Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Puc plorar
l’eternitat del temps,
sense pausa
entre la nit i el dia,
constant llenç
de viatge al no-res,
els ulls cecs,
la vida per ferida.

Rosa, i que l’amor s’hi posi,
és el meu vestit d’estiu,
rosa la faldilla airosa,
rosa els  plecs fins del frunzit
i les randes que amanyaguen
la rodonesa dels pits
on en un hi ha la ferida
fonda de la cicatriu,
el mal que segà de sobte
l’íntim rosa de l’estiu.

Edvard Munch

El crit és infinit,
el magma s’ha fet pedra,
cap a la mort va el temps
i el riu ja no té llera.
Damunt del firmament
només cau la tenebra.

Travesso el desert
entre angulosos pics
enmig l’espai que crema.
Al cor, dura, l’aresta
que rosega a pessics
la solitud salvatge.
Una ruta que mena
cap un temps fet enrere,
on dormen dinosaures.
Muntanyes verticals
de punxegudes pedres
trenquen el cel. Silenci.
La mort segura espera
dalt de l’altar dels déus,
despullat de brancatges.