Profundes tardes

Passem entre la fronda d’antiga arquitectura
d’una era gloriosa, d’una art exquisida,
quan el món era íntim sota els immensos plàtans
i encís irradiava la bellesa tangible.

L’avenir esdevenia entre volums de màgia,
el temps dolç avançava etern i vegetal,
aquí vaig néixer jo, en una era diàfana,
intensa i perfumada, tot flors penjant en poms.

Aire pur de cel ample, transparent com si faula,
llargues, profundes tardes de fondo amor sonor,
un misteri entranyable al fons de tota cosa,
la carícia que ens torba, l’inconcebible enyor.

Aire juganer

Són els dies polits
d’aire net, juganer,
d’un juliol que s’alça
com un bellíssim arbre,
formós, obert al cel.
Aquí hi visc els meus dies
d’aquest estrenat cicle,
sentint una promesa
que va flairant al vent.
També jo em dono tota
a la tendresa càlida,
l’estació em fa de guaita,
prenc tot l’amor del món.
Sento endins la bellesa
que també de mi emana,
en la conjunció màgica
del meu joiós sojorn.

Hora blava

La lluna com una ploma
al cel blau, tombant el dia,
la immensitat increïble,
l’espai fins al firmament.

Una bellesa erigida
sobre els pilars de la terra,
els foscos pins, les palmeres,
els plàtans, saba imponent.

Encesos tots els fanals
en l’hora humitosa i blava
traspuant formosor intacta,
misteri al cor bategant.

Pell amorosida

Tot límit s’esbarria
sota l’embat del sol,
es deixondeix la vida,
s’entendreix tot amor,
la bellesa sospira
a sota la xardor,
es refugia a l’ombra,
que és tota emulsió
de pell amorosida,
de somriure flairós.
És aquesta indolència,
plena d’encís, fulgor,
on els cossos es criden
i els llavis són cremor,
on les olors-delícia
tornen aroma el món,
i els cabells els deslliga
el sol tumultuós.
Així neix nova vida,
broten les passions,
flueix com una onada
el nostre cor pregon.

Nit bressolada

Venia la nit sola
bressolada pel vent,
obert el seu respir
cap a la lluna plena
que abocava la llum

més daurada i superba,
fruint entre el vaivé
de carícies de seda,
en l’estiu fascinant
de bellesa sospesa,
tot un seguit d’instants
de fonda vida intensa.

Narcís

Mogut per un ressort, com un autòmat,
al teu cos i al teu mirar a tots retens.
Fas gestos controlats, que repeteixes,
i aquesta rigidesa et deixa ert.
No pots sortir del monstre que et conté,
compromès l’intel·lecte, tota acció,
anul·lats sentiments, sense emoció.

Un ésser carregós que vol atraure
i desplega els seus mims de seducció
per recaptar poder, fascinació,
dels quals no en sap fer res, sense promesa,
tan sols per seguir sent d’autòmat presa.
És un joc d’encenalls que tot refreda,
un cinisme tallant que deixa sec.

Desassossec intern per a qui el vetlla:
deixeu-lo consumir-se en cova interna.
Vermell del sol -mediterrànies platges-
sembla que algú ha pintat l’ésser parlant
que és ninot animat que es va accionant
gràcies a la fal·làcia i a l’engany,
que és la fascinació que arreu proclama.

Inutilitat

Quanta inutilitat,
els homes que he volgut,
quanta pèrdua de mi,
restant amb les mans buides,
quant poder han volgut
exercir sobre meu,
quant de dolor, quant plany
tot fent-hi resistència.
El món és molt més cruel
que el que un dia vaig creure,
i com ha estat fal·laç
l’amor en què jo creia,
he hagut de viure molt
per veure’n el parany,
tan sols una fal·làcia
usada per sotmetre’m,
amb què no he combregat,
contra el que m’he tornat,
i ha arribat, implacable,
el càstig, la condemna,
tot i que he reeixit
per seguir embolicant-me,
amb ferma convicció
que l’amor és miracle.
Mai no he creat distància
des d’on jo defensar-me,
mai no he pensat que
l’altre podria ser enemic.
És sols la meva errada
de deixar-me ferir.

Món a jóc

Surto a aquesta hora
en què el món se’n va a jóc,
ja relluint
els fanals sota el cel
se’ns fan més íntims,
més humans els carrers
en què un amor
tendre vindrà a acollir-nos,
on l’aire és
com seda de carícia
i els llavis tornen
ben promptes a besar,
i ja s’albira
a prop i a llunyania
la intensitat
de la nit que vindrà.

Perill

I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.

Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.

Cap xiscle

No hi havia cap xiscle estrident,
tot restava en l’absoluta calma,
la guerra amb les ferides roents
en un tancat intern recolzava.

No hi havia desconsol ni planys
ni parpelles ni galtes mullades,
sols l’immens cabal d’aigua, salat,
batzegava en un pou de fondària.

No hi havia esclats de desesper,
el cos tornejat era en silenci,
sols el dolor encès i ensagnat
corroïa vísceres i nervis.