Nit negra com sutge

     Sento com els passos ressonen al sostre, en la nit espessa com sutge.  Tot el meu cos està subjecte per la tensió que em provoca el lleu fregament de cada peu abans d’afermar-se en un pas. No havia previst que arribessin mai tan a la vora, però han vingut. Només són els d’una persona, però sense cap mena de dubte es tracta d’un especialista en la captura d’homes. Tinc els nervis encesos com una resistència de mil vats. Els cabells se m’ericen. Conec els seus mètodes, n’he vist les conseqüències en altres que han sobreviscut, i sempre he pensat que era millor la mort, una mort ràpida, millor si és el resultat de la pròpia tria, abans de caure en les seves mans. Millor una mort ràpida. Per a això l’organització també ens ha preparat. Toco a la butxaca de la camisa la píndola minúscula, tancada amb el botó de la solapa. A l’acte que les mucoses hi entren en contacte, la mort sobrevé abans de tenir temps de caure a terra. I momentàniament aquesta solució m’asserena, però després retorna, com una onada gegantina, un horror més intens: el de no haver-hi escapatòria.
     Els passos segueixen, lents, torturants. Ara sento com obren una porta. És la de l’armari. No s’estarà de buscar en qualsevol lloc, qualsevol racó, qualsevol espai on hi pugui caber una forma humana. I després baixarà a la planta baixa, i mirarà cada indret, sigil·losament, com un avançament de la seva capacitat de crueltat.
     No tinc res per combatre’l, és superior en tot allò imaginable, la força física, l’agressivitat, l’odi, el desig de sang, les armes materials que incorpora a la seva força de depredació. Mai ningú no se n’ha escapat, i ara m’ha tocat a mi. No hi ha manera de fugir. Abans ja ha tancat totes les sortides, totes les portes, totes les finestres, tots els forats que s’obren a l’exterior. Estic tancat amb la pitjor de les bèsties, que s’acosta, que assetja, que amb tot el plaer, lentament,em destrossarà. Peròtinc el cianur, com els valents de les guerres, i potser aquesta és una manera de vèncer, de poder dir la darrera paraula. De sobte, la seva veu terrible:
     -Ernest…
     Una bomba esclata al meu cap. Em crida pel nom. Estan entrenats, ho saben tot de mi, la meva vida ja els pertany, abans fins i tot de caçar-me.
     Tremolo de cap a peus, em peten les dents. Sé que ara és el darrer instant de consciència, quan encara puc decidir alguna petita cosa. Alguna petita cosa que es converteix en grandiosa: prendre’m el cianur. Sé que al final arribarà a aquest rebost, que mirarà darrere les bombones de butà, on m’arrauleixo, que apartarà tot allò que es trobi al seu pas, fins a posar la mà embotida en el guant protector a la meva carn fràgil, freda de terror, suada d’angoixa. El cianur!
     Lentament, la mà tremolosa arriba a la butxaca. No em veig amb cor de descordar el botó, però em sobreposo i amb penes i treballs ho aconsegueixo, després de molts intents. No havia pensat que al darrer moment toparia amb un entrebanc provocat pel meu propi cos, per la meva reacció fisiològica. Però acabo per descordar el botó. Abans de treure la píndola, en palpo el gruix. Sí, hi és, com l’embalum del món. La trec a fora, amb els dits balbs, terroritzat però ferm. No tinc més escapatòria. Els de l’organització m’allarguen la mà fins aquest darrer moment. La seva urpa ferotge, al final de la qual hi ha la mort, però una mort instantània.
     -Ernest…
     Sento altre cop al pis de dalt, ara de cara a l’escala que baixa. Altre cop el so llefiscós, sàdic, que surt de la seva boca pronunciant el meu nom. El sotrac és tan intens que em somoc com si hagués rebut un cop de puny. La mà, insensible, es enduta per una fiblada de corrent. La píndola cau.
     Deixant que l’onada de terror s’expandeixi fins aturar-se, controlo el xiscle que el meu organisme ha preparat per expulsar. I després, des de la meva posició d’assegut, m’ajupo i palpo el terra brut, trobo trossos petits de fustes, serradures, pedres, tot amb la forma irregular de les formacions atzaroses. Masego tot el que trobo, dur, tou, fred, tebi… fins que una de les formes és regular, dúctil, llisa… la píndola de cianur. Me la poso a la boca més per desar-la en un lloc segur que per la solució final que havia previst, me l’empasso gola avall… i m’adono amb una mena d’alegria horroritzada que segueixo viu, que potser l’organització m’ha enganyat, que no podré escapar de la tortura més esgarrifosa. Però, lentament, el cos se’m desix, la insensibilitat de la mort avança, el meu cervell es converteix en una nebulosa que no troba on agafar-se, i em deixo anar al son profund, que no pot ser més que la mort, una mort dolça, com la profunditat d’un son etern.

*

     -S’ha ben adormit –diu l’infermer-. Aquestes càpsules són instantànies.
     -Millor així que haver-lo de reduir i posar-li la camisa de força –diu el sanitari jove que porta la llitera.
     -Sí, l’estratègia del metge és bona –continua l’infermer-. I mira quin amagatall ha anat a trobar, aquesta vegada. Fa tretze hores que el busco.
     -Entre uns quants hagués sigut més fàcil, eh? –diu el sanitari vell.
     -És època de recessió –respon l’infermer-. Creus que si no fos per la crisi seguiria treballant aquí? Em sembla que m’estic tornant més boig que tots plegats.
     -És moment d’aguantar –comenta el sanitari jove, mentre espera que el sanitari vell estigui a punt per agafar el cos desplomat.