Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,
i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.
Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.
El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,
són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,
on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.
Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.
Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,
i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.
Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.
Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.
I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.
En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.
Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.
I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,
els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes del sol, Sonets
Estació, clos tancat
a l’estàtica planura,
amb els rajos arrapats
d’un sol feixuc de clausura.
Corre l’aire quan ve un tren,
el so de xerrics a vies,
i el moviment sacsejant
de les persones que arriben.
En aquest aire parat
hi resto jo, asseguda,
esperant-ne bon temps llarg
un cap a la meva ruta.
Vindrà un tren àgil, llampant,
que s’aturarà tot d’una
i se m’endurà xiulant,
rabent i traient espurnes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança
Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.
Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Creua el tren
tota la primavera,
que s’estrena
magnífica i suau,
tendrament
s’estén damunt la terra
d’aquest sud
europeu i fimbrant.
*
S’obre ample
i immens tot l’horitzó,
es fa daina
el temps meravellat,
es despulla
d’aïllament, reixat,
i neix l’ésser més íntim i lliurat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Dalt del tren, horitzó sempre ignot,
camí dens de boscos i aventura,
aquí el temps s’entén allargassat
festejat per les roselles púrpures.
Un passeig àgil entre la fronda,
ben florent, on sempre és primavera,
corre el tren lliscant entre l’arbreda,
fauna i flora, dimensió del sud.
Baixadors, art de cent anys enrere,
placidesa de natura fluent,
com un somni, la seva vida intensa,
el brancatge de pins retorts al vent.
I al fons hi ha, d’aquest passeig vibrant,
la ciutat, d’història tan antiga,
tendra i bella, d’abastament i grat.
Tres-cents anys i més de setge en vida
i ella alçada, sense deixar el combat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona
S’aposenta la tarda
amb rosa primavera,
acull el sol i l’aire,
la vegetació,
i el tren que ara traspassa
el bosc ple d’hora lenta,
i a mi, que vaig completa,
asseguda al vagó.
Aviat venen cases,
els carrers, edificis,
les torres modernistes,
clarianes de flors.
Va fent via a ciutat
i la tarda es fa miques,
una ventafocs trista
vestida de parracs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 