Category Archives: Llibres imprescindibles (programa radiofònic)

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento l’obra La Petita Joia del gran escriptor francès Patrick Modiano, un dels més rellevats dins de la literatura tant francesa com mundial, amb una obra absolutament personal, en la qual aborda  la vida subjectiva dels personatges com no ho ha fet mai cap altre autor. Un escriptor que amb 33 anys ja havia rebut els premis literaris més importants de França, com són el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt, i a qui el 2014 li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura

El jurat del Premi Nobel va destacar de l’obra de Modiano “l’art de la memòria amb què ha evocat els destins humans més inabastables i descobert la vida de França sota l’ocupació alemanya” i també per la seva capacitat per abordar els temes de la memòria, la pèrdua, la identitat i el temps.

L’obra que presento avui, La Petita Joia, és una novel·la profundament intimista, embolcallada en un gran sentiment d’enyorança, que explora les mancances del personatge principal, la seva fragilitat, la seva infantesa estranya, el buit fonamental de l’existència.

Patrick Modiano té actualment 75 anys. Va néixer l’any 1945 a Boulogne-Billancourt,  una ciutat al sud-oest de París. Els seus pares, es van conèixer a París a l’època de l’ocupació alemanya.

Els seu pare era un empresari jueu de procedència italiana que tenia negocis a la ciutat, i la seva mare una actriu belga que havia anat a París a provar fortuna. I sembla ser que tots dos van ser “col·laboracionistes” dels alemanys, un passat que Modiano hereta com una culpa personal.  D’altra banda, també es pot dir que va ser un nen abandonat, ja que la mare sempre era de gira i el pare viatjava constantment per negocis.

Per aquest motiu, seran els avis els que tindran cura d’ell i del seu germà, Rudy, fins que finalment els inscriuen en un internat.  En aquest context familiar, ell era un nen molt aferrat al seu germà, que va morir de malaltia als 10 anys. Aquesta desaparició suposa el final de la infantesa de l’autor, que experimentarà sempre una gran sentiment d’abandonament i pèrdua. I seran aquests fets dolorosos els que constituiran l’univers de la seva obra,  plena de moments màgics i poesia.

Si us abelleix sentir el programa, podeu fer-ho al següent enllaç:

https://www.cugat.cat/noticies/cultura/149564/patrick-modiano-protagonitza-els-_llibres-imprescindibles_/?versio=appcugat

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento Descolonitzar la ment, de l’autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, un llibre especial dins aquesta secció, ja que no es tracta d’una obra literària sinó d’un recull d’assaigs sobre la llengua i el seu paper constructiu en la cultura, la història i la identitat nacionals. Un llibre que defensa la descolonització lingüística i que és una de les obres més conegudes i més citades del gran escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o.

Abans de res cal explicar que l’obra Descolonitzar la ment, de Ngũgĩ wa Thiong’o, l’any passat, el 2019, va guanyar el Premi Internacional Catalunya, entre 74 candidatures presentades provinents de 35 països. Un Premi que li va lliurar el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, “per la seva distingida i arriscada obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva”, segons les seves paraules.

Ngũgĩ wa Thiong’o és un dels autors africans més prolífics i reconeguts arreu del món. L’escriptor va néixer a Kenya el 1938, en plena colonització anglesa. El 1962, any de la independència de Kenya, quan tenia 24 anys, Thiong’o comença la seva carrera literària, que ràpidament va ser molt aclamada.

Si bé va començar a escriure en anglès, l’any 1977, després d’un llarg procés intel·lectual, Ngũgĩ wa Thiong’o decideix escriure només en la seva llengua materna, el kikuiu. I aquest mateix any es representa en kikuiu la seva obra de teatre “Em casaré quan vulgui” a Kamiirithu, amb actors que eren treballadors i camperols del poble. I a causa d’aquesta obra, Thiong’o va ser arrestat i empresonat sense cap càrrec a la presó de màxima seguretat de Kamiti, just el 31 de desembre del mateix 1977.

Com diu la Carme Junyent al seu magnífic pròleg del  llibre, “aquesta obra parlava de les condicions de vida dels camperols de Kenya, de la corrupció i d’altres temes habituals en l’autor, però no era pas més radical que altres treballs seus anteriors. Contenia, això sí, un element revolucionar: la llengua en què s’havia escrit. Ara el missatge arribava a qui havia d’arribar en primer lloc, ara els protagonistes de l’obra s’hi veien reflectits, ara l’autor havia tornat el nom a cada cosa”.

L’any 1962 va tenir lloc una trobada històrica d’escriptors a la Universitat de Makerere, a Kampala, la capital d’Uganda.

El mateix escriptor ens diu: “A mi m’hi van convidar. El títol de la trobada: “Congrés d’escriptors africans d’expressió anglesa”. Així, s’excloïa automàticament aquells que escrivien en llengües africanes, i es van excloure el conjunt d’obres fonamentals en suahili, zulu, ioruba, àrab, amhàric i altres llengües pròpies de l’Àfrica.

Però després d’aquell Congrés d’Escriptors de Makerere no van parat d’aixecar-se veus en contra del manteniment de la colonització en la llengua del colonitzador.

En aquest aspecte, la Carme Junyent, al pròleg, ens dirà: “No són només els africans els que s’han d’alliberar de la colonització mental, sinó tots els que vivim en comunitats subordinades, com és el nostre cas”.

 Si us abelleix, podeu sentir el programa al següent enllaç:

https://www.cugat.cat/diari/sons/149174/_descolonitzar-la-ment_-o-el-paper-de-la-llengua-en-la-construccio-de-la-cultura-i-la-identitat-

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento un llibre publicat recentment a casa nostra, just el 2018, que no arriba a les 140 pàgines.  El llibre porta per títol L’ordre del dia, i el seu autor és Éric Vuillard.

Eric Vuillard neix a Lió l’any 1968, i l’any 1999 publica el seu primer relat, molt ben acollit en els cercles literaris francesos. Des d’aleshores fins avui dia ha publicat 12 llibres, ha estat el realitzador de 2 pel·lícules i també guionista de cinema en diverses ocasions.

Al llarg de la seva carrera literària ha guanyat premis importants, com el premi francoalemany Franz Hessel, el Premi Valery-Larbaud, atorgat a la ciutat de Vichy, el Premi Joseph Kessel, atorgat per la Societat d’Autors, fins a culminar l’any 2017 amb el Premi Goncourt, el més antic i important que es pot concedir a la literatura d’expressió francesa.

L’obra narra la trobada de 24 magnats alemanys del món de la indústria amb Hitler i la seva camarilla que van finançar el règim nazi com a forma de mantenir les relacions de poder socials d’explotació de l’home per l’home i mantenir els seus privilegis d’explotadors absoluts. Unes indústries que avui dia segueixen sent al capdamunt de la producció i vendes, i darrera els seus noms comercials segueixen havent-hi els cognoms d’aquells homes reunits amb Hitler.

L’estil d’Eric Vuillard és absolutament genuí, i incomparable amb cap més escriptor, ja que incorpora els seus coneixements i tècniques cinematogràfiques a la seva literatura.

Per copsar-ne l’estil, transcric el primer paràgraf de la seva obra: El sol és una astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no es pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d’ocell, res. I llavors, un automòbil, i un altre, de sobte passos, siluetes que no es distingeixen.

Per escriure aquest llibre, l’autor, Eric Vuillard, ha fet una feina exhaustiva i intensíssima de documentació, cosa que apareix sempre als ulls del lector mentre va assaborint la prosa magnífica d’Eric Vuillard.

L’ordre del dia ha estat un llibre celebrat tant per la crítica literària com pels nombrosos lectors que l’han llegit. Al rebre el Premi Goncourt,  la premsa va saludar l’audàcia de les paraules de l’autor i la manera de narrar uns fets històrics cabdals.

L’Express resumirà així la seva valoració: “Narració breu i impactant. Una obra fascinant en la qual els fets semblen animats, encarnats, sense sacrificar mai la precisió històrica”.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:

https://www.ivoox.com/llibre-l-039-ordre-del-dia-d-039-eric-vuillard-premi-goncourt-audios-mp3_rf_50354674_1.html?fbclid=IwAR1Vovu8-nW1-9Z5gYwRUsoB75HKRFqBTaO3HES4YyFhkGwxzZfen3bj3cM

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento un llibre meravellós, exhaustiu i humaníssim sobre l’Àfrica, escrit per un periodista polonès, considerat un poeta de la descripció i un dels millors mestres de reportatges literaris del món. Aquest llibre es diu Eben, i l’escriptor és Ryszard Kapuscinski.

L’obra que presento avui, Eben, la més ben considerada per la crítica de la trentena de publicacions de l’autor,  es va editar el 1998. A Eben hi trobarem un recull de 29 relats sobre l’Àfrica escrits al llarg del temps, a partir dels quals penetrarem en la geografia física i humana del continent negre, en el procés històric de la descolonització i independència dels països africans respecte de les colònies, a mitjans del segle XX, i en les guerres internes i les grans fams que van esdevenir posteriorment.

Ryszard Kapuscinski va néixer el 1932 a Pinsk, que en aquell moment formava part de Polònia i que avui dia està integrada a Bielorússia, i va morir a Varsòvia el 2007. Es va llicenciar en Història i Art a la Universitat de Varsòvia, però abans d’acabar els estudis ja havia publicat molts dels seus poemes, ja que una altra de les seves passions sempre va ser la poesia. Tanmateix, va dedicar-se al periodisme i va formar part de l’agència de premsa estatal polonesa, la PAP.Va viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra, i va cobrir les revolucions que van tenir lloc tant a l’Àfrica com a l’Amèrica del Sud, a l’Àsia i a Europa.

A més de llibres de poemes, va explicar aquestes realitats en gairebé una trentena d’obres, en llibres d’assaig i en innumerables articles i conferències. Tal com ell havia dit en diverses ocasions, escriure ha de servir per canviar el món.

A l’Àfrica hi va passar 5 anys i va quedar fascinat pel procés de descolonització dels països africans, que s’alliberaven de segles de colonització.

En aquest llibre ens descriu totes les realitats de l’Àfrica, a partir de les quals els lectors podem comprendre a bastament aquell continent de manera calidoscòpica, a partir de la comprensió essencial de l’autor del tot desproveïda de prejudicis culturals, etnocentristes o ideològics.

I tota la riquesa immensa que Kapuscinski ens ofereix en la seva literatura està sustentada per un rigor ètic absolut. Perquè tal com ell ha dit en diverses ocasions, les males persones no poden ser bons periodistes.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:

https://www.cugat.cat/diari/sons/148430/_eben_-de-ryszard-kapuscinski-llibre-imprescindible-de-la-setmana

o aquí:

https://www.ivoox.com/eben-ryszard-kapuscinski-audios-mp3_rf_50400372_1.html?autoplay=true

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento un llibre d’una gran escriptora i periodista valenciana, que va escriure sempre en català i que va morir precisament el mes de gener passat.

Aquesta escriptora és la gran Isabel-Clara Simó, de qui, malgrat el seu recent traspàs, la seva obra, tant literària, com cultural i social, restarà entre tots nosaltres.

Abans de res cal dir que la Isabel-Clara Simó és una escriptora i una periodista entranyable que va tenir un compromís constant i insubornable amb la llengua catalana, amb els Països Catalans i, alhora, amb la lluita pels drets de les dones i el feminisme en general.

Avui la Isabel-Clara Simó ens deixa una obra literària summament rica i versàtil, de més de 50  llibres, entre els quals hi podem trobar novel·la, i també novel·la de gènere, com policíaca o juvenil, poesia, conte, assaig, recull de textos periodístics, autobiografia, teatre, guions de ràdio i televisió, etc.

És en el marc de la lluita feminista que l’any 1997 era plenament en marxa, que s’inscriu el llibre que presentem avui, que duu per títol, precisament, Dones. Es tracta d’un recull de 17 contes en els quals la protagonista és sempre una dona.

Els contes d’aquest llibre estan molt ben construïts, i són divertits, irònics, mordaços, i hi trobem representats, a mode de mirall, molts dels estereotips que es donen en les relacions dona-home en la nostra societat. Aquí hi trobarem reproduïts la major part dels nostres prejudicis, de les nostres febleses, dels nostres egoismes, de les nostres pors, de manera que els contes ens obligaran a situar-nos-hi davant de nosaltres mateixos a fi d’observar-nos des de fora.

En aquests contes hi predomina sempre el llenguatge oral, és a dir, la parla col·loquial, i en força mesura aquella que fem servir les dones quan parlem entre nosaltres, un aspecte literari que la Isabel-Clara Simó domina amb tota la potència de la llengua i d’una manera enlluernadora. Així doncs, a la seva obra Dones hi predominen els diàlegs i els monòlegs, juntament amb les descripcions dels estats psicològics dels personatges, un art en el qual Isabel-Clara Simó també excel·leix.

De la seva obra Dones se’n van arribar a vendre entre 150.000 i 200.000 exemplars,  i se’n va fer també una versió cinematogràfica de la mà de Jordi Cadena i Judith Culell.

Per la seva obra literària va rebre tots els premis literaris més importants que s’atorguen tant a Catalunya com al País Valencià, i també les mes altes distincions, entre les quals cal destacar:

L’any 1999 la Generalitat li atorga la Creu de Sant Jordi per la seva tasca cultural a favor de la llengua i el país.

L’any 2013 és nomenadaFilla Predilecta d’Alcoi, la seva vila natal, així com Medalla d’Or de la Ciutat, reconeixement que va dir que és el que li feia més il·lusió de la seva vida.

Finalment, el gener de 2017 és la guanyadora del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un reconeixement que fa Òmnium Cultural a la seva trajectòria literària i que li lliura Jordi Cuixart com a president de l’entitat. En aquest cas l’escriptora, emocionada, va expressar: He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sento recompensada.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:

http://www.cugat.cat/diari/sons/147869/carme-cabus-recorda-isabel-clara-simo

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

En aquest cas, presento l’obra d’Agustí Pàniker La sociedad de castas, una obra impressionant sobre la societat índia.

L’aventura d’arribar a aquesta gran obra va començar una matinada de finals de juliol, quan ja tenia el bitllet d’avió per viatjar a l’Índia tot el mes d’agost, sola i pel meu compte. A més del vol, tenia també una habitació reservada per tres nits a Kochi, a l’estat de Kerala, al sud del país, i això és de tot el que jo disposava per emprendre aquesta aventura.  A pocs dies del viatge, una matinada que m’havia agafat una certa basarda d’anar-hi així, llançant-m’hi pel meu compte, vaig escriure un missatge al senyor Pàniker, que amb la seva generositat em va contestar a les poques hores. Ell, per molts motius totalment fonamentats, en va assegurar que sens dubte seria una gran experiència, i així em va fer recuperar la seguretat i la confiança. I puc assegurar que ha estat una de les grans aventures de la meva vida, perquè l’Índia, malgrat les contradiccions, m’ha captivat completament.

En tornar, plena de desig i interès per aprofundir en la realitat de l’Índia, en tot allò que no havia pogut interpretar a simple vista i que m’havia deixat amb una certa inquietud per conèixer, va ser quan vaig llegir l’obra que presento avui, La sociedad de castas. Religión y política en la India, que considero imprescindible per conèixer l’Índia.

Agustí Pàniker,  escriptor i editor, és sens dubte l’especialista més destacat del subcontinent indi a casa nostra.

El seu profund interès i coneixement de l’Índia prové, en gran part, de les seves pròpies arrels, ja que el seu avi,  Ramuni Panikkar, era un indi de l’estat de Kerala que es va establir a Barcelona, on es va casar amb Carme Alemany, una catalana que pertanyia a la burgesia barcelonina. Val a dir que el seu avi també pertanyia a una casta alta de guerrers indis.

D’altra banda, Agustí Pàniker és fill del també escriptor i editor Salvador Pàniker, que va fundar l’Editorial Kairós el 1964, i que Agustí Pániker ha continuat dirigint i eixamplat. L’editorial Kairós avui disposa de més de 1.000 títols, i és un nom de referència tant per a estudiosos de l’Àsia com per al públic en general interessat en les tradicions de l’Orient.

A més de ser un escriptor amb una obra molt àmplia i profunda sobre la cultura, la religió, les castes, la situació de la dona i altres diversos aspectes de l’Índia, és també un viatger apassionat, i els seus coneixements, a més de l’estudi i la documentació, els extreu de la seva experiència directa amb la societat de la qual ens parla.

En el llibre que presentem avui, de més de 600 pàgines, i amb suport d’algunes fotografies a fi d’il·lustrar algunes realitats exposades, Agustí Pàniker  aborda el tema de les castes, dels seus orígens, el seu lligam amb la religió, els vincles amb el poder econòmic i polític, però també va desgranant altres temes, com la situació de la dona, el sistema patriarcal, els matrimonis concertats, i molts altres aspectes que configuren la realitat del subcontinent indi, del tot apassionant.

Si us abelleix sentir el programa, ho podeu fer al següent enllaç.

https://www.cugat.cat/diari/sons/147469/l_%25CDndia-d_agusti-paniker

Si us abelleix llegir la crònica que jo vaig anar escrivint diàriament  sobre el meu viatge i que vaig anar publicant a Facebook, amb les 30 fotos per missatge que permetia el sistema, ho podeu fer aquí:

https://mirallsdaigua.wordpress.com/category/cronica-de-lindia/

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

En aquest cas, presento l’obra de Sarah Kofman, Carrer Ordener, carrer Labat.

Aquest llibre es tracta d’una obra molt especial, com n’hi ha poques a la literatura. Un llibre de menys de 100 pàgines però que ens obre la porta a la visió i a la comprensió d’un món inabastable. Aquest llibre duu per títol Carrer Ordener, carrer Labat, i la seva autora és Sarah Kofman

Sarah Kofman és una escriptora que va dedicar tota la seva vida a l’estudi de la filosofia i la psicoanàlisi, i que, abans del llibre que presentem avui, ja havia publicat una obra molt extensa i important, de gairebé 30 llibres, sobre filosofia.

Va ser escriptora, filòsofa i professora de la Universitat de la Sorbona de París, i també va impartir diversos seminaris a les universitats de Ginebra, a Suïssa, i de Berkeley, a Califòrnia.

El llibre que presento avui, Carrer Ordener, carrer Labat, és la seva única obra literària, i alhora és totalment autobiogràfica. Va escriure aquest llibre, l’últim de tots, l’any 1993, el va publicar el 1994, i aquest mateix any es va suïcidar. Cal dir, també, que després d’escriure aquest llibre havia entrat en una depressió molt severa i, a més, estava malalta de càncer. Aleshores, quan es va suïcidar, tenia 60 anys

Sarah Kofman ja ens diu en el prefaci d’aquesta obra: Potser els meus nombrosos llibres han estat trencalls necessaris per poder contar “allò”. I “allò” és el que precisament ens explica en el llibre que avui presento.

Aquest llibre consta de dues parts: la primera, la del “carrer Ordener”, narra el relat esgarrifós de la persecució, captura i deportació dels jueus als camps d’extermini al París ocupat pels nazis; i la segona, en què ens mostra la destrucció que provoca  ignorància i la intolerància vingui de la banda que vingui, en aquest de la banda jueva.

Es tracta d’un llibre d’una gran força emotiva i una gran altura intel·lectual, amb un estil bàsicament expositiu, lineal, seguint un ordre cronològic, i sense emetre cap mena de judici sobre els fets que narra. Això, el fet d’emetre judicis, ens ho deixa per als lectors. I naturalment, podem dir que és l’obra d’una gran escriptora, ja que l’escriptura va constituir una part essencial de la seva vida durant més de 30 anys. I alhora és un llibre que presenta moltes dimensions de la història que narra, que són susceptibles de múltiples interpretacions i que constantment fan reaccionar el lector.

Si us abelleix, podeu sentir el programa a les adreces següents.

http://www.cugat.cat/diari/sons/146733/_carrer-ordener-carrer-labat_-llibre-imprescindible-del-mes

https://www.ivoox.com/carrer-ordener-carrer-labat-sarah-kofman-audios-mp3_rf_45186418_1.html

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons. Un espai conduït pel periodista Albert Prat.

En aquest cas, presento l’obra d’Erri de Luca El contrari d’un.

Erri de Luca és un escriptor que ha militat a l’esquerra radical, que ha treballat com a obrer a les fàbriques del nord com un més de tants i tants emigrants del sud, que ha treballat 20 anys de paleta tant a Nàpols, com a altres ciutats, i que durant 10 anys ha estat capdavanter a les grans manifestacions de Roma i Itàlia durant els anys 70, una llarga època anomenada “els anys de plom”.

Un escriptor que com a treballador sempre ha participat en la lluita obrera, que ha passat pels tribunals, que ha estat tancat a la presó.

Un escriptor, a més, que és un dels grans humanistes del segle, que ha participat, de manera gratuïta, en un projecte d’extracció d’aigua a l’Àfrica, que durant la Guerra dels Balcans va estar a Bòsnia conduint un camió d’Ajuda Humanitària, que és el fundador d’una associació pels Refugiats de la Mediterrània.

I un escriptor imprescindible que amb la seva literatura ens ofereix una experiència única, especial i essencial.

El contrari d’un, consta de 20 relats, en els quals l’escriptor ens parla dels temes que componen la seva biografia.

Al llarg d’aquests relats Erri de Luca ens explica històries entranyables dels “anys de plom”, amb personatges que apareixen i desapareixen, noies que li inspiren el desig més callat, més secret, més arrelat a la profunditat del seu ésser. Noies que de cop i volta ja no veurà mai més. Els seus relats ens transmeten la seva fascinació per aquella època dura que va viure, al caire de l’abisme, però més viva i més intensa que res més.

Erri de Luca escriu amb aquesta capacitat de comunicació mediterrània que abasta tot l’entorn, les persones, la natura. I escriu des del seu compromís amb la llibertat i amb una ètica basada en la saviesa. La seva prosa ens ofereix, amb passió i rigor, l’expressió més concisa, carregada d’aquesta humanitat mediterrània basada en aquesta profusa comunicació del seu Nàpols natal.

Erri de Luca escriu relats sobre històries viscudes. Se situa davant d’ell mateix i va desgranant els seus textos valuosos plens d’una tendra poesia, però sense fer volar a l’aire coloms. I en els seus relats sempre ens ofereix coneixement i saviesa, i una comprensió profunda de nosaltres mateixos.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa ho podeu fer a l’adreça següent:

https://www.ivoox.com/el-contrari-d-039-un-d-039-erri-luca-audios-mp3_rf_44392879_1.html

Anton Txékhov és considerat un mestre absolut del conte, i també un dels grans escriptors de teatre, els dos gèneres literaris a què es va dedicar al llarg de la seva vida, i els quals va revolucionar de soca-rel.

Va néixer el 1860 a Taganrog, Ucraïna, aleshores sota l’imperi rus, i va morir el 1904 al balneari de Badenweiler, a Alemanya, on s’estava tractant de tuberculosi, malaltia que patia des dels 24 anys, quan va començar a tossir sang. Al morir tenia 44 anys.

És  plenament un escriptor del segle XIX, i ens descriu tant l’època com els personatges d’abans de la Revolució russa. Una societat feudal, corrupte, decadent i molt jerarquitzada, amb una pagesia en règim d’esclavitud, enfonsada en la misèria, formada pel 90 % de la població. L’església ortodoxa, plena de privilegis, era part substancial de la vida de la gent. Es tractava d’una  societat extenuada i convulsa, i durant tot el segle XIX hi va haver gran nombre de moviments socials que propugnaven el repartiment de la terra i que van ser cruelment reprimits pel tsarisme.

Thékhov es proposa el compromís ètic de deixar en total llibertat els seus personatges, als quals no jutjarà mai. Per a ell, un escriptor no ha s’ha d’erigir en jutge sinó que ha de fer simplement de testimoni. Segons les seves pròpies paraules, l’art conté la grandesa de no tolerar la mentida.

Txékhov és també l’autor de la precisió i concisió, de la claror, de la veracitat i del respecte pels seus personatges, que deixa que flueixin des de la coherència de la seva pròpia personalitat sense intervenir-hi, situant-nos de cop en la seva intimitat, en la vida bategant de la història.

Amb 30 anys era un escriptor consolidat i havia guanyat el Premi Puixkin, el més prestigiós de l’època, que fins aleshores mai no havia estat guanyat per un autor tan jove.

Al llarg de la seva vida va escriure uns 1.000 contes, una crònica sobre les presons de l’illa de Sakhalín, on hi va viatjar voluntàriament i hi va sojornar mig any, una desena d’obres de teatre i més de 4.000 cartes. A partir d’aquesta gran quantitat de cartes s’han confegit després les seves biografies.

Carme Cabús

https://www.cugat.cat/diari/sons/145746/anton-txhekhov-o-com-revolucionar-el-conte-i-el-teatre

Thomas Bernhard va néixer a Holanda l’any 1931 i va morir a Àustria l’any 1989, a l’edat de 58 anys. La seva obra inclou 19 novel·les, 17 obres teatrals, diverses narracions breus i 5 llibres autobiogràfics, dels qual L’origen. Una insinuació és el primer.

Avui de la mà d’aquest autor imprescindible anirem a la ciutat de Salzburg, perquè és en aquesta ciutat i en el context  del nazisme i de la Segona Guerra Mundial on Thomas Bernhard va viure la seva infantesa i joventut, confinat dins d’un internat que era com una presó, on la brutalitat era el pa de cada dia i on el pensament del suïcidi era present com una obsessió. Després va venir la guerra i el terror dels bombardejos dels aliats i, finalment, la paorosa postguerra. És a dir, una vivència al pic de l’horror que és el que l’autor, Thomas Bernhard, ens transmet de manera magistral a la seva biografia.

Thomas Bernhard és imprescindible en el més extens sentit de la paraula, perquè és un escriptor únic pel que fa a utilitzar el llenguatge per transmetre’ns en carn pròpia aquest horror, de tal forma que penetra el lector com una realitat a frec de pell, i de cop som dins aquella Àustria que va ser, un país nazi com el que més, amb una gran responsabilitat en l’Holocaust, i que els seus habitants han volgut tapar i amagar, i falsificar-ne la Història.

Carme Cabús

https://www.ivoox.com/l-039-origen-insinuacio-thomas-bernhard-audios-mp3_rf_43019312_1.html?autoplay=true