Benedicció de sol
escalfant pell i intern
del nostre ésser batent
de nits tumultuoses.
Ens fa uns altres, alçats
en la civilitat,
ens retorna a aquest món
de bullents energies,
de cossos materials
on íntimes angoixes
totes s’estabilitzen
i lentes donen pas
a inicis de somriures,
a carícies possibles,
a respirar endins
l’olor de la natura,
de transformar el malfat
de nits difícils, nues,
en diürns despertars,
en bellesa que exulta.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del sol, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Charles August Mengin
Tota la llum del sol ja s’ha apagat,
m’enfonso en fondalada de foscor
ancorada tan sols en l’aspre temps,
el cervell esclatant d’incomprensió.
Dins del pit se m’obren les ferides,
suquegen sang, terror, dolor endins,
soc als llimbs extirpada de vida
sens present, ni ésser, ni confí.
S’eixampla el meu buit paorós, maligne,
perversió infligida en tots els àmbits,
tant de mal fa que de cop m’anihila,
tot m’ho roba, em sostreu, ho fa carnatge.
La bellesa d’un temps magnificent
resta ara esclatada sota l’Hades,
per sort sé qui soc i el meu forment,
l’ésser bo que voldria assolar d’altri.
I malgrat el monstruós atac
que m’ha fet durant anys sobreposar-m’hi,
em rescato com algú que ha estimat,
s’ha donat i ofert al límit màxim.
I així soc aquesta que ha bastit
sobre amor la seva estela màgica.
Aquí visc, sobre el foc, resistint,
aquí moro, dins meu, única estança.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes ombrívols, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Serge Petròvitx Ivanoff
Segueix el meu no-res dintre de l’espai buit,
aquest esllanguiment on jo vaig plantant fites,
cercant-ne de plaents, sensitives, joioses,
però seguint dins del buit existencial que em torba.
Deixa sense sentit l’alba, la fi del dia,
mentre que el meu cabal resta sense sortida,
retinc el meu valor dins la còrpora closa,
premut igual que un puny, sens expandir-ne aroma.
Transitant els camins vaig aplegant bellesa,
no m’arriba al fondal, sols la prenc d’esquitllentes,
no em pot pas transformar, però sí que em nodreix,
i imagino vivències que em facin tornar a ser.
Frank Dicksee
Ferma he d’exaltar
la vida que em vibra.
Sense cap amor,
ningú que m’estima,
tinc com una mort
endins inserida
que en moments assalta
i vol fer-se lloc.
He de retornar
a tota delícia
que en mi granment servo
i aixeco en onada
i amb tenacitat
decanto balança
cap a la bellesa
que enardeix el món.
Avui el temps és meu,
allargassat, immens,
amb una densitat
tan transparent com l’aire.
I tant el vull fruir,
amb tantes il·lusions,
que van encavallant-se’m
els camins a seguir.
Duc la bellesa en mi,
tota la pau de l’ànima,
i una esquerda esberlada
al meu ser i destí.
Poca cosa, però,
davant de l’infinit.
Aviat es clourà
en l’esvoranc del temps
finit de mi mateixa,
que avui tinc tot per mi,
que desitjo fruir
com si fos també eterna.
Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.
I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.
Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.
Es va refent
el meu teixit,
es va expandint
la potent saba
pels vells racons
de foscor greu,
per la pell dura,
vitalitzant-la.
Es va nodrint
l’ésser sec meu
de l’harmonia
que el món abasta,
d’una dolcesa
fins al confí,
d’una bellesa
vibrant i càlida.
Va ressorgint
el meu cabal
i resplendint
en parts esparses.
Just soc enmig
dels dies rics,
els que em generen
fins fer plena aura.
Un diumenge de tardor
on un petit cor palpita
en aquest dia ventós,
enfredorit, de llum trista.
Un petit cor que vol rebre
un raig de llum que el tamisi,
un espurneig de bellesa,
un gest senzill que el captivi.
Vol fer-se més gran i fort,
on l’amor pugui expandir-se,
i la sang brolli amb el goig
del seu batec clar i sensible.
J. M. Román Francés
Em sento a casa com una figureta
just col·locada en una estreta lleixa,
encaixonada, com si momificada,
del tot estàtica, sense hàlit, sense esguard.
Surto a aquest món i soc l’animal àgil,
sensible, ric, de retornada ànima,
i llargament camino sota els astres
propers i íntims, al compàs del seu cor.
No tinc pas límits ni al cos ni a la mirada,
tota bellesa se’m posa a pòmuls, llavis,
i irradio els meus rajos fets d’aura,
curulls de temps, de vida engalanada,
i en l’amplitud immensa i sense fi
hi el meu designi, el perquè he estat creada.
Un octubre d’estiu
de somni de bellesa,
amb el cos conformat
pel sol, la tarda plena,
per l’esperit del temps
que vessa, que prodiga
felicitat de ser,
llibertat, alegria.
Un mes com suplantat,
tal com barca perduda
en desconegut mar
on el tròpic perdura,
amb flors, delits, fulgors
d’encens daurat i rajos
un regal d’aquest cel
que amor vol suscitar-nos.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 