Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Assaig

Posted on 5 Juny 2017 | 2 comentaris

rosa flor pansida

Tinc seccionat el nervi
amb l’arrel de la vida,
ni somnis ni records
a cap indret no vibren,
jec en la solitud,
el cos estès i ombrívol,
com si fos un assaig
de mort definitiva.

2 comentaris

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols

Terra rodona

Posted on 16 Mai 2017 | 1 comentari

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

1 comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes solars

Ulls coents

Posted on 16 Mai 2017 | Deixa un comentari

dona noia abraçada a si mateixa desesperada i trista

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la beina ensorrada
i els ulls de plor coents.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols

Nèctar

Posted on 14 Mai 2017 | 1 comentari

fulles de parra 234344

Perquè l’estiu deixa el seu nèctar daurat
al conc ovalat de les fulles,
perquè l’aire bressa compassat
la lleu i delicada natura,
perquè el sol porta olor de mar
setinada i plena de bravura,
jo vull seguir dreta enmig del temps
fent passes petites i segures,
encara que els ulls baixin a terra desgastats,
malgrat la mirada balba, esmaperduda.

1 comentari

Publicat dins de Poemes del temps

Jazz obscur

Posted on 14 Mai 2017 | 1 comentari

musica saxo fosc

Quina música tan fosca.

La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu ni puc fer

amb mi aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern les ànimes penitents
senten aquest gemec, suplici encès
que fa espurnejar les brases. Una sofrença

immensament llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora, fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa, més enfonsada,
en els darreres del temps. Un anunci

de més sotragada, pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

1 comentari

Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes ombrívols

Blau

Posted on 14 Mai 2017 | Deixa un comentari

cel nit estrella fugaç

Potser juga una estrella
darrere el llostre,
potser la lluna jove
festeja un rostre
i l’aire net s’eleva
enllà capçanes,
potser el cel s’il·lusiona
amb un nou astre
mentre la terra roda
perdent tot llast,
i cada cop és nova,
i puny de blau.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes solars

Illa

Posted on 21 Març 2017 | Deixa un comentari

dona 000 ombra noia darrere llençol

I s’acosta la nit
amb ulls esperitats
per tot el buit que s’obre,
on penja una bombeta
ofegada pel fil.
Llàgrimes amagades
sota draps i cobertes,
el so dins d’una caixa
d’imatges que ressona
sense tocar el silenci.
I aquesta manca d’esma
que és no-res i ningú,
només el temps que llisca
granulós, tip d’abismes,
on al tossal d’una illa
una dona exhaurida
lentament s’extingeix.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols

Desesper

Posted on 10 febrer 2017 | Deixa un comentari

dona-000-cargolada-a-terra-dolor

Margarita Georgiadis

Com sagno de nits
cercant-te
en el garbuix del món,
seccionats tots els nervis
i venes que ens unien.
Amb desesper et cerco
en un món que s’ordena
aliè a la meva angoixa,
jo ja inútil per viure,
esqueixada i atònita.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per al meu fill

Inclement

Posted on 29 gener 2017 | Deixa un comentari

dona-blavamax-gasparini-26

Cap on mirava jo
mentre corria l’època
i treia el cap de nou
i jo ja era una altra
del tot aposentada
com vaig copsar, perplexa,
en una inclement era
de joventut asclada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a dones