Deixa l’agost un jorn curull de calma
del coent sol que a tots encontorns lluu.
Avui s’emboira un cel amb clarianes
llevant pressió al solejar feixuc.
I tanmateix tinc un deler de sol,
avui ocult, que es transforma en mancança.
Un bé de déu lliurat al nostre sud,
sempre esplendent, de qui en duem la marca.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Encara és migdia
Encara sobtat, el bosc no respira,
s’extenua al sol, immòbil, callat,
sense hàlit de brisa.
Encara és migdia
Serva el profund somni de sendes ombrívoles,
de nits de serena, rosada, mullena,
pluja intempestiva.
Encara és migdia
Tot i verdejant a l’agost suplica
un jorn de solaç, aiguat impactant
núvols i boirina.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Fa una tarda d’onada
d’un mar d’un blau celeste,
amb l’aire que mou l’aigua
al seu compàs solemne.
Fa una tarda de sol
líquid, per navegar-hi,
amb miralleig alegre,
reguitzell de presagis.
Fa una tarda que es posa
damunt la pell morena
d’estiu de pins i platges,
d’olor d’algues i estrelles.
Fa una tarda remor
d’oceans transitables,
de vol d’ocells marins,
d’estels que al cel solacen.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes solars
Avança aquest estiu
com un mar en onades
poderoses, alades,
belles i recurrents.
Com tren en moviment
que s’atura a paratges
tots plàcids i entranyables
i prest segueix corrent.
Com dia somrient
amb les solars etapes
de matins, nits i tardes,
d’esperits diferents.
Així és la correntia
dels dies de ma vida
aquest agost de calda,
aliada amb el vent.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes solars
Avança una tarda de núvols,
llum grisa damunt verd estiu,
el bosc tot sencer espera pluja,
les arrels afuen l’instint.
I l’oreig es fa masculí
i en onades ve i m’acaricia,
i la pell s’estremeix de sensible
al seu toc de neguit insistent.
Del sol viu, xafogós i ardent
hi ha un canvi absolut d’energia,
on el cos defallia al migdia
ara s’alça i revifa plaent.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pluja
Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja
I forceja amb mi la mar
persistent, esbiaixada,
l’empeny l’aire de ponent,
un colós tan brau com l’aigua.
Dintre el seu cos de neguit
se m’enduu de gairell, fada
que em porta de sorra endins
a molts metres de distància.
El vent li talla un vestit
que en grans farbalans s’enlaira,
voleia en progressió,
cau damunt la pell sobtada.
M’esquitxa els ulls que contemplen
extasiats el seu blau magne
infinit, punyent, benigne
fins que l’aire torna a alçar-la.
Per sempre ets delitosa,
mar que t’expliques, concisa,
al vaivé de les grans forces
sense pretendre ferir-me.
Publicat dins de Poemes del mar
Al fons de tot, quan calles al telèfon,
noto rabent la teva feroç crítica,
ben soterrada però del tot evident,
i sé que creus que allò que jo em gasto,
tot el que visc, és el que et dec a tu.
No saps l’abast de la meva rialla,
de la tristor que se m’atapeeix,
ni de la fonda, glaçada indiferència.
(Acte 1)
Publicat dins de Poemes ombrívols
Es va alçant la ciutat
minsa i desgavellada,
amb habitants ansiosos
pel temps de tancament.
Mesos sense abraçar-se,
l’amor embotornat,
cada camí tallat,
exclosa escapatòria.
Reclosa amb pany i clau,
ben lenta es deixondeix
de l’era carcerària,
captiva, sense alè,
ciutat buidada al ple,
com una illa fantasma.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Em deixava el mar fendir la seva aigua,
turmentosa, espessa, en aquell confí.
Jo incauta arribava, ràpid me’n desfeia,
en l’immens perduda, amb naixent neguit.
Anhelava terra, la platja allunyada,
i el blau que extasiava torçava en perill.
Animal terrestre, fragilíssim, d’aire,
lluitant amb mar brava temia sucumbir.
Publicat dins de Poemes del mar
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 