Category Archives: Poemes sobre la vellesa

Entrada a la vellesa

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.

Atzar

Plena encara de roses

he esgotat els misteris,

just resten moments grats

dels meus quotidians dies,

sens parlar d’alegries,

amb l’equilibri a mitges,

ja enderrocats els mites,

tot invocant l’atzar.

Acritud

Avança el tren, pausat,

enmig del bosc magnífic,

veig lluentar els raïls

sota un cel de clarícia,

que adés es torna ombrós

en el corrent setembre

de cel de clarianes,

ja de cara al traspàs.

També entre clarobcurs

vaig avançant els anys

cap a l’estació estable

de la tercera edat,

amb un tast agredolç

recobert d’acritud,

en una davallada

recta a la solitud.

Estirp

Christian_Krohg-Mother_and_Child_-_Google_Art_Project (1)

                                          Christian Krohg

En el camí de la vellesa
vaig transformant-me lentament,
ja he espigat la jovenesa
en el meu fill, bellesa ardent.

I quants anys fa que estreno dies
i arpello ferma en el forment.
En el corrent que em serva i guia
faig esclatar focs a desdir,

em mantinc tesa en els anhels
mentre el meu cos va decandint.
I infantant he obert futur

en l’estirp que d’antic em dreça.
Tant l’avenir com la bellesa
ja tinc resolts. Resta fruir.

Vellesa nua

dona vella fent-se trenes

Entre les mans
se m’ha pansit la rosa:
la mostro humil,
amb aire impotent.

El meu somriure
s’ha fos gradualment
i al llavi hi resta
una amarguesa closa.

Sàvia com sóc,
no espero cap resposta,
només potser
demano tendrament

de quin procés
sóc escollida hoste
al santuari
que té per déu el temps.