Sol d’Amèrica

(Per a Mario Benedetti)

Amb una llengua antiga
d’un temps ple de nostàlgia,
amb el caliu que crema
i escalfa la paraula,
amb un país com brasa,
rius de carrers amb arbres,
amb els vaixells al port
plorant pels que es quedaren,
amb el temps fent de xarxa
dels amors que no passen,
així a tu t’imagino,
els fulls a la butxaca,
entrant als cafès amples
sempre amb un fi somriure,
la ciutat estimada
remorejant sens pausa.
Un aire de jardí
es remou quan tu passes
pels carrers populosos,
quan gires cantonades
seguint la llum més pura
amb un sentiment d’alba
natal i ciutadana.
Així jo t’imagino,
mentre et neixen paraules
que seran els teus versos,
els poemes immensos
de vida degustada,
de sol espès d’Amèrica,
de lluna desplegada.