Category Archives: Poemes de les estacions

Estiu

Tinc dins del cor la llavor de l’estiu
servant la joia del més elevat viure,

el mar en ones sencer ve a delir-se,
la nit transpira una essència d’or.

Al seu flanc ros el lleó hi fa vida,
del seu rugit n’emana la calor,

al seu ferm pit les passions hi habiten
i s’hi mantenen en tota estació.

Així llavors i el lleó de l’estiu
servo al meu cor ple de dolls de desitjos,

vessant suor com traspuant amor
de tot l’ardor que al més endins em vibra.

I visc d’aquest desig que em sobreïx
on el cabal de sang hi fa nodrida.

Només em cal que els astres de la nit
tots s’arrenglerin per desterrar ferides.

Càlides gotes

Vessa el cel serenament

càlides gotes petites,

un caliu s’estén arreu

voltat d’una aura blavissa.

Tots els llums ja són encesos,

just a les cinc de la tarda,

avança estacions el tren

traspassant l’hora mullada.

A mi se m’obre un futur,

el somni d’anar a una festa

endins la bellesa antiga

de la ciutat de novembre.

Els llums de cada estació

són alegries enceses

d’un món que a l’uníson viu

amb la meva joia tendra.

Estiu al tren

Travessa l’estiu el tren

 feliç com la meva vida,

espai tot sensualitat,

sol i vent, bosc que sospira.

Jo amb els somnis envolats

al moment lluent que gira,

tren rient, anhel llampant

al ple del temps que transita.

Enyor de tardor

Cauen les fulles com si plorés

la tardor trista, tota nostàlgia

al vespre quiet d’un temps antic,

groga catifa de sentor càlida.

*

Plora per mi, per la infantesa

de nítids sons, d’aire diàfan,

cuques de llum, la tendra mare,

i una pau densa ja introbable.

Comiat

No hi soc de ple
dins d’aquest dia,
tardor al pic
en tarda d’àngels,
però el sol no canta
la melodia
de passió antiga,
de roents rajos.
Just de biaix
ve a tocar-nos
com comiat
de vell amic,
la intensitat
dels seus abraços
per un llarg temps
haurà finit.

Atrapades hores

Atrapades hores,
rellotges comptant
l’esfera del temps
a estacions fosques,
mig abandonades
en no-res i broma.
Va avançant el tren
en la tarda closa
de sostre tapat
pel cel que negreja,
gruix que fa coberta
al viure minvat.

Sol de biaix

Sol de biaix
en la lleu tarda,
el seu clamor
ens abandona,
anem colgant-nos
en l’hora fosca,
sumida i orca
d’hivern al pic.
Gira la terra,
toquen els rajos
just de gairell,
com qui se’n va
a altres països
i ens deixa tristos,
enyorats, minsos,
fins al tornar.

Nova ànsia

Somoc la meva ànima

ja dins la tardor

primerenca encara.

*

Un sol enganxat

d’últims de setembre

sota un cel de grana.

*

S’acota aquest temps

i la meva vida

pren una nova ànsia.

*

Cercar horitzons,

savieses altes,

moure emocions.

*

Trobar nous calius

de sentiments vius

d’escalfor humana.

*

Potser un revulsiu

que trenqui el contínum,

fulgència estrenada.

Trànsit a tardor

Cel espès,

núvols atapeïts,

pluja fina

vessant-se al món opac,

*

cau a pes

cada una de les línies

infinites

d’aigua que va escolant-se.

*

S’ha apagat

l’estridència del sol,

el silenci

ocupa tot l’espai,

*

fa punxades

el fred més primerenc,

fins la pell

descoberta es fa estranya.

*

Ben insòlit

just el pas d’un sol dia

del ple estiu

a una tardor sobtada,

*

davallem

de cop els esglaons

vers un temps

que ens va cloent i encapsa.

*

Cap al fred

de l’hivern rigorós,

cap al clos

d’un esperit que es tanca.

*

El setembre,

en plena transició,

i quin goig

sentir-lo com fa passa

*

de l’esclat

del temps més ufanós

a l’obaga

de la tardor mullada.

*

Sento endins

tota la serenor

i el nou aire

de la natura en pausa

*

que ens prepara

el pas a una estació

en què es fonen

somieig i enyorança.

Setembre

Resplendeixen belles darreres poncelles,

les fulles dels arbres, carícies d’amor.

La mar duu prisada l’aigua immaculada

per un vent que dansa galant i olorós.

Regalima el sol fruïció daurada,

ardor que ens abasta amb roja passió.

I és aquest setembre d’estiu que s’absenta

qui amb esplendor ens dreça a transformació.