Volaven els pelicans
en la puresa de l’aire,
el dia tot nou, de trinca,
en un mar que emmirallava.
L’aigua atebiada i immensa
amb tots els tons de l’arc iris,
la terra, calenta, intensa,
fullam, palmes, flors magnífiques.
I la teva olor nocturna
de fonda lluna i estrella,
inserida als intersticis
del meu sentiment, per sempre.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a B., Poemes per als homes
This gallery contains 2 photos.
Sento com els passos ressonen al sostre, en la nit espessa com sutge. Tot el meu cos està subjecte per la tensió que em provoca el lleu fregament de cada peu abans d’afermar-se en un pas. No havia previst que arribessin mai tan a la vora, però han vingut. Només són els d’una persona, però sense cap mena de dubte es tracta d’un especialista en … Continua llegint
Creixien les onades, eren blaus tots els dies,
el sol tendre sentia la marinada intacta,
llampeguejava alegre damunt de cada gota,
les gotes infinites que feien l’oceà.
I tu et retallaves, la pell d’home morena,
en el contrast inèdit de l’horitzó del mar.
Tot l’espai espurnava la delícia de veure’t
i igual que jo esperava la teva intimitat,
que de nit arribava colrada per estrelles,
indret de meravelles que existí i s’acabà.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a B., Poemes per als homes
Parella al parc,
l’amor es busca,
l’estiu comença
al cos a cos.
El sol penetra
del matí al vespre,
i ni en nit plena
no dorm ni es pon.
Canten rialles,
tremolen llavis,
s’acosten àgils
al foc que es clou.
Publicat dins de Poemes amorosos
Alço la mà, tendresa closa,
amb què acarono el teu dolç flanc,
dona rodona, forma de clova,
dins el son plàcid del somni faust.
Dintre el teu àmbit terrenal, càlid,
on clous la vida, vas suscitant
el món que gira i en tu gravita
tot expandint-se en felicitat.
Publicat dins de Poemes per a dones
(Per a Mario Benedetti)
Amb una llengua antiga
d’un temps ple de nostàlgia,
amb el caliu que crema
i escalfa la paraula,
amb un país com brasa,
rius de carrers amb arbres,
amb els vaixells al port
plorant pels que es quedaren,
amb el temps fent de xarxa
dels amors que no passen,
així a tu t’imagino,
els fulls a la butxaca,
entrant als cafès amples
sempre amb un fi somriure,
la ciutat estimada
remorejant sens pausa.
Un aire de jardí
es remou quan tu passes
pels carrers populosos,
quan gires cantonades
seguint la llum més pura
amb un sentiment d’alba
natal i ciutadana.
Així jo t’imagino,
mentre et neixen paraules
que seran els teus versos,
els poemes immensos
de vida degustada,
de sol espès d’Amèrica,
de lluna desplegada.
Publicat dins de Poemes per a poetes
Assassí del meu poble, escolta:
toquen a mort les campanes,
els rius purs empudegues i ensutges,
amb obusos ens delmes i esclafes.
T‘acarnisses destruint les vides
de la meva civilització mil·lenària,
On escups els gargalls d’ignomínia
la mort cega esquartera i esclata.
S’arrengleren cadàvers a la terra
xopa de la nostra sang agrumollada,
però nosaltres vencerem sense treva
seguint sent catalans, construint pàtria.
Publicat dins de Poemes de la guerra, Poemes de la pàtria
No esdevindrà cap miracle
de la boca del temps
oberta, escopint dies.
Cap rescat ni alenada
sinó la roda absurda
dura i repetitiva.
Només el marciment
del cos sota un corrosiu
de temps tenaç i lent
d’on serem expulsats
sense cap pal·liatiu,
esgotats i sobrers.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del temps
Sinuosa forma delicada
flor entre les llambordes, viva,
d’un mitjà ressec que no et donarà aigua,
ni sol ni vent, sols xavalla embrutida.
Es tanquen els carrers, empresonant-te
al voltant d’una sòrdida brutícia,
i et creus també deixalla abandonada
i et deixes anar a un món que et trepitja i trepitja.
Malmesa, utilitzada i fondament ferida
vas caient a una falla que t’engoleix la història
i ets cosa sense ànima i servible
i roden els teus pètals per les voreres mortes.
El temps ensopega amb el seu vòmit
de dies ensutjats i detestables,
i tu el mires incrèdula i absorta
esperant ser una flor, la que ja estares.
Publicat dins de Poemes per a dones
La guerra apunta de dret contra tu
amb la seva violència esgarrifosa,
dona de cos ocult i mutilat
sota un teixit absolut de blavor fosa.
La guerra es cenyeix al teu pit
que ni tant sols alenar gosa,
i ni els cops que d’arreu sents venir
esquives dins la nul·litat que se t’imposa.
A cap indret on ets no neix cap cant,
només hi ha cops a plom, pesos de roba
amagant-te com un ésser delirant
que no es pogués suportar ni a sol ni a ombra.
Dona suau, perfecció de la natura,
no tens més horitzó que ser vexada,
cap més tria que aquesta que et despulla
de la teva humanitat, que és sobirana.
Publicat dins de Poemes de la guerra, Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 