Tots els pintallavis es van marcir,
cap color va crear cap encanteri,
el ros tenyit es va descolorir,
la mort espiava amb el seu rostre ascètic.
El bosc sencer es va assecar i cremar,
en va sorgir un erm colossal, petri,
per cap indret mai va joguinejar
l’amor ofert, generós i profètic.
La fi es va presentar abruptament
en una vida buida on s’ofegava l’aire,
i en les randes penjant, en els tapets,
cremava la solteria baldera i vana.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes per a dones
Esclata el cant d’una estrella
cristal·lina, solitària,
que a l’espai celeste plora
un estel que l’ha deixada.
La seva llum llagrimeja
damunt la terra callada,
absorta en el seu dolor
de cremor i de nostàlgia.
Canta la punyent cançó
de la dona enamorada,
ressona per l’univers
tot el seu plany en fondària.
Sola entre la immensitat,
per la ferida esqueixada,
eleva el seu negre dol
com un ocell vola enlaire.
I no hi ha ressò d’amor
allà on el seu crit traspassa,
com si ja fos extingida,
dins del no-res enfonsada.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Es cova en un calze fred
metgia rere metgia,
un escurçó va de dret
a la sang i l’enverina.
Amb furs divins empescats
homes amb togues d’església
inoculen sens descans
dogmes de faiçó funesta.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Pels carrers foscos, de nit,
s’assolen el buit i el temps,
per rodals impertorbables
fars llunyans passen rabents.
No té cap mà la foscor
i el cel és de negror espessa,
només l’aire sol brunz lleu
en la vacuïtat extensa.
En el no-res que es remou
silenciosament camino,
damunt del cos tot el pes
de la solitud que habito.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Plàcidament
s’estan al temps
les dolces nenes
mentre fluïen
colors de cel,
roses de mel,
tendreses lleus,
aigües tranquil·les,
dins d’una tarda
feliç i clara
que al si conté
melancolia.
I bufa un vent
que s’enduu amb ell
el fil del temps,
imperceptible.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps
L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.
Publicat dins de ., Poemes del temps, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 