Joan Miró
Nua nit escapant-se, infinita,
els estels aguaiten al voral del cel,
la negror s’endinsa, giravolt d’espira,
la quietud s’escampa amb un mormol lleu.
Clar de lluna es vesa en la negror closa,
translúcida clapa de rodal celest,
al cel insondable les estrelles d’òpal,
la terra somia un matí d’argent.
Es trenca el silenci a la terra opaca,
vers la lluna intacta s’eleva un lladruc,
corredor noctàmbul, drecera, escala,
vibràtil contacte entre terra i llum.
Publicat dins de ., Poemes de la nit
Tots els pintallavis es van marcir,
cap color va crear cap encanteri,
el ros tenyit es va descolorir,
la mort espiava amb el seu rostre ascètic.
El bosc sencer es va assecar i cremar,
en va sorgir un erm colossal, petri,
per cap indret mai va joguinejar
l’amor ofert, generós i profètic.
La fi es va presentar abruptament
en una vida buida on s’ofegava l’aire,
i en les randes penjant, en els tapets,
cremava la solteria baldera i vana.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes per a dones
Esclata el cant d’una estrella
cristal·lina, solitària,
que a l’espai celeste plora
un estel que l’ha deixada.
La seva llum llagrimeja
damunt la terra callada,
absorta en el seu dolor
de cremor i de nostàlgia.
Canta la punyent cançó
de la dona enamorada,
ressona per l’univers
tot el seu plany en fondària.
Sola entre la immensitat,
per la ferida esqueixada,
eleva el seu negre dol
com un ocell vola enlaire.
I no hi ha ressò d’amor
allà on el seu crit traspassa,
com si ja fos extingida,
dins del no-res enfonsada.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Es cova en un calze fred
metgia rere metgia,
un escurçó va de dret
a la sang i l’enverina.
Amb furs divins empescats
homes amb togues d’església
inoculen sens descans
dogmes de faiçó funesta.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Pels carrers foscos, de nit,
s’assolen el buit i el temps,
per rodals impertorbables
fars llunyans passen rabents.
No té cap mà la foscor
i el cel és de negror espessa,
només l’aire sol brunz lleu
en la vacuïtat extensa.
En el no-res que es remou
silenciosament camino,
damunt del cos tot el pes
de la solitud que habito.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Plàcidament
s’estan al temps
les dolces nenes
mentre fluïen
colors de cel,
roses de mel,
tendreses lleus,
aigües tranquil·les,
dins d’una tarda
feliç i clara
que al si conté
melancolia.
I bufa un vent
que s’enduu amb ell
el fil del temps,
imperceptible.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps
L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.
Publicat dins de ., Poemes del temps, Poemes ombrívols
La solitud ets tu, que et quedes sola al tren,
la teva filla morta que t’habita per dins,
i fràgilment somrius com algú ja acabat
els teus dies complerts, amb el temps assolat.
L’estranyament feroç, el dolor transmutat
en el cabal d’amor que et força a sobreviure.
Restes tu sola al tren, el meu petó calent,
petita i desolada, entre renou de veus.
Corre el tren dins del temps obscur, de negra nit,
que et duu cap a una casa de vida saquejada.
Sense sòl ni baranes, damunt la corda fluixa
d’un buit astorador, heroicament avances.
Llavors, quan érem joves, quan érem tan amigues,
no sabíem possible aquest destí, el més tràgic,
pitjor i més terrible que una propera mort.
Llavors en tu esclatava a cleques el teu riure
i els teus ulls d’aleshores, inquisitius de vida,
ara miren endins plens de horror i preguntes.
Aleshores vivíem el que havia de viure’s,
amb la nostra ignorància del futur, de la vida,
que podria finir-se sense haver-la acabada.
Petita i desistida, els rínxols traspassats
per cabells blancs trenant-se, el somriure abismal
abocat a la fossa immòbil de la terra,
ran de la teva filla retornada als mil·lennis
de l’ancestral origen, on la matèria és
feta de roca dura, inerta i incommovible.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Fina, esllanguida,
nueta tota,
jeus adormida
prenent del sol.
La pell et tiba,
formosa i fina,
i el teu somriure
té un deix de goig.
Els pits reclosos
al braços closos,
cintura prima,
natges en flor.
I un encanteri
que flota eteri
entre les cuixes,
dolç i reclòs.
Ets meravella
sentida i densa
en la consciència
d’aquell qui et vol.
Publicat dins de Poemes per a dones
Fullam que empeltes tot sencer el dia
de l’alegria del viu color,
ets primavera i tardor fresca,
la llum traspassa el cor glatidor.
L’extensa plana, verda i galana,
té a tots els centres plans verticals
on la fulleda s’eleva i tresca
cap a un cel càlid curull d’aiguat.
S’enfila l’heura, fulla perenne,
fins dalt de l’angle punxegut i alt,
i viu alegre, de vermell festa,
tot veient créixer als peus l’herbam.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 