Oreig

Avança una tarda de núvols,
llum grisa damunt verd estiu,
el bosc tot sencer espera pluja,
les arrels afuen l’instint.

I l’oreig es fa masculí
i en onades ve i m’acaricia,
i la pell s’estremeix de sensible
al seu toc de neguit insistent.

Del sol viu, xafogós i ardent
hi ha un canvi absolut d’energia,
on el cos defallia al migdia
ara s’alça i revifa plaent.