Temps

mà adeu rere la finestra retallada

Tot diu adéu
al temps passat.

És aquest aire
que s’acomiada
movent onades
com una mà
fixa, aturada
allà enrere
que va tot lenta
com esfumant-se.

És també l’hora
cap a foscant
d’un jorn formós
que ja declina,
la seva empremta
exuberant
és un miratge
que va esvanint-se.

I és clar, soc jo
amb els meus anys
qui va allunyant-se
d’allò que fora,
estius gemats,
felicitats
i un dolor que
tot ho perfora.

Destralades

abisme 0980989 dona noia

Farcida de vida vaig caminant d’esma
com just despertada d’una clatellada,
dins d’un estatisme de cos i de cara
pel dolor que el viure a cops m’ha infligit,

cops com destralades trencant la columna,
esbotzant el cor, foradant cervell
i vísceres tendres. Amorfa i callada,
del tot isolada, del tot esclafada,

amb el pes del cos, sargit amb sang seca,
avui ni conec què és el que m’aguanta,
em mantinc inerta per no caure a plom

al voral salvatge on s’obre l’abisme,
així puc romandre-hi sense ni equilibri,
dins del pensament, la gràvida mort.

Malefici

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.

Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.

Llop

DONA NOIA trista enfadada MOSSEGANT-SE EL PUNY desesperada retall

Just ara començo a veure
el musell del llop sortint
sota la màscara plàcida.
Bé que me l’han ensenyat
les persones més amades,
i en mi s’han abraonat,
m’han urpat i mossegat
i m’han deixat dessagnant-me.
I si moria, ni cas,
ben sola he hagut d’aixecar-me.
Han passat ja quaranta anys,
vint-i-cinc, vuit, com si res,
i sempre he seguit penant
sense poder explicar-m’ho,
rosegant-me punys i ungles.
I bé, és simplement així,
així és com l’espècie mana,
no cal sublimar ningú,
tot és la matèria humana.
I sense fer escarafalls,
i sense ni herois ni mites,
cal fer el camí endavant,
potser he estat també un monstre
per algú que m’ha estimat.
Resta anar construint l’ètica,
tenir els puntals ben fixats,
anar vers la plenitud,
refer sempre la tendresa,
sempre tornar-se a donar
conscients d’aquesta saviesa.

“Dones”, d’Isabel-Clara Simó

Canigo-Isabel-Clara-Simo 0000000

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

Avui presento un llibre d’una gran escriptora i periodista valenciana, que va escriure sempre en català i que va morir precisament el mes de gener passat.

Aquesta escriptora és la gran Isabel-Clara Simó, de qui, malgrat el seu recent traspàs, la seva obra, tant literària, com cultural i social, restarà entre tots nosaltres.

Abans de res cal dir que la Isabel-Clara Simó és una escriptora i una periodista entranyable que va tenir un compromís constant i insubornable amb la llengua catalana, amb els Països Catalans i, alhora, amb la lluita pels drets de les dones i el feminisme en general.

Avui la Isabel-Clara Simó ens deixa una obra literària summament rica i versàtil, de més de 50  llibres, entre els quals hi podem trobar novel·la, i també novel·la de gènere, com policíaca o juvenil, poesia, conte, assaig, recull de textos periodístics, autobiografia, teatre, guions de ràdio i televisió, etc.

És en el marc de la lluita feminista que l’any 1997 era plenament en marxa, que s’inscriu el llibre que presentem avui, que duu per títol, precisament, Dones. Es tracta d’un recull de 17 contes en els quals la protagonista és sempre una dona.

Els contes d’aquest llibre estan molt ben construïts, i són divertits, irònics, mordaços, i hi trobem representats, a mode de mirall, molts dels estereotips que es donen en les relacions dona-home en la nostra societat. Aquí hi trobarem reproduïts la major part dels nostres prejudicis, de les nostres febleses, dels nostres egoismes, de les nostres pors, de manera que els contes ens obligaran a situar-nos-hi davant de nosaltres mateixos a fi d’observar-nos des de fora.

En aquests contes hi predomina sempre el llenguatge oral, és a dir, la parla col·loquial, i en força mesura aquella que fem servir les dones quan parlem entre nosaltres, un aspecte literari que la Isabel-Clara Simó domina amb tota la potència de la llengua i d’una manera enlluernadora. Així doncs, a la seva obra Dones hi predominen els diàlegs i els monòlegs, juntament amb les descripcions dels estats psicològics dels personatges, un art en el qual Isabel-Clara Simó també excel·leix.

De la seva obra Dones se’n van arribar a vendre entre 150.000 i 200.000 exemplars,  i se’n va fer també una versió cinematogràfica de la mà de Jordi Cadena i Judith Culell.

Per la seva obra literària va rebre tots els premis literaris més importants que s’atorguen tant a Catalunya com al País Valencià, i també les mes altes distincions, entre les quals cal destacar:

L’any 1999 la Generalitat li atorga la Creu de Sant Jordi per la seva tasca cultural a favor de la llengua i el país.

L’any 2013 és nomenadaFilla Predilecta d’Alcoi, la seva vila natal, així com Medalla d’Or de la Ciutat, reconeixement que va dir que és el que li feia més il·lusió de la seva vida.

Finalment, el gener de 2017 és la guanyadora del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un reconeixement que fa Òmnium Cultural a la seva trajectòria literària i que li lliura Jordi Cuixart com a president de l’entitat. En aquest cas l’escriptora, emocionada, va expressar: He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sento recompensada.

Carme Cabús

Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:

http://www.cugat.cat/diari/sons/147869/carme-cabus-recorda-isabel-clara-simo

Anys

carme a la platja. blanc i negre 000

A voltes m’assalta
la felicitat de quan érem junts.

La meva joventut va lleugera
i el vent corre cap a tots horitzons
i em deixa la pell delerosa
que tu me l’assaciïs.

La cabellera em voleia
i el meu mirar ardent et porta
des de tots els racons del meu cos anhelant,
del fondal del pensament,

com si al cap de trenta anys
vehement m’esperessis.

Cor

captura de pantalla

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Mormol

dia de vent i pluja dona noia paraigua destrossat

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Astre sol

rajos de sol darrere els arbres000

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

Rebel·la’t!

fris antic amb dona lluitant amb guerrer

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada mossegada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx en què restares,
l’instant en què tocaves el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel·lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel·lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa, fins a esdevenir espectre.

fris antic amb dona lluitant amb guerrer