Dir-te adeu era la pèrdua d’un dia de sol espaterrant, el mar esperant a la vorera, el seu blau enriolat acaronant. Dir-te adeu era un dia que plora dalt de tot de la Rambla, palpitant; temps desolat que en res no es conhorta, i quan reobro els ulls te’n vas anant. Dir-te adeu és fruir la pell teva, estela en el teu cos del meu cos i les mans, amor per darrer cop, urpa que endins solleva el temps en què m’he ofert i t’he estimat.
Publicat dins de Poemes per a N., Poemes per als homes
Llavors la matinada era més pàl·lida
i el dia esdevenia silenciós i sord,
i jo pensava en tot mirant per la finestra
i sabia que allò nostre no duia el nom d’amor.
Perquè en tu no esclatava cap espurna,
cap foc que després cremés en mi;
voltaves la ciutat nocturna,
i jo dormia sola, amb una urpada al pit.
Passaven les estrelles i posaven distància
en les vivències ja llunyanes de tots dos,
i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
se’n va escórrer la saba i el conhort.
Ara sóc una àncora que es ferma
en una illa de nàufrag, a un confí,
sense escoltar ja el teu cant de sirena,
serena al fort onatge, ja closa al teu envit.
Publicat dins de Poemes per a N., Poemes per als homes
Ressegueixo la teva olor al meu llit,
el teu pèl ros, que fa rínxols i onades,
el teu cos llarg i prim, dolçor i encís,
el mirar cristal·lí, l’expressió clara.
Tot tu has compromès el meu sentit,
tota jo m’he estremit i obert de cames,
de dins meu extreus passió, desig,
del meu cor reneix retomb d’onades.
Et retroben frisosos els meus dits
com si et volguessin modelar amb nova màgia,
i els teus dits arrosseguen infinits
que es van nuant de les carícies filades.
A tot arreu, un tremolor que ix
del teu cos, com una flor daurada,
blau transparent els ulls, tot ros el pit,
pell blanca de pessic, coca ensucrada.
Remor del temps que he passat amb tu,
carrers de Barcelona, bars, ta casa,
i el teu llit, on va obrir-se el meu batent
que donà pas al teu mar de sol i platja.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per a N., Poemes per als homes
Per la meva ciutat,
habitable com mai,
fem camins com un riu,
capriciosos i càlids.
I riem i seguim,
i parlem sens parar,
i tu em dius per pujar
a ca teva a estimar-nos.
I és aquí on jo vull
trobar-te sol, intacte,
amb dolçor i passió,
amb amor desgranant-se.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del desig, Poemes per a N., Poemes per als homes
Seda ardent la teva veu,
ofrena immensa vessada,
mà que s’allarga en el temps
que va i ve de l’un a l’altre.
Seda suau en plena nit
amb la que véns a parlar-me,
tan prop meu et sento endins
com ningú pot arribar-me.
Més enllà, el món esponjós
clos en l’univers tot càlid;
com puc deixar d’anhelar
el miracle que m’abastes?
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
De la meva vida
has encès tots els llums,
i resplendeixen de goig
les flors de la meva faldilla.
M’allargues la teva mà nua
que és el començar del món,
i sé com és d’infinita
la felicitat que en mi es fon.
Gira suau el nostre amor
i al voltant roda la Terra,
i el temps és immens, joiós
de gaudir la lluna plena.
Plenitud del teu somiar,
tot sencer ets terra planera,
que canta en el vespre clar
la joventut que ens espera.
Publicat dins de Poemes amorosos
Corren com cristall les notes entre els teus dits
mentre el piano punteja la teva melodia
vidre transparent, encís de paradís,
dies que sempre resplendeixen de somriures.
Llums encesos on titil·la la dolçor
mans ofertes, tendresa que regalima,
el teu cant és aire que respira en la claror,
alè de les flors que volten el teu viure.
Misteri del teu anhel recollit a la faldilla,
enredat als teus cabells fets de trenes i sentors,
embruix que llances suau, amanyagat de delícies,
al meu amor silent, que per tu ho deixa tot.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes solars
Dóna’m la rosa que et penja del llavi
polida i fresca, amb pètals de porpra,
tornaré amb tu la nit encantada
i estrelles tendres naixeran de sobte.
Dóna’m aquest estel que als ulls et brilla
que vull restar amb tu fins la matinada,
que la nostra sentor el dia encisa,
que els nostres petons han guiat un astre.
Dóna’m el vol de l’oreneta amiga
que a la teva mà ha vingut a posar-se,
la que de lluïssor tot l’aire il·lumina,
la que em vol a mi per tornar a estimar-te.
Publicat dins de Poemes amorosos
Nit que portaves l’encís,
camisa de cotó blanca,
cabell tendrament nuat
negre sota llum albada.
Tu, moreno com la nit,
foscor que m’agombolava,
somni sorgit d’un sospir,
fragància i dolçor aplegada.
Abraçada fulgurant:
tota la Rambla girava
al nostre encantat voltant,
sabent que jo t’estimava.
Fulguració de moments
amb les mans entrellaçades:
no era per sempre, no, amor,
però ets vida que es generava.
Vida que es genera en mi,
en la història endinsada
de l’amor que et vaig tenir,
nit dins de la nit més clara.
La cara contra el teu pit
anant a la teva cambra,
carnalitat del teu cos
que mai en mi no s’acaba.
Perquè no, no era per sempre,
però ets vida que es generava,
amb la mà oberta per rebre’t
al meu amor de volada.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a P., Poemes per als homes
Jo també m’he submergit
en la llum pertorbadora,
sota l’ala trencada
de l’àngel del misteri,
recer d’esponjosa rosa
i espines no esquitllades.
Tenir-te era acceptar
aquest hàlit de país
desconegut i exòtic
on s’anava imposant
l’aire aturat de la teva ferida,
entre el nèctar emergent
dels petons més intensos.
I llavors esdevenies
una presència
sense àncora ni còrpora,
i dibuixaves el neguit
d’una carnal, ansiosa,
desnonada pregunta,
que sotjava la veritat
de la teva existència.
Cabellera estampada
en l’extensa nit en penombra.
Un ull observant
espiava el meu devenir,
un altre m’engolia
amb la seva promesa
de tèrbola esperança.
I sota el seu recer
s’elevava el meu somni
de platges i d’estiu,
amb la sorra, miracle d’agost,
enganxada a la pell tòrrida.
I joguinejava el mar,
esquitxador i rialler…
Però el teu ull observant,
que tibava de mi,
em feia davallar a la llum
esmorteïda de l’estança.
I així, amb el neguit revoltat
fins a adormir-me,
tan sols podia rescatar
una petita, minúscula,
gairebé invisible
llavor d’or,
entre les teves bambolines de teatre,
rere els teus telons, amagatalls i ales,
que no podien ser mai
aixopluc on arraulir-se,
ni podien retornar-nos renascuts
al centre del matí,
ell sempre immers en el renou
de les flors fresques
de la tipuana i la xicranda.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a P., Poemes per als homes
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 