Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.
Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.
Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.
Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a poetes
He fet tots els dibuixos
d’un vell calidoscopi,
els reflexos, llambrejos,
la seva infinitat.
I han anat girant lentes
a èpoques les peces,
apressades a estones,
de vegades frapants.
Tot el circuit del viure,
els colors conjuntats,
discordants, fastuosos,
mal o ben encaixats.
La figura existia
i en cada forma nova
l’ànima m’hi vivia
mutable, transitant,
sempre oberta al nou aire,
al moment que s’esquitlla,
al tallant de la vida,
a aquest fruitar i finar.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Robyn Neild
Llum de l’estiu de la Mediterrània,
com juga el sol potent, tot abraçant-se
al nostre sud de passions i flames.
Com dins del pit ens ha deixat la marca
d’aquest desig de fruir, de vida alta,
aquest anhel, sens fi, de pell colrada
per tot l’esplet de l’amor en fondària.
Publicat dins de Poemes de la Mediterrània, Poemes de les estacions
Com les passions
s’encarnen en l’estiu,
esca que encén
i remou els desitjos,
cors abrandats,
roents, cors trencadissos,
dones i homes
delint-se per ser amats.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes del desig
Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.
Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.
Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,
que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.
Publicat dins de Poemes solars, Sonets
I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.
Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.
I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.
Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes del desig, Poemes per als homes
Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.
Avui presento un llibre publicat recentment a casa nostra, just el 2018, que no arriba a les 140 pàgines. El llibre porta per títol L’ordre del dia, i el seu autor és Éric Vuillard.
Eric Vuillard neix a Lió l’any 1968, i l’any 1999 publica el seu primer relat, molt ben acollit en els cercles literaris francesos. Des d’aleshores fins avui dia ha publicat 12 llibres, ha estat el realitzador de 2 pel·lícules i també guionista de cinema en diverses ocasions.
Al llarg de la seva carrera literària ha guanyat premis importants, com el premi francoalemany Franz Hessel, el Premi Valery-Larbaud, atorgat a la ciutat de Vichy, el Premi Joseph Kessel, atorgat per la Societat d’Autors, fins a culminar l’any 2017 amb el Premi Goncourt, el més antic i important que es pot concedir a la literatura d’expressió francesa.
L’obra narra la trobada de 24 magnats alemanys del món de la indústria amb Hitler i la seva camarilla que van finançar el règim nazi com a forma de mantenir les relacions de poder socials d’explotació de l’home per l’home i mantenir els seus privilegis d’explotadors absoluts. Unes indústries que avui dia segueixen sent al capdamunt de la producció i vendes, i darrera els seus noms comercials segueixen havent-hi els cognoms d’aquells homes reunits amb Hitler.
L’estil d’Eric Vuillard és absolutament genuí, i incomparable amb cap més escriptor, ja que incorpora els seus coneixements i tècniques cinematogràfiques a la seva literatura.
Per copsar-ne l’estil, transcric el primer paràgraf de la seva obra: El sol és una astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no es pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d’ocell, res. I llavors, un automòbil, i un altre, de sobte passos, siluetes que no es distingeixen.
Per escriure aquest llibre, l’autor, Eric Vuillard, ha fet una feina exhaustiva i intensíssima de documentació, cosa que apareix sempre als ulls del lector mentre va assaborint la prosa magnífica d’Eric Vuillard.
L’ordre del dia ha estat un llibre celebrat tant per la crítica literària com pels nombrosos lectors que l’han llegit. Al rebre el Premi Goncourt, la premsa va saludar l’audàcia de les paraules de l’autor i la manera de narrar uns fets històrics cabdals.
L’Express resumirà així la seva valoració: “Narració breu i impactant. Una obra fascinant en la qual els fets semblen animats, encarnats, sense sacrificar mai la precisió històrica”.
Carme Cabús
Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:
Publicat dins de Llibres imprescindibles (programa radiofònic)
Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.
Avui presento un llibre meravellós, exhaustiu i humaníssim sobre l’Àfrica, escrit per un periodista polonès, considerat un poeta de la descripció i un dels millors mestres de reportatges literaris del món. Aquest llibre es diu Eben, i l’escriptor és Ryszard Kapuscinski.
L’obra que presento avui, Eben, la més ben considerada per la crítica de la trentena de publicacions de l’autor, es va editar el 1998. A Eben hi trobarem un recull de 29 relats sobre l’Àfrica escrits al llarg del temps, a partir dels quals penetrarem en la geografia física i humana del continent negre, en el procés històric de la descolonització i independència dels països africans respecte de les colònies, a mitjans del segle XX, i en les guerres internes i les grans fams que van esdevenir posteriorment.
Ryszard Kapuscinski va néixer el 1932 a Pinsk, que en aquell moment formava part de Polònia i que avui dia està integrada a Bielorússia, i va morir a Varsòvia el 2007. Es va llicenciar en Història i Art a la Universitat de Varsòvia, però abans d’acabar els estudis ja havia publicat molts dels seus poemes, ja que una altra de les seves passions sempre va ser la poesia. Tanmateix, va dedicar-se al periodisme i va formar part de l’agència de premsa estatal polonesa, la PAP.Va viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra, i va cobrir les revolucions que van tenir lloc tant a l’Àfrica com a l’Amèrica del Sud, a l’Àsia i a Europa.
A més de llibres de poemes, va explicar aquestes realitats en gairebé una trentena d’obres, en llibres d’assaig i en innumerables articles i conferències. Tal com ell havia dit en diverses ocasions, escriure ha de servir per canviar el món.
A l’Àfrica hi va passar 5 anys i va quedar fascinat pel procés de descolonització dels països africans, que s’alliberaven de segles de colonització.
En aquest llibre ens descriu totes les realitats de l’Àfrica, a partir de les quals els lectors podem comprendre a bastament aquell continent de manera calidoscòpica, a partir de la comprensió essencial de l’autor del tot desproveïda de prejudicis culturals, etnocentristes o ideològics.
I tota la riquesa immensa que Kapuscinski ens ofereix en la seva literatura està sustentada per un rigor ètic absolut. Perquè tal com ell ha dit en diverses ocasions, les males persones no poden ser bons periodistes.
Carme Cabús
Si us abelleix sentir el programa de ràdio, ho podeu fer al següent enllaç:
o aquí:
https://www.ivoox.com/eben-ryszard-kapuscinski-audios-mp3_rf_50400372_1.html?autoplay=true
Publicat dins de Llibres imprescindibles (programa radiofònic)
Conillet meu de delícia,
esponjós, d’olor boscana,
amb tu tinc la tendra vida
a les mans com un miracle.
Publicat dins de Poemes de Pasqua, Poemes per a nens
No vull tocar
el meu dolor
que a brasa viva
va obrint ferida.
Així n’aïllo
la combustió,
però igual devora,
igual calcina.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 