Monthly Archives: gener 2014

Esqueixat amor

Posted on 31 gener 2014 | Deixa un comentari

dona noia darrere vidre pluja plou

Resten els mots
escampats per la lluna
la seva escalfor ardent,
el goig de cada espurna,
els somnis escapçats,
la bellesa de l’aire
acaronant el mar.

Esqueixat amor
sense sutura.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud

Lluna al mar

Posted on 28 gener 2014 | Deixa un comentari

lunaengoogle000000000

Batega la lluna enmig la infinitat
damunt la mar platejada i calenta,
les ones eleven els seus salts elegants
per arribar a banyar-la, salabrosa i lluenta.

Estels fugaços, patges de la nit,
guaiten atents les ones cadencioses
aplegats a l’espatlla de la lluna al zenit
vetllant que no s’ofegui en la mar remorosa.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes del mar

Vent

Posted on 28 gener 2014 | Deixa un comentari

vent i arbre

En aquell indret bufava el vent
i corria potent entre els boscos,
empenyia la nit sense rems
cap espais d’intimitat desclosos.

Amb la torxa del vent terrenal
s’encenien roges les estrelles,
s’obria aleshores, anhelant,
una cambra d’amor sense espera.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig

Gener

Posted on 28 gener 2014 | 1 comentari

winter-sunset-with-silhouette-of-tree-pierre-hanquin-photographie000

Es clou la tarda polida de cel blau com d’infantesa,
la terra flonja respira, el sol tanca la parpella.
A l’horitzó les muntanyes semblen figures xineses,
la pau s’estén sobre els arbres, damunt la terra rogenca.
L’aire, feliç, s’ha aturat enmig del temps sense pressa,
tots els animals del bosc mantenen l’ànima atenta.
Fa flaire de netedat i remor de primavera.
Un hivern considerat el d’aquest gener que es dreça.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de les estacions

Hivern

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

hivern núvol i arbres pelats0

Aquí es confon l’enyor,
entre el llenç fosc
que tanca el cel,
lent devenir
estrany entre grisor,
atonia amorfa
que instaura l’hivern.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions

Dia tancat

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

imatge boira i espigues.0jpg

Dia tancat
en l’atmosfera closa,
rodola el vent
sota el cel estancat,
fermes s’eleven
espigues entre boira
tot conjurant
el sol roig desfermat.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud

Bicicleta entre camps

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

bicicleta curulla de flors0

Bicicleta entre camps,
les flors amb l’aire vibren,
el teu cabell daurat
es confon amb espigues.

Olor de ginestera,
olor de sajolida,
vas fent camí arran
les vorades florides.

El sol s’estén suau
damunt el teu somriure,
la tarda va endavant,
voleia la faldilla.

Entre els llavis oberts
les dents premen l’orquídia
que l’atzar t’ha brindat,
dona formosa i lliure.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes per a dones

Mar dorment

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

nit mar lluna venus mart planeta0

Ja vas a adormir-te, mar,
salvatge i sol com una illa,
les ones lleus amb què embats
són l’adéu fins al nou dia.

Ran la teva vora vaig,
la lluna dalt del cel, fixa,
negra foscor t’ha emparat
però el teu adéu em captiva.

Nit inundada pel so
de les ones tornedisses,
parlen amb la veu suau
d’una mare estimadíssima.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes del mar

Llàgrimes

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

ull de noia dona jove plorant llàgrima0

Just sobrevisc en la tarda
calenta d’un hivern càlid,
la llum del cel il·lumina,
els arbres van ventant aire.

Dels meus ulls ragen les llàgrimes
ardents de penes estàtiques,
el sol a l’horitzó vibra,
el vent passa, assecant-les.

El món es vol fer vivible,
jo del tot sola, isolada,
el dolor inserit endintre,
de tan fort, anestesiada.

Les mans palpen la foscor,
el buit de l’abisme assalta,
dins de l’espai irreal
la mort per tots racons campa.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols

Temps grisenc

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

escultura desolació no-res dona noia0

Enfonsada en el temps
recorro els carrers freds
cerclada per la roina.
Enmig del temps grisenc
em cau a sobre el gel
que nia dins la boira.
Els carrers allargats
com un sospir sospès
abans de l’abandó.
Vivint vaig caminant
com una aparició,
un moment definit
del meu temps limitat,
amunt i avall, ben sola,
amb un desig gravat:
tot just desaparèixer.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols