Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Henri Matisse

Segueixo navegant per aquest món oceà

amb noves savieses, i vaig desentranyant

dolors antics clavats de cicatrius obertes.

He posat la visió en qui m’acompanyava,

en qui era insondable per mi el seu amor,

algú inqüestionable, qui mai no em trairia,

pura dolçor i delícia, el meu home constant.

Eres una veritat en què em fonamentava,

i quaranta anys després, començo a desmuntar-te.

Potser eres qui deies, amb un amor de flama,

però tu eres molt més, i en amor t’amagaves.

També eres un home pensant sols pel seu compte

mirant de cua d’ull la riquesa abastable

que sorgia de mi, que tu t’embutxacaves.

I en sotjaves els rèdits, mentre que el teu futur,

partint d’aquesta base, s’obria i s’expandia,

seduint altres dones, enganyant-me i burlant-te,

amb una indiferència que et convertia en vil.

Però jo no et vaig abatre. Trenta-nou anys després

t’encimbellava encara al més formós dels cels.

La cua de dimoni no l’he vista fins ara,

però dins de tot l’horror just salvo el meu amor

que tu vas engendrar, i que immortal recapto.