Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Frenesí d’escuma
en la nit tancada,
salivera arran
geniva salada.

Els llavis del mar
als quatre vents clamen
el seu neguit greu
de vasta fondària.

Sensible i dolgut
adverteix sens pausa
que ningú fereixi
el seu tors de nacre.

Mar sorgida entre la boira,
escuma blavissa i pàl·lida,
olor de cloïssa oberta,
a quin dels planetes parles.

On és la teva suau lluna
per gronxar-la enmig dels astres
que a continents nous i vells
reflecteixes a les aigües.

Mar nodridora de somnis
eleves ales enlaire
per acaronar en el vol
la immensitat que ens abastes.

 Allà on habita el mar

insomne en la foscúria

amb moviment de serp,

allà on pren alè

i incessant murmura

un somiós voler,

allà on absort cavil·la

en l’absolut i vibra

solitari i aliè,

allà em trobareu

xopa amb la seva escuma

pensarosa com ell.