La solitud ets tu, que et quedes sola al tren,
la teva filla morta que t’habita per dins,
i fràgilment somrius com algú ja acabat
els teus dies complerts, amb el temps assolat.
L’estranyament feroç, el dolor transmutat
en el cabal d’amor que et força a sobreviure.
Restes tu sola al tren, el meu petó calent,
petita i desolada, entre renou de veus.
Corre el tren dins del temps obscur, de negra nit,
que et duu cap a una casa de vida saquejada.
Sense sòl ni baranes, damunt la corda fluixa
d’un buit astorador, heroicament avances.
Llavors, quan érem joves, quan érem tan amigues,
no sabíem possible aquest destí, el més tràgic,
pitjor i més terrible que una propera mort.
Llavors en tu esclatava a cleques el teu riure
i els teus ulls d’aleshores, inquisitius de vida,
ara miren endins plens de horror i preguntes.
Aleshores vivíem el que havia de viure’s,
amb la nostra ignorància del futur, de la vida,
que podria finir-se sense haver-la acabada.
Petita i desistida, els rínxols traspassats
per cabells blancs trenant-se, el somriure abismal
abocat a la fossa immòbil de la terra,
ran de la teva filla retornada als mil·lennis
de l’ancestral origen, on la matèria és
feta de roca dura, inerta i incommovible.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 