Miralls d'aigua, de Carme Cabús

En algun lloc, sota la vida quotidiana
que s’imposa com una disfressa de realitat
hi ha la teva olor de rosa, el pètal intacte,
l’amor que tremola com l’aigua d’un llac
sota l’impacte d’una pedra. I a tot arreu
la teva mà em falta, segura i ferma
mentre al voltant el món anava canviant
vertiginosament, igual que nosaltres mateixos.
Però la teva mà restava en la meva,
balancejant-se en els nostres passejos.
Camins que solcaven la vida, rella d’alegria,
cor d’ocell, lleuger vol que en mi queda,
en algun lloc de mi, sota la màscara amb què aleno,
per sempre.

Hi havia el filat alt del teu somriure
on estendre carícies i petons,
el cabell, llenç de mar, escuma viva,
on nedar fins capbussar-me al fons,
i en la intimitat de la cambra ombrejada
amb la brisa lleu de cada vent del món,
ens escolàvem sensibles l’un en l’altre,
recorrent, tendres, senders de corindó,
assenyalant els rius majestuosos
de les grutes subterrànies amb llum d’or,
ja molls d’empremtes, d’ardor, de estels fugaços,
retornats gràvids, encesos de claror.

Et duré un ram de flors enmig del dia calent

quan sota el cel serè et vingui a dir adéu,

el vent aturarà el respir llargament

amb l’esperança nova que resti amb tu un dia més.

Jo et faré una cançó que desaré en mi,

que mai coneixeràs, amb tot el meu sentir,

i paraules d’amor escamparà el matí,

marinada encensada, olor de gessamí.

Dins la meva fondària plorarà un llaüt

vibrant de sentiment, amb el seu so agut,

la lluna bressarà des del cel impol·lut

el desig que guardava a dins del meu aljub.

Fulminant, un miratge un dia m’assolà

un llampec de bellesa que de cop va esclatar

i que es va endur de mi, deixant-me fascinar,

el meu amor silent, la força d’estimar.

S’ha succeït el temps que hem arribat al fons

i hem alternat la gràcia amb vinces de dolor

i han quedat mesurades les fites de l’amor,

l’amplitud insalvable que ens separa a tots dos.

Ja no t’esperaré a cap escenari
preparat per trobar-se els amants,
cap taula de cafè ni cantonada
sentirà la nostra olor fragant.

Cap porta girarà les frontisses
per deixar-te endevinar tendrament
ni el teu cos esplendorós d’esguard sensible
s’acostarà amb la il·lusió latent.

Ni el dia obert ni la nit que murmura
acolliran el flamejar dels petons,
ni cap l’alba sentirà la nostra brisa
perquè te n’has anat per sempre, amor.

Hi havia un càlid vent
i pluja a les sabates,
i petons dolços, lleus,
i una petita llàgrima.

Agredolç de l’amor
i bellesa truncada,
que canviava el teu cos
en lluna de nit clara.

Intimitat de temps
dins de la teva cambra
on erraven els déus
sens voler equivocar-se.

I paraules que tu
volies regalar-me
que es tornaven silents
a contrallum dels astres.

Però res no em sap greu, gens,
tot ho rescato, intacte,
com un collaret bell
amb tres denes trencades.

Vespre olorós, tendra lluna
que expecta el suau cel de plata,
íntim vespre de caliu
mentre em trobo esperant-te.

L’estació va portant gent
a la plaça il·luminada,
jo espero el teu cos ardent
amb el goig de flama alta.

I l’encens a dins del pit
flairant just pet estimar-te,
amb mi se t’emportaré
per atrapar estrelles blanques,

altes dalt del firmament,
travessant els camins d’astres
que espurnejaran de llum
amb les nostres sengles passes.