Cafè de l’Òpera

cafè de l'òpera

Rambla avall, cap al port,
bull el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta
que obre el vaivé constant.

A dins un home parla
amb una senyoreta
i un altre home té un llibre
mentre busca una amant.

I l’aire s’hi renova
amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès
i tallats amb safata.

Es mou un xic un riure
i una nova mirada
enceta, rica, el viure
d’un dels seus estadants.

Els miralls reflecteixen
tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos
d’alegria llampant.

Així, el matí passa
amb ressons de diumenge
i una esperança tènue
dringa per tots voltants.

Un pintor, a una taula,
fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta
i el llapis esmolat.

Una musa s’asseu
al seu costat i parla
i l’incita, planera,
a assajar el seu art.

I ell somriu entre els traços
i una noia fa seva
i li neix la figura
de les expertes mans.

I els seus ulls, vius com brases,
se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista,
en volum i tramat.

Gira el sol, ve el migdia,
moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure
la tarda, amb el seu fat,

que ensonyada reposa,
i remorosa prega
íntima i fonda alhora,
que l’amor vingui a mans.

No sentiu el fort xiscle
de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera
sempre hi és convocat.

Al vespre els llums es prenen,
cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen
en aquest racó urbà.

Ara l’aire palpita:
el dia encara resta,
i encara la nit vibra
i espera i vol la festa.

La dolça melangia
posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil
a carícia i a flama.

Després, quan la nit plana
i la calma ja regna
homes i dones pleguen
els desitjos i esperes.

Com qui passa l’escombra
i renta la vaixella,
el nou dia s’albira
prest a recomençar.

Ja de nit les persones
que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera
se’n van, tot desfilant.

I a contracor el deixen,
i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien
els el doni demà.

Mar salada

dona noia ocell musa

Edward John Poynter

Venen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia,
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.

Sargantana

pintura dona noia sola solitud

Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.

M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.

Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.

Pluja

noia pluja dona paraigua

Emérico Imre Toth

Plou fora de mi,
com sempre hi passa tot,
el dia és de mullena
i les cases s’embruten

i hi ha un desassossec
que duu fins a l’oblit
del món i d’un mateix
fins que el sol no es restauri.

Escalfor

meravella rajos de sol 000000SunbeamsandGoldenrodsEdwinWarnerPar

El sol es comença a obrir
com una flor enjogassada,
comença a vessar escalfor
com una olor que s’esbrava.

El mon sencer es deixondeix,
tots els sentits es decanten
a l’amor que farà el ple
al pic d’estiu, roig garlanda.

Dreçada

pintura dona primavera a pompeia

Fresc de Pompeia

El sol regna tot ple de beatitud,
fa florir la terra humitejada,
torna el bosc d’un clarobscur profund,
els volums esclaten com miracles.

No només pinta els ardents colors,
aquest sol dona forma i fondària,
jo enmig m’hi trobo amb contorns purs,
del tot dona i carnalment dreçada.

Lliure

dona bola foc llumm noia a la mà sencera

Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.

Desert

barcelona carrer del bisbe. dona noia sola

En un desert de presències
visc en plena solitud,

una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.

I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça.

Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,

cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.

Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita.

M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

1 de gener

bones festes tristes 000

El silenci de l’1 de gener,
un tel de boira que s’enganxa,
els llums de Nadal penjant tristament
vella solitud desfilant-se.
La lluna blanca al cel indiferent,
un fred rasant que glaça,
i la rosa d’Any Nou de desitjos i precs
que neix tota esguerrada.

Carnatge

nit impenetrable fosca

Xiscla la nit
a dintre de les temples,
la mort penetra
sense detura, endins,
arriba al moll
de l’os fent via lenta,
estupefacte
pel carnatge que ha vist.