Gairebé mitjan juliol,
ràpid ha arribat l’estiu,
de cop hi som de ple enmig
sense ni haver-ho previst.
*
Estrepitosa calor,
por de fer cap al carrer,
perill d’insolació,
temps dels moviments més mínims.
*
Però jo ho desafio tot,
m’exposo a tota l’onada
de calor que ve de l’Àfrica,
sempre tinc una missió.
*
I no em puc quedar clavada
a la casa solitària,
vaig del meu món vegetal
de dret al mar a banyar-me.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Creua el tren
tota la primavera,
que s’estrena
magnífica i suau,
tendrament
s’estén damunt la terra
d’aquest sud
europeu i fimbrant.
*
S’obre ample
i immens tot l’horitzó,
es fa daina
el temps meravellat,
es despulla
d’aïllament, reixat,
i neix l’ésser més íntim i lliurat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
S’aixequen les branques
invertint piràmide
i les fulles cauen
com plomes d’ocell.
*
Els arbres florits
de tendror desarmen,
s’eleven curulls
de nou vital tremp.
*
Pertot neixen llucs,
poncelles esclaten,
tiges noves, flaires
en ple enardiment.
*
Els pètals voleien,
van caient suaus,
fan volts de catifa
als arbres ornats.
*
És un món tan tènue
de dolçor i bellesa
que el que és cruel s’oculta
per uns instants, sembla.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors
Com un regal del temps,
l’esplèndida florida
d’aquesta estació
que treu arreu poncelles
premudes i superbes,
curulles d’alegria.
*
Com una mostra ardent
que hi ha un fluir latent
que en el seu curs germina,
i ens pot emmirallar
i al seu goig conformar
tot i el difícil viure.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes solars
S’alça la primavera,
les terrasses obertes,
la gent deixant-se caure
feliç a la indolència.
El sol bat de valent,
l’abric pesa i molesta,
als ulls i al cos fimbrant
l’esperança hi fa festa.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.
L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.
L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de jocs i de besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.
L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars, Sonets
Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.
Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.
Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.
Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions, Sonets
Tinc al pensament la joia del mar
un matí de maig remorós, calent,
en el bosc tot flaira d’olorosa ardor,
al ple són els arbres, la terra, les flors.
I tiben de mi les fulles que em neixen,
me’n vaig cap al mar amb tren de diumenge
damunt l’alegria del meu estrenar
un estiu entre ones, mullena irisant.
No hi ha solitud si tinc per companys
el gir de la Terra, el seu gravitar,
l’immens continent del mar bategant.
Tota l’energia se m’enduu a mi,
sóc magma magnífic entre l’infinit,
un animal sa entre els déus, enmig.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del mar, Poemes solars, Sonets
Tinc dins del cor la llavor de l’estiu
servant la joia del més elevat viure,
el mar en ones sencer ve a delir-se,
la nit transpira una essència d’or.
Al seu flanc ros el lleó hi fa vida,
del seu rugit n’emana la calor,
al seu ferm pit les passions hi habiten
i s’hi mantenen en tota estació.
Així llavors i el lleó de l’estiu
servo al meu cor ple de dolls de desitjos,
vessant suor com traspuant amor
de tot l’ardor que al més endins em vibra.
I visc d’aquest desig que em sobreïx
on el cabal de sang hi fa nodrida.
Només em cal que els astres de la nit
tots s’arrenglerin per desterrar ferides.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 