La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.
El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren
Es vessa el sol al mar
i es descompon en peixos,
ocells de llum volant
ran les ones en feixos.
Exaltació de llum
exuberant de dia,
fugaços els ocells,
els peixos instants vibren.
Aletegen les ones
de llum com brasa viva,
fulgura extasiada
la mar, dansant colpida.
Publicat dins de Poemes del mar, Poemes del sol
Foscor i llums de nit
penjats a la tenebra,
estès i impenetrable
aquest espai suspès
en un vast infinit
a dins d’un forat negre,
la solitud vibràtil
en l’estàtic desert,
igual que el buit voraç
on fa paor engolir-se.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Sempre solemne i dúctil
el mar de cap al vespre
acluca el seu dolç ull
d’onades somnolentes,
i conserva el seu blau
a sota les parpelles,
lluents de llum de lluna,
que desen somnis tènues.
Publicat dins de Poemes del mar
Pur aire de vidre
al cel blau, l’espai,
intocats els arbres,
immòbil boscam.
Mel que regalima
de l’alt sol daurat,
corre el tren, la vida
suaument impulsats.
L’estació a què arriba
no ens ha estat pas dit.
Amb aquest enigma
levita el somrís.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
En els somnis feixucs
de dolor estret amb cordes
tornen mals no sanats
d’amors que s’esmicolen.
I s’obren les ferides
per on la sang s’escola,
la vida fa fallida,
el seny es destarota,
i els ulls tenen l’empremta
dels cops de puny que foren
trenta-cinc anys enrere,
amb plom a dins l’estómac.
Publicat dins de Poemes ombrívols
El meu cos esgotat
sense consol ni treva,
un horror inserit
al clos de cada membre,
amb la sang aglevada
pel dolor incandescent,
forc de rella que em solca
l’esdevenir i el temps.
Xopa de malaltia,
suada per la febre
cada cop més m’enfonso
en la mort virulenta.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llarga falda de la lluna
estesa damunt el mar,
plata i llum amb què l’inundes,
intensa olor tropical.
Et banyes en la seva aigua,
plena de dolçor nocturna,
encisat et gronxa el mar
amb tendresa que no oculta.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes del mar
Publicat dins de Poemes del mar
Mar serena de la nit,
no t’il·lumina cap astre,
però a dins teu hi duus claror
neta i fragant de gran mare.
Sumptuosa creix en tu
la vida sense aturar-se,
en el teu ventre matern,
mar sempre amorosa i màgica.
Remorosa vas bressant
el continent que proclames,
cançó de bressol contínua
per tots els éssers que empares.
Publicat dins de Poemes del mar
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 