Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Em resta el teu immens blau
a la visió, a les parpelles,
al meu cos enamorat
dels teus grans besos celestes.

Dins les teves tendres ones
hi ha entrat el sol de setembre
encisat per l’esplendor
de felicitat que bresses.

El cel fascinat contempla
l’idil·li amb el teu onatge
sumptuós, acaronant,
oferint llibertat nada.

Nimbat d’estiu fastuós,
dins el teu atzur solemne,
hi ha tota la infinitud
d’un paradís per atènyer.

El mar, un viu llangardaix
ondulat, tot ell fet d’ones,
ve amb el seu musell lluent
i arrapat llisca i s’escola.

De color blavís daurat
ben entremaliat que corre,
fins que ve el vent de ponent,
amb qui lluita i s’abraona.

Però el vent el va encrespant
i extreu les aigües més fondes,
així el va desdibuixant
i una altra imatge afaiçona,

I ets increïble, mar,
de vent de tardor que eriça,
crestalls es van aixecant
amb un neguit de fosc dia.

Fa fred al teu flanc ombrós
blau de mar que a fons medita.
Les gavines et festegen
dalt d’una aigua amb bany de tinta.

Fuent l’onada espetega
a la sorra arremorada.
Tu, impassible ets absort
entre el cel i la fondària.

Fa por la teva fosca aigua
d’aquest gris que just verdeja,
amb el sol atrinxerat
darrere boires espesses.

Amaga la seva gràcia
que en allò viu reverbera,
com en tu, mar, transmutable,
delícia o negra quimera.

Just és dia de naufragi,
de funestes embranzides.
Els cossos, mar, que tu atrapis,
són terrestres i perillen.

Seda voleiant al vent
és la teva onada d’aigua,
d’un blau jove i refulgent,
d’una suavitat daurada.

Lenta passió suscites,
tendre oreig, remor encantada,
i l’aroma que desprens
ens porta un somni de nàiade.

Profund mar de lleus gavines,
llum blanca sobre el teu blau,
a l’aigua hi vas fent espigues
que enrosseix el sol daurat.
Ets la set de llibertat
sense confins ni fronteres,
ets el meu mar desitjat,
i sé que tinc destinat
tornar a les entranyes teves.

El terrabastall del mar,
la veu d’un déu sense treva
parlador a tots els humans
de la dimensió feréstega,
de l’abast il·limitat
de les passions que forcegen
dins el cos, bombejant sang,
fins que la mort l’anivella.

Juguen gavines marines
a empaitar-se per les ones,
mar sedós que les aculls
i complaent les bressoles.

Volen damunt el teu aire
i van planant, aletegen,
i amb les grandioses ales
esvaloten el vent tendre.

I es deixen caure i capbussen,
àgils, mig fent tombarella,
en la teva aigua somiosa,
que tenen per casa seva.

Emplenen tot l’horitzó
d’una formosor que crea
la llibertat més audaç,
vol de sumptuós trajecte.

Gavines de l’alta mar,
el vostre pit solca l’aire
quan les ales musculoses
heu desplegat a tot l’ample.

Bateu els corrents, aneu
a contrades oceàniques,
altives davant el torb,
dolces sota el sol que daura.

Sou marineres felices
sempre a l’aguait, amarades
per ones bellugadisses
de la immensa mar salada.

Dintre el vostre entorn salí,
deesses d’un país d’aigua,
quan la lluna vol sortir
us feu terrestres i càlides.