a desorientar-me. Gosaré anar amb aquest cotxe fins a Pondicherry? M’he begut l’enteniment? Però els dos conductors comencen a parlar i no passa res: cap senyal que hi pugi, cap gest de cap mena, només els dos conductors parlant tranquil·lament. Resulta que aquest home només ha vingut a dir que el taxista vindrà d’aquí a 10 minuts. Mare meva -penso jo-, quanta gent implicada, deuen estar fent em negoci del segle. Aquest cotxe se’n va, passa una altra estoneta… i vet aquí que apareix un cotxe blanc, polit, flamant, amb un conductor petitonet… de ben bé més de 80 anys, esdentegat, vestit de blanc, net com una patena. Ell s’ha preparat bé per a l’ocasió i s’ha pres el seu temps. Aquest sí que és el meu taxi. Bé, no sé si confiar en aquest homenet, però no hi puc fer res de res. Amb el seu cabell tot blanc la seva pell sembla del tot negra. Em tracta com un pare, molt amablement, i vol que pugi darrere. Jo m’enfilo davant perquè vull veure el paisatge. A dintre, tot polidíssim, olorós, amb una branqueta de llessamí penjant del mirall. Es veu que cuidava aquest cotxe, del qual només n’era el conductor, com la nineta dels seus ulls. Quan trigarem, un parell d’hores, potser? De cap manera! 4 hores i mitja o cinc! Vol dir? No pot pas ser! I tant que és! En fi, tornem a concretar el preu i arrenquem, desfent carretera i tornant a passar pel centre de Thanjavur. Marxaré mai d’aquí?
Bé, no us explico com van anar aquestes 5 hores de viatge perquè va ser una cosa realment perillosa. Van estar a punt de xocar de front unes quantes vegades, i no sempre per culpa nostra, d’atropellar gossos i gallines… bé, no cal que us ho expliqui. Només us diré que el vellet, tot bondat, tenia la diabòlica mania d’avançar tot ésser vivent i qualsevol mena de vehicle. Jo tenia mal d’estomac de tenir-lo tan contret. A cada crit que jo feia ell somreia, i fins i tot va arribar a treure el carnet de conductor mentre m’explicava que feia més de 60 anys que conduïa. Com si això, veient com s’havia fet de vell, fos algun aval. Val a dir que no duia el cinturó posat i que ja va deixar clar que no se’l posaria, ja que això no anava amb ell. En aquestes, per postres, es comença a fer fosc, i ell comença a refregar-se els ulls. Vostè no necessita ulleres? -li pregunto discretament. I ell em salta, amb la veu ferma: tinc dos ulls ben clars! Ai déu meu, tant de bo sigui així! Juro que no es veia res de res. I com és que no posa els llums? Altrament, fora dels camions, ningú no els portava posats. Us penseu que va deixar d’avançar? I ara! La seva era una determinació cega. Jo no parava de fer el gest que es situés a l’esquerra (condueixen com els anglesos), però em va agafar por que amb tants senyals i queixes perdés la seguretat. Vaig optar per callar.
Gairebé negra nit. I no posa els llums? -li torno a preguntar? Sabeu què em va respondre? D’aquí a un quart d’hora! I, efectivament, al cap d’un quart d’hora, quan ja era nit del tot, tots els vehicles van començar a encendre els llums. Jo anava preguntant: quants km falten? 95! Jo amb l’ànima als peus. De debò que no veia l’hora d’arribar a Pondicherry. I no us ho perdeu, perquè a Pondicherry, al cap d’unes bones 5 hores, jo més morta que viva, encara me n’esperava una de grossa. Us deixo la foto d’aquest vellet, que va arribar a ser entranyable, i de mi mateixa davant el seu bòlid.
Data i hora: 16 d’agost 19:27 ·
Estimats amics, us juro que en aquest viatge en taxi de Thanjavur a Pondicherry només pensava en el magnífic apartament que em trobaria en arribar, reservat via Facebook. Tenia l’experiència de Tiruchirappal·li, on l’apartament que hi tenia m’havia encantat, i ara n’havia triat un altre: habitació amb llit de matrimoni, sala d’estar amb un altre llit supletori, cuina, aigua calenta, naturalment aire condicionat. Com que veia que el conductor del taxi, aquest vellet trempat, s’anava esgotant igual que jo i suava a raig, vaig pensar que es podria rentar al meu apartament i fins i tot dormir al llit supletori. Bé, sí, només somnis. Per cada poble que passàvem jo preguntava: Pondicherry? No, falten 65 km! Un horror. Al final vam arribar, jo baldada i ell segurament també, a l’anhelat Pondicherry. Penseu que ja abans de sortir de casa era el lloc on em feia més il·lusió anar, ja que havia llegit que era una ciutat especial, mig provençal, amb una fusió d’estil indi i francès. Ai, no us cregueu pas gaire ni les guies ni les revistes!
Bé, ja som a Pondicherry i, de moment, jo només veig Índia i més Índia: trànsit abominable, un caos de bojos, botzinades a l’engròs, les llums enlluernadores dels grans comerços (sobretot de robes i abillaments indis per a dones) en uns carrers sense llum… en fi. El taxista atura el cotxe en un camí fosc, paral·lel a la carretera eixordadora, on es veuen pul·lulant pobres i malalts. Diu que ja torna, i em deixa a mi, amb els vidres abaixats i les portes obertes, en aquell parany paorós. Jo vinga a tancar la finestra, algú s’acosta, em mira directament, passa de llarg… però on s’ha ficat aquest home? Bé, va tornar quan li va donar la gana (ves a saber què havia anat a fer), però això sí, amb la idea de per on havia de passar per arribar al meu apartament, on suposadament m’havien d’estar esperant. Jo li demano que hi truqui per avisar que ja arribem (no ho puc fer amb el meu telèfon), ell s’explica, em poso jo al telèfon, sento la veu de l’hostaler (no dic gaire perquè encara tinc un nus a la gola)… tot com una seda. Només que passa una cosa: és la celebració del Dia de la Independència de l’Índia (15 d’agost) hi ha una gran festassa i la majoria de carrers estan tallats. Arribem al carrer Roman Rolland, tot lluminària i fastuositat (el meu apartament és al costat de la biblioteca Roman Roland) i allà ens hem d’aturar. Jo miro al voltant i allò sí que ja no sembla l’Índia: dones escotades, elegants, homes ben vestits, ambient de festa de nit… el barri francès. El conductor vellet entranyable torna a trucar a l’hostaler i aquest, un cop donades les coordenades de la ubicació, li diu que ens esperem, que ens vindrà a buscar. Jo hi vull anar a peu, arrossegant les maletes, però el taxista em diu que han quedat així i jo callo. Al cap d’una estona, de cop apareix damunt una moto un paio jove atrafegat, indi però progre, amb una cua llarga fins a mitja esquena. Parla amb el taxista, a mi em dona la mà de pressa, assenyala al taxista amb uns senyals precisos per on ha de passar. Jo em pensava que era un dels habituals espontanis que ofereixen ajuda a cada instant, però al final va resultar que venia del meu allotjament. Vam fer una gran volta, ell davant amb la moto fent de guia, que em va semblar que ens allunyàvem definitivament de tot allò que s’anomenés Roman Roland, però em vaig deixar portar, tota confiada. Atura la moto en un carrer i ens fa aparcar, sempre dins del barri francès, amb unes alegroies i un xivarri bestials. I aleshores se m’acosta, jo encara dintre del cotxe, i em diu que el meu apartament ja està ocupat i que, a canvi, em dona un habitació individual en aquell carrer i que me la deixa al mateix preu. Però, com? Ho he entès bé? El meu apartament ha desaparegut com per art de màgia i ara m’he de conformar amb una merdeta l’habitació, en un lloc eixordador, I PEL MATEIX PREU? A més en aquells moments jo ja em sentia responsable del taxista vellet, que estava rebentat i ja no tocava vores. En fi, que jo vaig estar defensant la meva posició i responent a la seva filfa d’arguments, perquè ell esgrimia el festival de la independència i jo li deia que això, el dia abans, quan vaig fer la reserva, ells ja ho sabien, i que a més a més això es repetia cada any. I li deia també que necessitava un lloc perquè pogués descansar, si no ja dormir, el senyor gran. En fi, una ensarronada de cal ample que, d’altra banda ja m’havia passat a Roma quan hi vaig anar amb el meu fill.
En plena discussió, per una cantonada apareix un cotxe que vol passar. El taxista ha de fer marxa enrere, maniobres… en fi, quan la cosa es va arreglar, vam sortir tots dos del cotxe per seguir parlant amb l’hostaler… i ni rastre. Sabeu què havia passat? Que amb la distracció d’enretirar el cotxe, havia fugit. Truca que trucaràs i el paio progre i modernet havia tallat tota la comunicació. Us ho imagineu? Eren les 9 h de la nit, era la festa de la Independència i la ciutat estava col·lapsada, jo estava rebentada, sense haver menjat res des de feia hores, no tenia habitació en aquella ciutat de mals auguris i a sobre tenia un vellet al meu càrrec, també totalment esgotat. Per un moment em vaig sentir desolada i fins em van pujar les llàgrimes als ulls.
Però va ser només un moment, perquè els habituals conductors de tuc-tuc van acostar-se a preguntar què passava, el vellet els ho va explicar, jo volia anar a denunciar-ho a la policia, m’ho van desaconsellar, un de jove, alt, macot, sensible, coneixia un amic que llogava habitacions, que malgrat la dificultat d’aquests dies segur que tenia una habitació lliure: immediatament hi va trucar, amb dues paraules va concretar un lloc més barat que el meu apartament, i tot solucionat (per a tothom: jo tenia un lloc per dormir, ell tindria la seva comissió, l’amo de l’hotel faria negoci. Hi pot haver més felicitat al món?) Jo volia pagar també una habitació per al vellet, però ell va dir que dormiria dins el cotxe i que el que sí que volia era anar a sopar. Li vaig donar força més diners per agrair-li que havia estat al meu costat tota aquella estona que de desagradable s’havia convertit en desesperada, i perquè fes un bon sopar i n’hi sobressin.
Canvi de maletes de taxi a tuc-tuc, acomiadament molt i molt afectuós amb el meu taxista entranyable (i va estar content, a més, perquè li vaig dir que era molt bon conductor). Resulta que a l’hora d’encaminar-nos cap al nou hotel, puja un altre paio al tuc-tuc. Jo ara amb una nova inquietud: a veure on em duran, aquests, ara? I si em duen a qualsevol carrer de mala mort i, com a mínim, m’atraquen? Carrers foscos i més foscos, cada cop més lluny de les llums del centre. És cèntric, aquest hotel? -pregunto jo per veure la reacció del conductor. Sensible com era, em va respondre, ple de sensibilitat: molt cèntric, al barri indi. Ja vaig veure de seguida, per la seva actitud, que la cosa anava bé.
Arribem a l’hotel i l’encarregat era un prepotent insofrible. Un paio a la trentena, refet, ben alimentat, amb una pell lluent i llustrosa, el cabell amb un tall masculí modern. Posava en escena constantment la seva importància i, cosa insofrible per a mi, semblava que volia manar-me, tal com estava acostumat a fer als seus inferiors. Jo de tot me’n reia una mica, però de bones, a veure si em tornava a quedar sense habitació. Però un cop vaig estar instal·lada, vaig decidir que per res del món em quedaria en aquell hotel ni en aquella ciutat on havia tingut tan mala rebuda. I aquella mateixa nit (ahir a la nit) ja vaig fer reserva d’hotel per venir a Mamallipuram (un enclavament amb un munt de joies arquitectòniques que em fa molta il·lusió de veure).
I aquí em teniu. Un poble de platja, un mar preciós, una habitació fantàstica, però la mateixa brutor, porqueria i pudor que a tot l’Índia que estic coneixent en aquest viatge. Us deixo algunes fotos del transcurs del viatge en autobús (aquesta vegada increïblement fàcil, immediat, agradable… tot i que, com sempre, sovint a punt de l’atac de cor) i d’aquesta localitat de Mamallipuram on soc. Moltíssims petons!
Data i hora: 17 d’agost 11:07 ·
Estimats amics, quan jo era petita i estàvem enfonsats en aquell franquisme malèvol i tot era pobre, escàs, sempre amb grans estretors, i calia fer mans i mànigues per sortir-se’n, a casa nostra ja començaven a venir estrangers, i la meva mare, amb la seva tendresa, sempre deia, amb una certa fascinació: marededeu, aquests estrangers, els diners que arriben a tenir!
Recordo que jo mirava aquella gent rossa i rica com si fossin déus, i un dia, al Corte Inglés, on era amb la meva tia, vaig tocar dissimuladament el braç d’una dona com per casualitat, com si toqués un ésser d’un altre món, com si hagués tocat un ésser lluminós que només coneixia l’abundor i que no sabia res de les nostres penalitats.
Avui soc jo aquesta estrangera que va per l’Índia i a qui tothom vol donar la mà, entrar-hi en contacte, inspeccionar si també és en realitat un altre ésser humà i fer-s’hi fotos.
Soc aquest algú que prové d’un altre món, ric i feliç, on els diners i la festa van a dojo i les persones tenen accés a tot el que desitgen. Com uns éssers aliens a les misèries del món. I sí, aquí si vull puc fer vida de rica, i de fet per menjar vaig als millors hotels, per no agafar cap malaltia, i fins i tot així no posaria la mà al foc. Però per la resta, faig vida de viatgera i prou (tot dintre un concepte força moderat de les despeses).
Però en el fons de tot segueixo sent aquella nena d’un món que movia a la commiseració, minso i petit, amb sensació de derrota, en el qual amb empentes i rodolons, jo agafada a la mà de la meva mare, anàvem reeixint.
Per això m’estimo també aquestes persones, per això, també, hi sento una gran proximitat i hi confio.
Bé, això és una mica història de la meva vida, jo que vinc d’una família purament de treballadors.
Ja sabeu que soc a Mahalibapuram. Avui ha plogut i ara fa un aire deliciós. Aquí durant 3 dies descansaré i em refaré per seguir l’aventura. M’he llevat a les 11 h i encara soc al restaurant on he esmorzat. Aquí hi ha un mar preciós (tot i que al costat hi ha aigua estancada i putrefacta que fa molta pudor, cosa que no comprenc perquè hi és). Aquí hi ha coses meravelloses per veure i amb les guies de viatge m’estic organitzant. I hi tinc una habitació meravellosa on hi soc una dona feliç. Us envio una abraçada immensa!
Data i hora: 18 d’agost 14:59 ·
Estimats amics, avui plou en aquest poble de costa que és Mamallampuram i els turistes, aplegats als petits i brutots cafès com ànecs molls, s’avorreixen de valent. És curiós com veig que aquesta gent no té gens d’autonomia. Si el dia no els serveix el sol, no saben què fer. Si als restaurants no els serveixen, no saben com desempallegar-se.
Jo, que soc un remenet, sé on és la pastisseria, quins pastissos m’agraden, on venen llet, on hi ha el millor feix fregit del carrer, que te’l donen acabat de fregir, on venen mangos (a pocs llocs), en quin indret amagat venen cacauets bullits… i tret del cafè amb llet del matí i d’una menjada al dia, que faig a un bon restaurant, menjo a la meva habitació.
Aquest és un poble de mar que vol mostrar un cert nivell, però és també Índia en estat pur.
I darrere el poble, davant el mar meravellós, la claveguera a plena llum que de tanta pudor et fa fugir cames ajudeu-me. Però en aquest població i els seus voltants hi ha un munt de joies arquitectòniques que tallen l’alè. Ahir vaig passar un dia fantàstic, absolutament entusiasmada amb els vestigis de les civilitzacions antigues, que són absolutament per tota la rodalia i s’estenen fins a 24 km enllà. Hi ha una gran munió de temples antiquíssims, capelles rupestres, més i més temples, coves, frisos, escultures esculpides… Vorejant la platja, passant per una mena de fira plena de vida, colors i moviment vaig arribar als primers santuaris, a la vora del mar, de nom Shore. Són uns temples junts del segle VII. Estan envoltats per una murada coronada per un seguit de braus de pedra, enmig d’uns jardins preciosos. Ser aquí em va provocar una emoció immensa. Era dissabte i estava ple de famílies, amb els seus millors vestits i plens d’alegria. Després, a un km, tot caminant per un camí ple de parades de menjar, artistes del marbre, comerciants… vaig anar a les Cinc Rhates (cinc temples construïts com carrosses), també del segle VII, uns temples meravellosos que em feien pujar les llàgrimes de l’emoció de ser-hi.
Data i hora: 19 d’agost 1:46 ·
Estimats amics, ahir plovia en aquest poble de costa que és Mamallampuram i els turistes, aplegats als petits i brutots cafès com ànecs molls, s’avorrien de valent. És curiós com veig que aquesta gent no té gens d’autonomia. Si el dia no els serveix el sol, no saben què fer. Si als restaurants no els serveixen, no saben com desempallegar-se.
Jo, que soc un remenet, sé on és la pastisseria, quins pastissos m’agraden, on venen llet, on hi ha el millor feix fregit del carrer, que te’l donen acabat de fregir, on venen mangos (a pocs llocs), en quin indret amagat venen cacauets bullits… i tret del cafè amb llet del matí i d’una menjada al dia, que faig a un bon restaurant, menjo a la meva habitació
Aquest és un poble de mar que vol mostrar un cert nivell, però és també Índia en estat pur.
I darrere el poble, davant el mar meravellós, la claveguera a plena llum que de tanta pudor et fa fugir cames ajudeu-me. Però en aquest població i els seus voltants hi ha un munt de joies arquitectòniques que talla l’alè. Ahir vaig passar un dia fantàstic, absolutament entusiasmada amb els vestigis de les civilitzacions antigues, que són absolutament per tota la rodalia i s’estenen fins a 24 km enllà. Hi ha una gran munió de temples antiquíssims, capelles rupestres, més i més temples, coves, frisos… Vorejant la platja, passant per una mena de fira plena de vida, colors i moviment vaig arribar als primers santuaris, de nom Shore. Són uns temples junts del segle VII, construïts per la dinastia dels Pallava. Està envoltat per una murada coronada per un seguit de braus de pedra, enmig d’uns jardins preciosos. Ser aquí em va provocar una emoció immensa. Era dissabte i estava ple de famílies, amb els seus millors vestits i plens d’alegria. Després, a un km, tot caminant per un camí ple de parades de menjar, artistes del marbre, comerciants… vaig anar a les Cinc Rhates (traduït a la guia com “carrosses de pedra”, també del segle VII, un temple meravellós que em feia pujar les llàgrimes de l’emoció de ser-hi. Aquí us en deixo unes fotos, que ahir em vaig descuidar. Perdoneu-me.
Data i hora: 19 d’agost 13:49 ·
Estimats amics, segueixo a Mahalibapuram (Mamallampuram segons la toponímia anglesa). Aquí hi estic meravellosament i tinc una habitació de pel·lícula de cine. Tot i que aquest lloc vol ser una mena d’indret d’estiueig de categoria, amb algun professor de surf perdut per aquí, botigues d’artesania amb articles bonics i de força qualitat (a un preu estratosfèric, just per a turistes), restaurants caríssims (segons la moneda del país) i una certa decoració diguem-ne que de pesca (amb salers i sucreres plens d’una ronya inimaginable i amb mosques esclafes a la carta, ho juro), tot amb un cert toc hippy d’aquells temps passats, segueix sent Índia en estat pur.
Just arribar a la platja, a la mítica badia de Bengala, amb unes escenes de barquetes de pescadors realment boniques i pintoresques, et trobes amb el desembocadura de les clavegueres, que va a parar al mar i que fa una pudor que empesta. He vist campar ratetes simpàtiques al mateix bar on prenia cafè amb llet, els animals, sobretot els gossos, estan famèlics i plens de sarna (em dol l’ànima), hi ha pobres dels més pobres, i la imatge general, fora de tot l’immens llegat cultural que hi ha al voltant i que és Patrimoni de la Humanitat i és esplèndid i impecable, té l’aspecte indefugible de tercer món. Naturalment, no ho dic en sentit pejoratiu, sinó per acabar de completar la imatge. Hi ha també artesans meravellosos del marbre que fan figures precioses a mà de totes mides, i que s’aposten a la vora de l’entrada dels temples, on per a un indi el tiquet d’entrada val unes poques rúpies i per als estrangers 600 (uns 7 euros i mig, que el 80 per cent de les famílies d’aquí no guanya en un mes). Tant a l’entrada com a la sortida dels temples hi ha una munió de venedors que t’envolten amb una mena de fúria venedora i per cap motiu no et deixen de petja. De vegades ja no saps què fer per escapar-te’n. M’han arribat a seguir amb moto (tot dins d’unes coordinades educades). I si els preus fossin raonables encara podries comprar algunes de les coses boniques que t’ofereixen, però els preus que te’n demanen són un disbarat dels grossos. És que es tracta de la seva subsistència, i tenint un enginy admirable.
Igualment, passant pel mig del poble els amos de les botigues d’artesania i records (una toca a l’altra) a cada moment t’estan convidant que entris als seus negocis. Tu tens sempre a la boca, juntament amb el somriure, “ara no em va prou bé, millor en un altre moment”. I aleshores et prenen la paraula i diuen que els ho has promès. Tinc un gran afecte per aquesta gent, pels animals, per tot i per tothom. Només explico els que veig, com a viatgera que soc. Fora de tot això, és absolutament emocionant viure entre ells, amb la seva bonhomia, la seva immensa capacitat de comunicació en el sentit més ampli de la paraula, el seu desplegament de vida, la seva història mil·lenària i la seva realitat. Un privilegi total ser aquí i poder penetrar aquest altre món i ser-ne testimoni. I a cada moment em ve la idea que estic vivint, en bona part, la nostra Edat Mitjana.
No cal dir que dono almoina, compro menjar per a vaques (pa tou) i gossos (galetes de mantega), però sé també que no puc fer-me responsable de tota la fam i el dolor que veig.
Us deixo unes fotos de Mahalibapuram i els temples més propers. Una abraçada immensa.
Data i hora: 20 d’agost 10:52 ·
Estimats amics, soc al restaurant d’un hotel d’un luxe i una esplendor sense precedents. M’han fet passar per control i escàner abans d’entrar, com si fos a l’aeroport, i això enmig d’aquesta misèria que esparvera la terra. No us ho podeu ni imaginar. Em sembla un escàndol absolut que això existeixi i ser aquí jo mateixa, però ahir gairebé no vaig menjar, fa una calor que estamordeix, jo he anat de lloc en lloc (tots indrets històrics i prehistòrics) amb transport públic i fins i tot en una d’aquestes petites furgonetes col·lectives atapeïdes d’allò més, on un gairebé seu damunt de l’altre, i on durant una bona estona he anat d’esquena i després em rodava el cap. Crec que avui puc cometre el pecat de gastar 15 euros en un restaurant a l’alçada màxima del luxe, tot i que hi estic incòmode. Em falta l’aire en aquests llocs privats, on sento la meva llibertat tenallada en un sostre baix i ofegant. Però ara aniré a un viver de cocodrils i altres rèptils (a 15 km de Mahalibapuram), a dins no hi ha restaurant i no puc menjar de cap manera en aquests tenderols dubtosos i mig penjant de la carretera. Si em poso malalta i perdo la salut ja he begut oli.
Bé, un restaurant de luxe però a dins la salsa, que m’han servit a part, hi he trobat un os mig menjuquejat. Bé, tant és, ja no ve d’aquí. El cas és alimentar-me i confiar en el que menjo.
Tots els ossets petits i pells del pollastre les he apilades al plat i me les emportaré per a un d’aquests gossets morts de gana. Sempre porto menjar a la meva bossa (i aigua, perquè és imprescindible anar bevent), i quan he anat a l’indret de la Cova del Tigre, via tuc-tuc, en uns jardins preciosos, on van les parelles a estar soles una estona i a fer-se petons tendres (això darrer ho imagino, però segur que és veritat) he donat el meu pa de pessic a un gosset jovenet que jeia a l’herba, com si fos mort, per estalviar tota l’energia possible, com fan tots els animals, ja que durant dies no mengen ni una mínima engruneta de res. Aquest gosset, encara petit, era un amor de veritat. Ha rebut el pa de pessic amb una alegria tan pura que m’ha emocionat, i se l’ha començat a menjar amb passió mentre remenava la cua, feliç i innocent, quan han aparegut al seu voltant una munió de corbs grallant eixordadorament que si no els arribo a foragitar jo l’hi prenen a l’acte. De debò que la fam és terrible aquí, tant per als animals com per a un gran nombre (sé segur que molt elevat) de persones.
Ahir, a l’aparentment coquetó poble de platja tropical que és Mahalibapuram, us juro que amb una platja i un mar visualment meravellosos (deixem a part les pudors), de cop, passejant per la vorera del mar, un gos mort ple de mosques mig putrefacte.
Al centre del poble, una dona vella viu sota una tanca amb una aparença com si sortís d’Auschwitz. M’hi vaig acostar per donar-li unes rúpies i vaig estar un curt moment davant seu. I al seu voltant la gent fa la vida normal, ja que per a aquesta societat aquest és el simple ordre del món. És tan evident aquest ordre que fins i tot jo acabo per acceptar-lo, perquè després de l’impacte del primer cop, després tot es converteix com en un punt de referència més. Aquí hi ha la fruiteria on venen pinyes, aquí la parada de peix fregit, a la cantonada hi ha el noi ronyós i esparracat, de trets delicats i bonics, que ha perdut el seny i que dorm al cel ras, aquesta és la tanca de trànsit on hi viu la dona cadavèrica, allà hi ha la parada de l’autobús, on hi viu el vell abandonat i amb una expressió de dolor que et deixa el cor trencat. I el món està format per totes aquestes coses i s’entén també a partir de totes aquestes coses, i gira en equilibri. M’enteneu? Bé, perdoneu, soc jo qui ho intenta entendre. I malgrat tot, ser aquí per a mi és com una cosa boja de tant goig que em fa de ser-hi, de tant increïble que trobo haver estat transportada a aquest món, totalment inimaginable i que a cada pas em faig creus que pugui ser.
Data i hora: 21 d’agost 12:05 ·
Estimats amics, no us podeu imaginar com estimo aquest Mahabalipuram al vespre, quan el poble es torna íntim i entranyable, i s’ha apagat el seu ritme com un animal que clou els ulls. Com l’estimo amb la passió del seu aire tropical, amb les seves vaques que remuguen, els seus pobres que ja dormen, els seus gossos desemparats, les seves parades de fruita, de menjar ambulant des d’on em criden perquè els compri, la seva gent tan senzilla, somrient i càlida. No sé com pot ser, però sento una delícia especial, com si en comptes de la ciutat xafogosa i neguitosa que és de dia, al vespre la fada hagués vingut amb la seva vareta màgica i l’hagués transformat en un dels llocs més habitables de la terra. Estimo ser aquí i és aquí on faré estada fins que agafi el vol de retorn a casa. Alguna cosa essencial trobaré a faltar de l’Índia, alguna cosa intensament humana, profundament vívida. Són les 10 h de la nit. Soc asseguda en un esglaonet del carrer principal, una vaca, molt a prop, em fa companyia, ara se m’acosta un gos a veure si troba alguna cosa per menjar…
Aquestes sensacions sé que no les imagino. Les rebo de la gent, perquè sí, perquè són al seu esperit, i parlo de la gent que no espera res de mi a canvi, que no farà cap mena de negoci amb mi.
Ara us explicaré una petita història que m’ha passat avui: després de la Cova del Tigre, via furgoneta compartida atapeïda de persones, he anat a una reserva meravellosa de cocodrils (desolada perquè tenia el mòbil sense bateria i tinc només una foto de no res; però m’ha encantat i hi tornaré), i al sortir just davant hi havia una parada d’autobús, on hi paren també furgonetes compartides i els indefugibles tuc-tucs a la recerca de passatgers. Un sol baix que estabornia. Per descomptat i naturalment, jo era l’única estrangera perduda per allà. Eren les cinc. La gent sortia en estols de les feines (camp, fàbriques i hotels d’alta categoria que hi ha per aquí) i anava a casa seva caminant per l’autovia sense ni una mica de voral, on també era ple de vaques i, en un moment donat, de cabretes. No ve l’autobús, s’aturen dues furgonetes però no van a Mahalibapuram… una altra estona d’espera. Després s’atura davant meu l’inevitable tuc-tuc. El conductor, un xicotàs morè, jove i enèrgic. Vaig a Mahalibapuram? Sí, però espero l’autobús. Jo t’ho faré molt barat, em respon. Sí, però és més barat l’autobús, li dic jo. Però potser triga 1 hora, o dues hores… Doncs agafaré una furgoneta compartida… Potser no n’hi ha cap que vagi a Mahalibapuram…
Ja veieu, s’ho ha fet anar tan bé que no queda cap més opció que agafar el seu tuc-tuc.
Només et cobraré 150 rúpies, em diu ràpidament així que veu en mi una llambregada de dubte.
150 rúpies en aquest país és molt, però per a nosaltres no arriba a 2 euros. Eren 15 km de Mamallapuram. Ja no m’hi penso més i de cop m’hi avinc. Un cop dalt del tuc-tuc, em sap greu aquell espai només per a mi, veient tot aquell munt de treballadors caminant per l’autovia. Per això li dic: si hi ha algú més que vol pujar i va en la nostra direcció, per a mi perfecte. Jo et pagaré el mateix.
S’ha posat tan content que m’ha donat amistosament la mà en senyal d’agraïment. Després he vist que aquesta era la ruta que ell devia fer cada dia per anar recollint algunes persones que anaven a Mahalibapuram (massa km per anar-hi caminant). Puja una noia: un somriure esplèndid. Puja un senyor: una expressió bondadosa. Després em torno a quedar sola al tuc-tuc. El conductor ara s’atura davant el pati frondós d’un hotel. Per un camí de terra vermella venen unes dones grans. Una s’afanya cap al tuc-tuc, i entre cordials salutacions entre ella i el conductor puja al meu costat. I sabeu què fa aquesta dona així que s’asseu al meu costat? M’allarga un pomet de llessamí de la seva mà a la meva, de la manera més senzilla, amb un gest del tot natural. Us juro que m’ha envaït una gran tendresa.
Bé, de gestos així, d’una manera o d’una altra, en rebo cada dia. Una mena d’innocència que entra al cor.
També m’agraden els seus cossos, la manera com respiren, la seva morenor, la seva manera de ser al món. En tot, hi ha veritat, la meva troballa més preuada. La gent va neta i curosa, els vestits, la pell, les mans. I, a més, en les persones sempre he sentit bona olor (tret dels pobres, que no tenen ni el privilegi d’anar nets). A més, sempre m’accepten d’una manera tendra, callada i encuriosida. És un món més antic, encara profundament influït per la mitologia, que desconeix del tot la hipocresia i el cinisme destructiu de la nostra mentalitat burgesa.
Té les seves pròpies grans lacres i contradiccions, de les quals intento entendre’n la base, que sens dubte és el sistema de castes, justificat absolutament per la religió, molt més que no pas un problema directament vinculat a l’economia. L’Índia és un país ric en el qual el 3 % de la població acapara més del 95 % de la riquesa. Aquest 3 % és la casta sacerdotal dels brahmans, que controlen també els mitjans de comunicació i tots els centres de poder.
Us deixo unes fotos d’aquest Mahalibapuram, que és un tresor i que no t’acabaries mai.
Data i hora: 21 d’agost 19:15 ·
Estimats amics, aquest matí m’he quedat a visitar encara més tresors arquitectònics, Patrimoni de la Humanitat, de Mahalibapuram. I a la tarda, després de dinar un platet d’arròs i gairebé res més, ja que tot el munt de salses del thali (plat típic indí) no em venen mai de gust (Tamil Nadu és vegetarià gairebé al cent per cent), he agafat un dinàmic autobús, amb música tàmil inclosa, i he anat al poble de Tirukkalikundram, a 14 km de Mahalibapuram. Hi anava a veure un temple en un turó del qual m’havien parlat algunes persones índies del poble, (la guia gairebé no en diu res) i m’he quedat meravellada amb aquest temple, que duu el nom de Vedagirishvara i és dalt de tot d’un turó de 160 metres. Curiosament, tampoc no hi ha pràcticament informació per Internet, i m’ha semblat penetrar en lloc sagrat. Per arribar-hi cal pujar 550 esglaons, drets d’allò més, i al final, tens la sorpresa d’uns habitants meravellosos. El temple és un lloc de peregrinació, i té més de 2.000 anys d’antiguitat. Va ser construït durant el regnat dels Pallava, que tenien un poder colossal. Una veritable preciositat. Des de dalt hi ha una vista magnífica del poble i dels camps d’arròs, i des d’allà he descobert un altre temple extraordinari cap on m’he encaminat posteriorment. Us deixo algunes fotos d’aquesta visita al temple de Vedagishvara.
Una cosa curiosa que m’ha passat dins del temple és que el guia espiritual, després d’haver-li deixat a la safata 100 rúpies (una quantitat considerada considerable), s’ha acostat a mi i m’ha preguntat d’on era, i a continuació m’ha demanat un bolígraf, per fer-lo servir pels seus estudis. Jo portava un retolador Pilot de color lila. L’hi he ensenyat però no l’ha volgut. Es veu que no li ha fet patxoca. M’ha sabut greu, la veritat.
Data i hora: 21 d’agost 19:39 ·
Estimats amics, aquesta tarda, després de visitar el preciós temple de Vadagirisvara, dedicat a Shiva, a Tirukkalikundram, m’he encaminat, molt encuriosida, cap a la meravella de temple que he vist des del turó. He seguit el meu instint i, passant just pel centre del poble, encara amb llum de dia, m’he trobat davant la seva magnificència. No tinc informació, només sé que es diu Bhaktavatslesvara i que també està dedicat al déu Shiva. És del tot fascinant. El voltant del temple és ple de venedors de flors, i just arribar al temple un dels venedors, amb un gran somriure i un gest espontani, m’ha regalat dues floretes vermelles. M’ha semblat preciós.
Era l’única estrangera en tot el poble, dins la seva intensa dinàmica de viure, amb el meu vestidet que comparat amb els de les dones és just un trosset de roba, el cabell ros escarolat, la mirada meravellada… no sé pas quina fila devia fer, però la societat índia (del sud, de l’única que jo puc parlar) ho acull tot amb la seva afable i profunda bonhomia. En aquest poble, Tirukkalikundram, un altar toca a l’altre, i dins el temple tot eren cants religiosos. Us deixo algunes fotos, doncs, d’aquest temple, de nom Bhaktavatslesvara.
Data i hora: 23 d’agost 19:41 ·
Estimat amics, són gairebé les 10 h de la nit i a Mahalibapuram s’ha posat a ploure tal com plou al tròpic, com si el cel m’hagués rebentat. He sortit a la terrassa i hi tret una cadira de l’habitació: l’aire és un pèl fresquet, i fa una olor bona i profunda. Un descans després de la pesantor anguniosa del dia.
Ahir, amics meus, em vaig tornar a ficar en una d’aquestes ciutats caòtiques de l’Índia: ardentor xafogosa, trànsit horrorós, aire contaminat, brutícia estesa per tot arreu, en molts casos realment infecciosa.
(Un petit incís momentani: acaba de marxar el corrent elèctric i estem completament a les fosques. Els gossos comencen a bordar).
Bé, i és que ahir vaig deixar el meu estimat Mahalibapuram i vaig viatjar fins a la mítica Kanchipuram, lloc especialitzat en el teixit de la seda, antiga capital dels Pallava, en la qual, segons posava a la guia, hi ha 5 temples meravellosos, un dels quals construïts abans de la nostra era. Vaig reservar-hi una habitació per a una nit, però vaig pensar que potser n’hi estaria dues perquè no tindria temps de veure-ho tot. D’aquí a Kanchipuram hi ha 45 km. Vaig agafar l’autobús a les 3 de la tarda, amb una calor mortal i una feixuguesa espantosa. Els habituals moments perillosos, a punt de xocar, a punt de matar algú, gossos i vaques enmig de la carretera… El viatge va trigar gairebé 3 hores, i jo, esgotada, amb el cap mig penjant, no veia l’hora d’arribar. Bé, al final arribem a destinació, l’autobús, entre caos, botzinades, densitat de gent, colors llampants, vaques pel mig… es col·loca dificultosament al seu lloc. I només baixar ja em va caure l’ànima als peus: una ciutat pobríssima i bruta enmig d’un caos atordidor.
També us he de dir que a aquestes alçades jo també estic esgotada. Després de gairebé un mes d’haver de reaccionar a cada moment a estímuls punyents, d’intentar comprendre aquest món i les lleis que el mouen, de dificultats diverses, patiments a la carretera… de debò que ja no dono més de mi. Cada cop se’m fa més costós conviure en aquesta realitat…
Tanmateix, ja era a Kanchipuram i també em feia il·lusió entrar en la magnificència dels temples, on immediatament, amb el silenci i la quietud, et sents refet i renovat, i comprar alguna roba preciosa de seda.
Agafo un tuc-tuc que ja s’ha col·locat estratègicament davant meu i, després de pactar el preu, ens encaminem, per la carretera que creua el mercat i el centre, cap a l’hotel. Bé, després del benestar d’aquest poble de costa que és Mahabalipuram, un horror. Vaig decidir quedar-me a la ciutat aquella trista nit. Vam passar diversos llocs per un sector diferent de la mateixa riera i la brutícia i la pudor era atroç (ja us dic que estic esgotada). L’hotel era en un barri ple de misèria (molt a propet, a la mateixa vorera del mateix carrer hi ha el luxós hotel Regency, on vaig anar a dinar i hi vaig intentar sopar, si bé no vaig poder empassar res). Però en entrar al meu hotel tot va canviar. Era petit i estret, però complert, i l’habitació, del tot silenciosa (un somni) feia el fet: neta, un llit per a tres, petitona però amb tot el que calia: bon aire condicionat, bona aigua calenta. Tot molt bé. Vaig prendre un bona dutxa. Eren ja gairebé les set. Com que els temples tancaven a les 9 h, vaig pensar visitar-ne, via tuc-tuc, un o dos, els que fossin més a prop. I sí, així ho vaig fer, tot i que no m’acabava de trobar bé del tot. De tota manera, amb una mica de fàstics a l’estómac, vaig fruir molt de les visites, dels micos que hi vivien i de la gent que volia fer-se fotos amb mi, i fer preguntes, i explicar coses…
Un dels temples, imponent i corprenedor, amb les seves llegendes, com aquesta que em va explicar extasiat un senyor indi, que també volia que em posés a fer meditació allà mateix: l’arbre que tenim davant -em va dir- al centre del santuari, envoltant la capella, és un mango. Té 200 anys i té 4 branques, i, fixi-s’hi bé, els mangos de cada branca tenen un gust diferent. Home, però això deu ser una llegenda -li responc jo. De cap manera! Ho has de venir a comprovar quan doni fruit! Ja veieu doncs que és una veritat inqüestionable!
Ja us dic que m’havia començat a trobar malament, i vaig pensar que un arròs a l’Hotel Regency, per sopar, m’aniria d’allò més bé.
M’hi porta l’imprescindible tuc-tuc (l’ànima veritable de l’Índia) i un cop tinc davant l’arròs, simple arròs bullit, colat i atapeït, no puc menjar-ne ni un granet. Tinc ganes de vomitar, d’anar al bany, i començo a sentir unes esgarrifances que em fan mig tremolar. (Sort que era amb un amic, però això ja us ho explicaré més endavant).
De debò que em vaig espantar. El cambrer, amoïnat, per fer-me més mengívol l’arròs em porta un petit bol de iogurt. Això sí que m’ho vaig menjar. I després un altre petit bol, que molt amablement em va servir. Estava realment malament. Un cop a l’habitació em vaig prendre immediatament antibiòtic, igual que al llarg del dia d’avui. I ahir, al cap de mitja hora, ja estava molt millor. També podien ser els nervis, o bé una baixada de pressió, juntament amb alguna cosa que havia menjat o begut…
Avui estic bé, però tot el que he menjat ha estat envasat, com la llet, el formatge, el pa… o bé he menjat fruita, que he pelat jo, i també cacauets, bons i alimentosos.
Em queden 4 dies per ser en aquest país i, després de l’ensurt d’ahir, he decidit no prendre absolutament res en cap local de cap mena. Va un bon esglai. Segueixo amb antibiòtic i ara em sento bé del tot. Toquem ferro.
I ja, per acabar, només us explicaré que avui, encara a Kanchipuram, m’he llevat a les 12 h del migdia. He passat més d’una hora preocupant-me per buscar l’esmorzar. Un garbuix de botigues increïble i per a mi res comestible. Després, cansadíssima, he entrat amb la intenció de comprar a algunes botigues de seda, súper plenes de dones assegudes a terra mirant les teles i els saris, i no m’he acabat de decidir per res. Volia dur-ne de regal per a les amigues, però tot era regatejar, jo estava molt cansada i aquelles robes, precioses però força encarcarades, aquí més aviat són un enrenou i no sabem què fer-ne.
Eren les 3 h. A les 4 obrien els temples. No volia marxar sense veure el temple de Kainasanstha, a 4 km de Kanchipuram, del segle VII, i que es veu que és increïblement meravellós. Però mireu, he anat a buscar les maletes a la recepció de l’hotel, m’he assegut en el seu estret espai i, després d’una estona d’indecisió, he decidit tornar directament a Mahalibapuram. Sabia que era l’única oportunitat a la meva vida de veure aquest temple. Però, per primer cop en tot el viatge, no m’he sentit amb forces. Penseu que per tornar a Mahalibapuram calien gairebé 3 h, seria de nit, que és quan jo pateixo més, i no podria amb la meva ànima. Així doncs, cap a Mahalibapuram, des d’on ara us escric. Fa una estoneta que ha tornat el llum i jo em sento feliç perquè em trobo bé. Una abraçada molt i molt forta, amics meus!
Data i hora: 24 d’agost 23:09 ·
Estimats amics, avui he tornat a la reserva de cocodrils i avui sí que he fet fotos i un vídeo espectacular. El recinte, on hi ha uns 800 cocodrils, és un lloc polit i preciós, un parc ple de grans arbres i vegetació tropical, amb molta ombra, i es pot comprovar a ulls veient que és un lloc on estimen els cocodrils i en tenen una cura exquisida. He fet la traducció dels panells explicatius més importants, que estan escrits en anglès i tàmil amb un llenguatge per a nens, on he après moltes coses.
Per si us ve de gust conèixer una mica més sobre la vida dels cocodrils, a continuació us deixo la informació.
ON VIUEN ELS COCODRILS?
Al món hi ha 27 espècies de cocodrils que viuen en diferents hàbitats, però tots en medis aquàtics: llacs, rius, estanys, corrents o canals d’aigua. Alguns viuen en aigua salada, però els cal aigua dolça per beure. A més d’un medi aquàtic necessiten terreny per fer els seus nius. Els agraden els espais tranquils on ningú els destorbi. Malauradament els humans hem destruït els hàbitats dels animals salvatges. Poden els cocodrils i els humans viure junts? Sí que poden, però només si els humans els tracten amb respecte i mantenen la distància adequada, i no fan bestieses, com rentar-se o nedar a l’aigua on viuen.
COMPORTAMENT DELS COCODRILS
Als cocodrils els encanta el relaxament i la tranquil·litat i la major part del temps el passen prenent el sol. Aquesta és una activitat molt important per als rèptils. Prendre el sol fa que els pugi la temperatura corporal, indispensable per poder mantenir en equilibri les seves funcions. Semblen lents i mandrosos i normalment ho són. Però no te’n refiïs mai, ja que són com una molla i es poden moure increïblement de pressa ja sigui a terra com a l’aigua. De fet, els cocodrils d’aigua salada poden galopar com un cavall en distàncies curtes. Quan se senten en perill poden estar sota l’aigua llargues estones, fins i tot 2 o 3 hores. Encara que tinguin un tacte aspre i dur, els cocodrils poden ser sorprenentment amables. Al gran riu Chambal de l’Índia, els grans mascles de l’espècie Gharial neden constantment amunt i avall, a la vora del niu, per protegir les seves petites cries dels depredadors.
Els cocodrils no són agressius amb els humans, però de vegades ataquen humans i els maten. Això passa quan aquests han comès l’error d’entrar al seu territori, és a dir, als rius o llacs on viuen.
El nombre d’algunes espècies està augmentant a l’Índia gràcies a la seva protecció i conservació. Cal que aprenguem l’art de conviure amb cocodrils al nostre planeta.
ELS NIUS DELS COCODRILS
Així com els ocells fan molts tipus de nius, els cocodrils només en fan de dues menes: el niu monticle i el niu forat. El cocodril persa o el gharial de l’Orinoco fan nius forat, mentre que els d’aigua salada i els al·ligàtors fan nius monticle. Tots dos tipus de nius suposen molta feina per part de la femella. Els nius forat els fan amb les urpes, de vegades en terra sec, molt dur. Els nius monticle els fan amuntegant terra, humus i vegetació. Un cop fet el niu les femelles ponen de 20 a 40 ous. La femella els cova i vigila constantment el niu. Els xacals i els senglars busquen els ous per menjar-se’ls. En algunes espècies els mascles també prenen part en la protecció dels nius i els ous. Un cop els ous han fet la desclosa, la femella no els deixa de petja. Els ous triguen uns 60 dies a desenvolupar-se plenament. Després arriba el dia que el nadó de cocodril ja està preparat per formar part del món. Des de dins de l’ou emeten un so: urk, urk (espera’m, món, que vinc a viure al teu recer). Tenen una dent al final del morret, que després cau. És punxeguda i els permet obrir l’ou. Però amb això no n’hi ha prou. Sovint un dels pares fa rodolar l’ou a la pròpia boca per trencar-ne la closca. Els nadons són petits, i són els pares els que els duen fins a l’aigua transportant-los amb la boca. Els petits passen molt de temps junts, sempre sota la vigilància estricta dels seus pares.
US HA AGRADAT? Us envio algunes fotos, també dels cartells informatius, que tant podeu llegiu en anglès com en tàmil.
Per cert, amics, ja em trobo bé. Moltes gràcies a tots
Carme Cabús alegre.
Data i hora: 25 d’agost 4:11 ·
Estimats amics, m’he oblidat de dir que si us fa il·lusió apadrinar un cocodril, hi podeu fer en aquesta adreça. Hahahahaha…
info@madrascrocodilebank.org
Data i hora: 25 d’agost 19:13 ·
Estimats amics, això ja s’acaba. Avui és la penúltima nit que sóc aquí i ja no tinc gaires novetats per explicar-vos. Marxo demà passat a les 5 h de la tarda en taxi directe a l’aeroport de Chennai (l’antiga Madras, un caos gegantí que vull evitar de totes totes). Serà l’últim viatge que faré a l’Índia, des Mahabalipuram a Chennai, i el vull fer de la manera més fàcil possible. De la porta de la meva pensió (hauré de deixar aquesta habitació que tant m’estimo) a la porta de l’aeroport.
Ara ja no tinc gaires coses per explicar-vos, però sí una de molt i molt important: els gossets i la seva mare de darrere el temple, atuïts de fam, fa tres dies que mengen, i encara menjaran dos dies més (com també fa dies que mengen els gossos del meu carrer).
Avui també he tornat a la platja, tant al migdia com al vespre. Avui és diumenge i la gent era a platja per banyar-se. A les fotos podreu veure com ho fan: vestits de cap a peus, sobretot les dones. Jo no duia el biquini i m’he banyat amb el vestit que duia posat, tant era el plaer que tenia per sentir la frescor de l’aigua. A més, l’energia del mar et transforma del tot. Al vespre ja ho he fet tal com mana, i m’he estat una bona estona a l’aigua (un noi francès em guardava la bossa). El mar té una força que t’esgota, i les onades no esclaten ni corren rectes, com al Mediterrani, sinó que venen de biaix amb un embat ferm i dur. No te n’adones i ja ets 15 metres lluny. Però és un plaer. Era l’hora que arribaven les barques de pescadors, de la qual cosa us en deixo una petita mostra.
També us volia explicar que en aquest país immens, malgrat hi hagi tantes vaques, no existeix el formatge (n’he trobat únicament d’una mena, envasat, tipus formatget en porcions). La llet va escassa, l’únic derivat que he vist és el iogurt, i la mantega, sempre envasada, va a preu d’or. Segons m’han explicat, les vaques que hi ha pels pobles, ciutats, carreteres, autovies, estacions d’autobús, etc., no són productives. Totes són vaques que han patit una malaltia i no donen llet. Com que és un animal sagrat, i no es pot sacrificar, l’amo les abandona a la seva sort. Per això sempre les veus menjant a les escombraries, primes, algunes amb la pell i l’os. A la nit la gent llença al carrer el sobrant que talla de la verdura i les pells de fruita, i entre una cosa i altra van vivint. He vist més d’una vegada com una vaca roba pastanagues o verdura d’una parada i és foragitada a cop de bastó. Ja veieu, doncs. Aquesta és una cosa que em va sorprendre molt.
Una abraçada immensa a totes i a tots. Gràcies per ser-hi!
Carme Cabús ha afegit 29 fotos noves del 27 d’agost.
Estimats amics, soc a l’aeroport de Chennai (l’antiga Madras). Un aeroport de primera línia internacional, fantàstic. Avui sí que m’he permès agafar un taxi directe des de Mahabalipuram fins a l’aeroport de Chennai (52 km). Només dir-vos que el taxista era tot sec i xuclat i m’ha semblat mig mort de gana (i també mig eixelebrat). A més, no parava de tossir. L’he convidat a un entrepà de pa amb formatge, dels que jo duia per al viatge, i se l’ha menjat en un tres i no res. El taxi, però, del qual només n’era el conductor, impecable per dins i per fora.
Val a dir que m’ha dolgut deixar Mahalibapuram perquè aquí jo havia fet moltes amistats amb persones índies i, sobretot, amb gossos i vaques, amb qui als vespres fèiem unes luxoses festasses menjant pa (les vaques) i galetes (els gossos i jo), en els vespres tropicals i íntims de la ciutat. Juro que les trobaré a faltar. I també trobaré a faltar moltíssim els gossos petitons, amb la seva mare, plens de nafres de misèria, i altres que al meu xiulet apareixen a l’acte i venien rabent cap a mi. Si més no, s’han atipat durant 5 dies. Espero que el ajudi a seguir vivint.
I la meva magnífica habitació, que havia fet tan meva que em semblava impossible haver-la de deixar. La platja de la badia de Bengala, sempre incendiada de sol, on avui he anat a banyar-me per darrer cop amb paraigua, per protegir-me de la solellada. I també trobaré a faltar el caliu d’una nena meravellosa i dels seus germans petits, i de les persones del meu carrer (tothom sabia on havia anat, què havia fet, on era al matí, i també havien calculat la meva capacitat econòmica).
I trobaré a faltar els gossos del meu carrer, que fins i tot, amb la
seva alegria del tot ingènua, em seguien fins més enllà de la cruïlla, tan feliços com jo.
En fi, tots els meus punts de referència tan càlids, somrients i acollidors.
Avui, a la meva habitació, estirada al llit després de preparar l’equipatge, tenia una sensació com si fos a la vora d’un abisme pel fet de la immensa llunyania amb casa meva i per haver d’agafar aquest seguit de vols transoceànics (faig dues escales i m’he d’esperar 6 hores a l’aeroport del Caire). Ara, ja a l’aeroport, em sento més preparada per emprendre aquest llarg vol. Marco Polo va trigar 3 anys a fer la mateixa ruta que jo faré en 15 hores. És increïble, oi? I, si tot va bé, demà a aquesta hora ja seré a casa meva. Aquí a l’aeroport m’he comprat un vestit preciós de seda, a un preu per a nosaltres força barat, estil indi però de faldilla curta (elles se’l posen amb més roba i pantalons) com a manera de celebrar la meva estada en aquest país que m’ha donat tant. I per completar l’homenatge i acabar les rúpies, m’he comprat dos llibres de Ghandi, un de la seva filosofia i màximes, en anglès, i un altre que explica la seva obra amb uns dibuixos molt bonics i està escrit tant en anglès com en hindi. Ve el moment de fer el trànsit cap a l’avió.
Una abraçada immensa, amics meus.
Data i hora: 28 d’agost 16:55 ·
Acabada de tornar a Barcelona. Xoc cultural total. Cansada però feliç
Una abraçada immensa!
Data i hora: 3 de setembre 20:19 ·
Estimats amics,
És curiós com a l’Índia ets enmig de la densitat. Densitat de calor, densitat de persones, de misèria, de brutícia, d’olors i pudors, de sensacions i emocions. De meravella, de commiseració, d’antiguitat, de religiositat, d’aclaparament, de botzinades, de soroll, de bogeria de trànsit, fins i tot de bonhomia i somriures.
El que mai no hi ha a l’Índia és el benestar tal com l’entén un occidental, i tampoc el seu concepte de bellesa, fets miques per la pudor, el dolor, la pobresa, la malaltia, la mort. Aquí a l’Índia s’hi barreja tot, tot forma part de l’existència i s’accepta com a tal i s’hi viu en harmonia
A un occidental sempre hi ha parts del conjunt, del tot integrades en la societat índia, que li fan mal, que li provoquen malestar, contradiccions, que el rebel·len
Per als indis un occidental tant pot venir d’un món ric com de la lluna. De tota manera, no ho podran esbrinar mai, no tindran mai la possibilitat de conèixer cap altre món que el seu, bigarrat, superpoblat i bàsic. Vinguem d’on vinguem, igualment som persones foranes i estranyes, forasters a més no poder, però que també integren com a part curiosa o sorprenent d’allò que pot succeir al món, d’allò que és, ple d’una diversitat inabastable.
La calor és turmentosa, la munió de gent per tot arreu, amb la seva obstinació de viure, també. El caos aparent, el descontrol, la manca de normes conegudes i de seguretats, també. La palesa pobresa, l’ostensible brutícia, la perpètua pudor de brut, també.
Burxat per aquests turments que s’encavallen, més la recerca de menjar que pugui ser net i saludable entre l’amuntegament de parades als mercats, els temples colossals i inabastables, algú que prové de la nostra civilització ho relativitza tot de cop. Tant és així que d’una manera involuntària, dins d’aquella realitat que el depassa, deixa de sentir-se responsable del dolor i el patiment, de la pobresa i de la fam.
Però una cosa que t’havies esperat i que sempre et manté interessat i motivat, ple d’un sentiment positiu i una emoció plaent , és l’actitud de les persones, el seu caliu, l’escalfor que desprenen, la seva completa veritat, que t’ofereixen, la seva assumpció de les lleis que regeixen el món, tant religioses com terrenals. Saben estar-s’hi i saben viure-hi, i no descarten cap malvestat: ja se’n sortiran, o bé ja els arribarà el final. Potser després seran una papallona, o un corb, o un cocodril. O potser un ésser poderós dins de l’escala jeràrquica. Qui sap? D’això se’n cuiden els déus, i aquí a cada un el seu mester.
Allà hi brota la comunicació en tota l’extensió de la paraula. Una capacitat de mostrar-se, de comprendre, de metamorfosar-se amb els altres sense moure’s de la pròpia essència. Una capacitat de país tropical, d’un lloc on la vida es desenvolupa la carrer i on es viu molt a prop dels altres, i on no existeix, o no han sentit a parlar mai de la repressió interior ni de l’opressió dels nostres països freds i cristians.
Una alegria fresca, una sensualitat palesa. I encara una innocència directa, encuriosida, pròpia d’éssers nobles que han triat el camí d’assemblar-se al mite dels seus déus.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 