Com si fos vellut
acarono l’aire,
la llum de setembre,
que es manté per màgia.
D’hora aquestes tardes
humides, calentes,
en un mar sensual
de fruites i sembres,
giraran sens pressa
en pluges d’octubre.
Jo visc al seu magma
de terra fecunda,
de cossos oferts
tots fent plena lluna,
i retinc zelosa
la lleu meravella
que com tot canvia,
lenta però perenne.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes solars
Groc suau amb què vindico,
groc més fort amb què exigeixo
groc mitjà amb què pledejo,
tots els grocs del món estimo.
I el duc sempre a tot seguici
mentre hi ha ostatges polítics
lluitant per aquesta terra
que una gran senyera estela.
Publicat dins de ., Poemes de la pàtria
En la traïció
trobo la meva mort,
a poc a poc
faig camí de la tomba.
Vaig superar
l’estrall de la destral
i mig cosida
faig tombs dins la pesombra.
I m’han traït
els amors de veritat
que en mi esmento
mentre em colga la pedra.
A mar obert,
en fondària ofegant
m’han enfonsat
lligada a la tenebra.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes per a M., Poemes per al meu fill
Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,
ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.
Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,
i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.
I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.
Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.
Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.
Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.
Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.
I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.
Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.
I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars
Barcelona,
sorgint des del temps amb dolors de part,
ciutat circular tacada de sutge.
Humida ciutat de faç canviant,
entranya botida, digestió pesant
que et cansa el somriure. Carrers costeruts
arbres com parpelles, ocells a les branques
bressolant-hi estiu. Ciutat del vell port
tan pacient com Job, mare embarassada.
Sempre estàs parint, amorosa mare,
i del vent del mar prens un nou coratge.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Utagawa Hiroshige
Claror rodona,
gran ull del cel,
blanca, ara ornada
amb flors de mel.
Tiges alçades,
dolçor, sentor,
florida d’ambre,
nit de cotó.
Resplendor nívia,
cèrcol suau
de pleniluni
al pic del blau.
Publicat dins de Poemes de la lluna
Remor de fulles
que el vent espolsa,
la nit profunda
seu seriosa
en una taula
a fora d’un bar
en una plaça
en intimitat.
La impressiona
el so del fullam,
tanca els ulls
i olora pluja,
respira fondo
l’aire pregon
i pensa endintre
en l’estrany del món.
Ella és núbil,
només voldria
tenir el vent,
però ell no la vol.
Les fulles duen
un formós cant,
rejoveneixen
el seu cossam.
La nit s’aixeca
i alça el vol,
sent que es fa vella,
que perd la son
i la volença
de somiar.
Qui vol el vent?
Bé, tant li fa.
No és pas a ella,
bruixa de nit:
se’n va amb la lluna
a l’infinit.
Publicat dins de Poemes de la nit
En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 