Vladimir Volegov
En el recer del dia
tocat de llum intacta,
de textura suavíssima,
blau, amb núvols filant-se,
m’hi acotxo alleugerida
dels pesars que m’engrapen,
respiro l’aire net,
la bellesa a les branques.
I el camí que segueixo
m’expandeix i m’encalma,
carícia de la brisa
aromada pels arbres.
Malgrat els atzucacs
cal seguir dins la vida,
vasta grandiositat
en l’instant resumida.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes solars
Simon Vouet
Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.
La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.
Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,
no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes a la musa, Poemes de les estacions, Poemes solars
M’agafa el nou temps
ancorada al vell,
ve la primavera
esclatant i tendra,
i el meu cos just resta
a terra enclotat,
de cap punt s’eleva,
taciturn, callat.
Em caldran uns dies
de fer nova estada,
sentir la potència
de dolls de vent, platja,
la mar forta i lliure,
sempre insubornable,
el vol dels ocells
al castell de l’aire.
Mudar de paisatge,
acostar-me a mi,
al goig, la bellesa
que d’endins m’emana,
ésser solitari,
dona ara esgotada.
Prendre aquest esclat
vigorós que s’alça,
fer-me al seu esguard
enardit de gràcia.
Ple de placidesa
es desvetlla el dia
mentre vaig fent via
cap a l’estació.
I vaig pensant mentre
en els meus secs somnis,
on hi soc d’incògnit,
tots buidats d’amor.
Escalfor i bellesa
sempre em són furtades.
Jo espero, ja al somni,
trobar-hi caliu,
un bon esmorzar
de pastisseria,
en un local càlid
prendre-hi un bon cafè,
però només hi ha
una llarga cua,
herbes aigualides,
i per menjar resten
galetes pansides.
No hi ha tampoc taules,
i ara el fred penetra
per cada un dels angles.
Soc a una ciutat
del nord, que sé bella,
no en recordo el nom,
ningú no sap dir-me’l.
Hi ha d’haver un palau,
punt de referència,
de bellesa excelsa,
però mai no hi arribo.
Cada cop més m’erro
i més me n’allunyo,
sense intuir el centre,
just en uns darreres,
a la perifèria,
sense cap ressò
ni hàlit de dolcesa.
Sola, decebuda,
ja plena d’angúnia,
per sempre aquí resto,
i res no m’indica
el camí que cerco.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança
Avui el temps és meu,
allargassat, immens,
amb una densitat
tan transparent com l’aire.
I tant el vull fruir,
amb tantes il·lusions,
que van encavallant-se’m
els camins a seguir.
Duc la bellesa en mi,
tota la pau de l’ànima,
i una esquerda esberlada
al meu ser i destí.
Poca cosa, però,
davant de l’infinit.
Aviat es clourà
en l’esvoranc del temps
finit de mi mateixa,
que avui tinc tot per mi,
que desitjo fruir
com si fos també eterna.
Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.
I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.
Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.
Es va refent
el meu teixit,
es va expandint
la potent saba
pels vells racons
de foscor greu,
per la pell dura,
vitalitzant-la.
Es va nodrint
l’ésser sec meu
de l’harmonia
que el món abasta,
d’una dolcesa
fins al confí,
d’una bellesa
vibrant i càlida.
Va ressorgint
el meu cabal
i resplendint
en parts esparses.
Just soc enmig
dels dies rics,
els que em generen
fins fer plena aura.
Un diumenge de tardor
on un petit cor palpita
en aquest dia ventós,
enfredorit, de llum trista.
Un petit cor que vol rebre
un raig de llum que el tamisi,
un espurneig de bellesa,
un gest senzill que el captivi.
Vol fer-se més gran i fort,
on l’amor pugui expandir-se,
i la sang brolli amb el goig
del seu batec clar i sensible.
J. M. Román Francés
Em sento a casa com una figureta
just col·locada en una estreta lleixa,
encaixonada, com si momificada,
del tot estàtica, sense hàlit, sense esguard.
Surto a aquest món i soc l’animal àgil,
sensible, ric, de retornada ànima,
i llargament camino sota els astres
propers i íntims, al compàs del seu cor.
No tinc pas límits ni al cos ni a la mirada,
tota bellesa se’m posa a pòmuls, llavis,
i irradio els meus rajos fets d’aura,
curulls de temps, de vida engalanada,
i en l’amplitud immensa i sense fi
hi el meu designi, el perquè he estat creada.
Un octubre d’estiu
de somni de bellesa,
amb el cos conformat
pel sol, la tarda plena,
per l’esperit del temps
que vessa, que prodiga
felicitat de ser,
llibertat, alegria.
Un mes com suplantat,
tal com barca perduda
en desconegut mar
on el tròpic perdura,
amb flors, delits, fulgors
d’encens daurat i rajos
un regal d’aquest cel
que amor vol suscitar-nos.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 