Un món reduït s’obre en superfície,
a dins no hi ha res que lluï o que vibri
en el temps voltat de tancats contorns.
No hi ha acostaments, ni trobades lliures
en aquests camins tots de laberint
que just en mi paren, ni ix aquell sol
que feliç es pon, i espero a un revolt
que passi el malastre per badar horitzons.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Vessa el cel serenament
càlides gotes petites,
un caliu s’estén arreu
voltat d’una aura blavissa.
Tots els llums ja són encesos,
just a les cinc de la tarda,
avança estacions el tren
traspassant l’hora mullada.
A mi se m’obre un futur,
el somni d’anar a una festa
endins la bellesa antiga
de la ciutat de novembre.
Els llums de cada estació
són alegries enceses
d’un món que a l’uníson viu
amb la meva joia tendra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions, Poemes solars
A la fi hem estat absolut fracàs,
i en el fons de tot, per no ser-hi amb tu,
tant m’ha fet la vida, no hi ha res enlloc
per anar a rescatar, va quedar estroncat
l’embat de l’amor, vas ser qui estimava,
qui el meu cos clamava amb totes les veus,
home meu, miratge, ferida en obert,
camí indestriable.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home
Travessa l’estiu el tren
feliç com la meva vida,
espai tot sensualitat,
sol i vent, bosc que sospira.
Jo amb els somnis envolats
al moment lluent que gira,
tren rient, anhel llampant
al ple del temps que transita.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
La joventut, camins ignots al món obert,
tot per conèixer, cada misteri com la crisàlide,
immensitat de creació, tot vies d’ànima.
Cercar escapar de tot poder, així innocent
com fruit que es daura, aplegant força
per resistir, no claudicar i ser salvatge.
La joventut, aprenentatge de llibertat
ja de per vida, trobar el sosté i la clau per
ser sobirana, sempre dreçada. La integritat
i la fermesa com a substrat, tot temps servant
la flama encesa. Crear l’arrel de saviesa
que a l’acte fon l’ignominiós, i tot l’amor
que fa estremir fos amb la vida, per sempre encís.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
En les espurnes dels trens
i dels avions en què vam córrer,
dels camins en països
que junts vam compartir,
encara hi ha
una dona jove i un nen
enamorats entre si i feliços,
conscients que el món sencer
s’asseu entre ells
i la seva alegria.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes per al meu fill
Un dia en què plou i ara surt el sol,
el renou de gent, el tràfec brogent,
el meu cos s’activa i en pren l’energia.
Se sent el batec que impulsa la vida,
i jo agafo el tren cap a un destí clar.
El sol espetega, el cel és rou negre,
el rellotges marquen el migdia en punt,
i no sé d’on surt l’alegria meva,
la força que em dreça, tota joventut.
Trota viu el tren entre el bosc intens
d’atapeïts arbres, el cel va cedint
i el dens negre esquiu va obrint clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes del sol
Sota l’influx de la lluna
volto pels carrers callats,
camino movent silenci
enmig l’aire espurnejant.
*
Se senten cruixir les passes
camejant entre les fulles,
plouen des de dalt els arbres
generosos de fortuna.
*
Tot l’espai és olorós
de fonda natura i terra,
les llums tan tènues obren
vies d’ambre en la serena.
*
Un tast de vida ancestral
en la màgia mormolada,
endinsada en el misteri
que la densa nit entranya.
*
Tot al voltant es respira
l’encís de la tendra nit,
somiant en la dolcesa
faré el trànsit cap al llit.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la nit
Cauen les fulles com si plorés
la tardor trista, tota nostàlgia
al vespre quiet d’un temps antic,
groga catifa de sentor càlida.
*
Plora per mi, per la infantesa
de nítids sons, d’aire diàfan,
cuques de llum, la tendra mare,
i una pau densa ja introbable.
Publicat dins de Poemes de les estacions
Tarda morent. La tensió del dia
ja s’ha afluixat sense rebre’n riquesa,
sense cadència, tan sols desgast i insídia,
rebregament i estultícia completa.
*
Sense lligar el cabal de la vida
a l’energia del jorn que va de baixa,
el seu tombar -transformació contínua-,
duu sols rutina, esgotament i pèrdua.
*
Com si no fos mestressa del continum
que m’ha estat dat, que em recorre i traspassa,
alienada en aliens desficis.
*
Cal aixecar-se i trencar les barreres,
i prendre en mà el timó i les regnes
per comandar la vida que ens dada.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 