Aquí resto

Ple de placidesa
es desvetlla el dia
mentre vaig fent via
cap a l’estació.
I vaig pensant mentre
en els meus secs somnis,
on hi soc d’incògnit,
tots buidats d’amor.
Escalfor i bellesa
sempre em són furtades.
Jo espero, ja al somni,
trobar-hi caliu,
un bon esmorzar
de pastisseria,
en un local càlid
prendre-hi un bon cafè,
però només hi ha
una llarga cua,
herbes aigualides,
i per menjar resten
galetes pansides.
No hi ha tampoc taules,
i ara el fred penetra
per cada un dels angles.
Soc a una ciutat
del nord, que sé bella,
no en recordo el nom,
ningú no sap dir-me’l.
Hi ha d’haver un palau,
punt de referència,
de bellesa excelsa,
però mai no hi arribo.
Cada cop més m’erro
i més me n’allunyo,
sense intuir el centre,
just en uns darreres,
a la perifèria,
sense cap ressò
ni hàlit de dolcesa.
Sola, decebuda,
ja plena d’angúnia,
per sempre aquí resto,
i res no m’indica
el camí que cerco.