Matinada pàl·lida

Llavors la matinada era més pàl·lida
i el dia esdevenia silenciós i sord,
i jo pensava en tot mirant per la finestra
i sabia que allò nostre no duia el nom d’amor.

Perquè en tu no esclatava cap espurna,
cap foc que després cremés en mi;
voltaves la ciutat nocturna,
i jo dormia sola, amb una urpada al pit.

Passaven les estrelles i posaven distància
en les vivències ja llunyanes de tots dos,
i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
se’n va escórrer la saba i el conhort.

Ara sóc una àncora que es ferma
en una illa de nàufrag, a un confí,
sense escoltar ja el teu cant de sirena,
serena al fort onatge, ja closa al teu envit.