Category Archives: Contes per a nens

Hi havia una vegada tres ocellets que vivien feliços al seu niu amb la seva mare i el seu pare. Havien nascut una nit de tempesta d’estiu estre les atapeïdes fulles d’una figuera, i el primer que recordaven de la seva arribada al món era la nit calorosa i humida, confortable sota la protecció dels seus pares, i l’olor intensa de les fulles de figuera, que sempre els va semblar sagrada.

     De seguida que van néixer ja van demostrar personalitats molt destacades, perquè el Moixinó, que era el que havia nascut primer, era molt assenyat: buscava la seguretat i sempre procurava posar-se al centre del niu per evitar tots els perills. El Picató, que havia nascut en segon lloc, era un ocellet equilibrista, a qui li agradava fer voltetes entorn de les vores del niu, motiu pel qual tant el pare com la mare li havien d’estirar de tant en tant les plometes a fi de renyar-lo. I la més remenudeta, a qui havien posat el nom de Rogina perquè era una noia i, a més, tenia les plometes amb un tornassol vermellenc, era d’allò més arrauxada, i no li feia por res i es passava tant dia com nit somiant en volar pels aires com veia fer als seus pares i altres ocells que veia passar pel cel. Prou que la mare cada nit explicava un conte sobre un pollet agosarat que havia caigut del niu i havia estat davant de molts perills i a punt de no tornar-hi per sempre, però a la Rogeta no li feia agafar por res. Tant és així, que quan els seus pares anaven a buscar menjar i deixaven els seus preciosos pollets solets al niu, la vista d’aquell tercet d’ocellets petits era d’allò més curiosa. Així ho comentaven les orenetes que voltaven la figuera, que eren una família amb els fills ja crescuts i que aviat marxarien tots junts cap a un país molt llunyà de l’Àfrica.

     ―Però tu has vist aquest petitot? –deia un germà oreneta a la família.

     ―Ai, que caurà del niu! –contestava la mare, que era patidora.

     Aquesta conversa era a causa del Picató, que tot esperant que els seus pares tornessin per alimentar-los no parava de fer equilibris de funambulista pel seu niu tan petitó.

     ―Però que no veieu aquest altre? –deia ara el pare oreneta–. Si encara no té ni ala ni ploma per volar!

     ―Ai, que el veig a terra! –deia amb un esglai una de les germanes de la família de les orenetes, sempre tan educades i posades al seu lloc.

     I aquesta conversa tenia lloc a causa de la Rogina, que imitava el vol de tots els ocells que veia passar pel cel. Movia les aletes com un molinet, s’elevava una miqueta i tornava a caure amb els peuets plans damunt el niu, i moltes vegades també a sobre del Moixinó, sempre a segur, que ja no sabia com esquivar la seva germaneta.

     Un dia, de matí, hi va haver un gran esvalotament a tots els nius del barri. Els pares ocells cridaven, parrupaven, xisclaven… i els petits s’arrupien dins del niu perquè coneixien que en passava una de grossa.

     Els nostres tres estimats ocellets s’arraulien a sota de les ales dels seus pares que, com tots els altres, xisclaven de valent.

     Aleshores, la Rogina, sempre tan poc temorosa, va treure una miqueta el cap per damunt la voreta del niu i es va trobar amb uns ullassos verds, immensos i amenaçadors, que se la miraven com si estiguessin hipnotitzats.

     ―Glups! –va fer la Rogina, espantadíssima–, mentre s’amagava, ràpida com un coet. Però al cap d’un moment la nostra arrauxada ocelleta, ja força recuperada, va tornar a treure mig ullet fora de la seva caseta per esbrinar què estava passant.

     Els crits de tots els ocells que s’havien congriat al voltant d’aquella criatura terrorífica van fer que, amb gran parsimònia i un gest de menyspreu, aquells ulls anessin desapareixent de la vista de la Rogina, i que al seu lloc aparegués una cua prima i peluda, llarguíssima, que s’agitava nerviosament.

     ―Què era això, mama? –va preguntar, un cop el monstre havia desaparegut.

     ―Això era un gat, un dels pitjors perills amb què ens podem trobar! –va dir la seva mare,  esgotada per l’energia que havia esmerçat per fer-lo fora.

     I aleshores el seu pare, que també es veia molt cansat,  acaronant suaument els seus tres fillets amb les puntes de les plomes, els va explicar que ells havien nascut en un arbre d’un jardí, i que allà no només n’hi havia un, de gat, sinó tres, però que no havien de patir perquè aquell era un lloc força segur, ja que els seus avis ja l’havien tingut a ell en aquell arbre del jardí, i entre tots els ocells ja sabien com fer-los fora en cas que hi hagués algun gat que s’hi acostés.

     ―I per això us de portar bé! –va reblar la mare.

     I aleshores tots dos pares van començar a preparar-se per començar a anar a buscar l’aliment d’aquell dia.

     ―Ho veieu, com heu de fer bondat? –va dir el Moixinó als seus germans.

     Però tant el Picató com la Rogina se sentien tan confiats en el seu niuet que no van fer gens de cabal de les paraules del seu germà ni de les advertències de la seva mare.

     I ja tornem a tenir el Picató pujant a la vora del niu i fent equilibris ara amb un peuet, ara amb l’altre, ara aguantant-se només amb dues ungletes, ara fent servir com a suport una aleta, tan concentrat en la seva activitat que… PAF!, al final va passar el que havia de passar.

     Tot en un plegat li va relliscar un ditet del peu i el Picató es va anar escolant per les vores del niuet. Els seus germans, esveradíssims, van intentar agafar-lo amb el bec per on van poder, però com que eren petitons i no tenien prou força, va anar relliscant fins que va caure, enmig d’un gran aldarull piuladisses, a l’herba del jardí.

     El Moixinó i la Rogina estaven espantadíssims, i el pobre Picató tenia un esglai terrible. No havia vist el gat, però sentint les explicacions dels seus pares encara se l’imaginava molt pitjor.

     Horroritzat, es va quedar quiet i encongit allà on havia caigut, per sort un lloc tovet que no havia deixat que es fes mal en caure.

     De cop va sentir els xiscles dels seus pares que, avisats per la seva piuladissa i la dels seus germans, havien tornat ales ajudeu-me. El Picató sabia que aquells xiscles dels pares no eren normals, i que precisament auguraven un perill molt gros que s’acostava. I de cop va veure uns ulls enormes que s’adreçaven cap a ell, i de seguida va pensar que eren els del gat, que obriria la boca i, NYAM!, faria que el pobre Picató desaparegués per sempre. El Picató va tancar els ulls i… AI!

     Però en comptes de sentir-se a la boca del gat, va notar una pressió lenta al voltant del cos, i a l’instant es va sentir presoner. Va obrir els ulls i… UF!, es va trobar dins la mà d’una noia, que va acostar els llavis per fer-li un petonet dolcet al caparró i que li va xiuxiuejar unes paraules tendres.

     ―Vés a tancar els gats dins de casa, fill –va sentir que deia la noia a un nen que s’acostava–. Has vist quin ocellet més preciós? –va preguntar la noia acostant el Picató al nen.

     ―Oh!, mama, quina meravella de pollet de merla –va sentir que responia el nen–. És una preciositat. Vaig a tancar els gats corrents!

     I aleshores la noia va pujar un petit marge i es va enfilar àgilment dalt de la figuera, entre el repeu que feien les dues primeres gruixudes branques amb què es dividia el tronc.

     Naturalment, tota la família del Picató feia un xivarri desesperat, i així va ser com la noia va poder albirar on s’establia el niu, i pujant arbre amunt, anant molt en compte de no estrènyer la meravella d’ocellet que duia en una mà, va deixar anar molt suaument el nostre amic dins la copel·la del niu.

     Val a dir que es va emportar alguna picada dels pares, i alguna pessigadeta dels germans del Picató, però va retornar amb una expressió feliç a terra i així va ser com l’aventura del nostre amic va fer posar seny a tots els pollets del niu, ja que arran d’aquesta feta el Picató va aprendre la lliçó, la Rogeta va esperar a aprendre a volar quan li tocava, i el Moixinó es va tornar més espavilat i ull viu.

     I sabeu què més van aprendre els pollets, que aquell mateix dia els van explicar els seus pares? Doncs que eren un ocells magnífics que es diuen merles, que el seu cant és un dels més melodiosos de tots el ocells, que vénen de molt lluny i que quan els petitons són grans se’n van altre cop cap a la seva llunyana terra, per tornar al lloc on van néixer cada primavera i tenir allà nous ocellets petits. I que el Moixinó i el Picató serien d’un negre lluent i amb el bec groc viu, com el seu pare, i que la Rogeta seria marró rogent, igual que ho era la seva preciosa mare, i que entre tots ells s’estimarien sempre.

I vet aquí un gat,

i vet aquí un gos,

i aquest conte ja s’ha fos.

I vet aquí una gos,

i vet aquí un gat,

 i aquest conte ja s’ha acabat.