Assassí del meu poble, escolta:
toquen a mort les campanes,
els rius purs empudegues i ensutges,
amb obusos ens delmes i esclafes.
T‘acarnisses destruint les vides
de la meva civilització mil·lenària,
On escups els gargalls d’ignomínia
la mort cega esquartera i esclata.
S’arrengleren cadàvers a la terra
xopa de la nostra sang agrumollada,
però nosaltres vencerem sense treva
seguint sent catalans, construint pàtria.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
No esdevindrà cap miracle
de la boca del temps
oberta, escopint dies.
Cap rescat ni alenada
sinó la roda absurda
dura i repetitiva.
Només el marciment
del cos sota un corrosiu
de temps tenaç i lent
d’on serem expulsats
sense cap pal·liatiu,
esgotats i sobrers.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del temps
Sinuosa forma delicada
flor entre les llambordes, viva,
d’un mitjà ressec que no et donarà aigua,
ni sol ni vent, sols xavalla embrutida.
Es tanquen els carrers, empresonant-te
al voltant d’una sòrdida brutícia,
i et creus també deixalla abandonada
i et deixes anar a un món que et trepitja i trepitja.
Malmesa, utilitzada i fondament ferida
vas caient a una falla que t’engoleix la història
i ets cosa sense ànima i servible
i roden els teus pètals per les voreres mortes.
El temps ensopega amb el seu vòmit
de dies ensutjats i detestables,
i tu el mires incrèdula i absorta
esperant ser una flor, la que ja estares.
Publicat dins de Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 