Llum i ombra

Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.

I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.

Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.