Revetlla

Posted on 22 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Jill Battaglia

Esplèndid dia d’acaballes de juny,

començo a viure al tombant de la tarda

si viure és fruir i estimular-se

i posar en doina la sensorialitat.

*

Ve Sant Joan ple de focs i d’ofrenes,

jo, com tants anys, no tinc ball ni Revetlla

i resto sola enmig la nit i els astres

en el rodar de l’estiu que s’abranda.

*

Sola i potent per encalçar el temps nou

tota la festa la faig per mi mateixa,

m’agrada l’àmbit on la vida em sustenta.

*

I com cada any crec que és provisional

que l’any que ve tindré amics, amant

amb tot l’amor del viure solemnial.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Revetlla, Poemes ombrívols, Sonets

Ganivet

Posted on 22 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Kramskoy Ivan Nikolaevich

El meu dolor camina pel carrer,

em crida “mama”, i apareix

com un miratge fet de matèria,

solcat pel vent de les grans pèrdues,

de la buidor de què vaig plena,

del fred no-res que desintegra.

I en l’entremig la incomprensió

més astorant del que ha passat,

el meu amor sense parió espedaçat

pel ganivet que el cor penetra.

Acte setè

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols

Encants de Barcelona

Posted on 21 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Un vaivé

de ceràmiques russes,

porcellanes

d’Orient i tot l’orbe,

el suau frec

de les pintures pures

que amb la mà

artistes fan tothora.

*

Un vaivé

de figures bellíssimes,

de magnífics

colors i de formes

que als meus ulls

són encanteri i vida,

infinit

on no hi caben les ombres.

*

Un vaivé

de materials excelsos,

de treballs

antiquíssims i nobles

on la història

humana hi es compresa,

fondo amor

que ve d’homes i dones.

******************************************

Un vaivé de ceràmiques russes,
porcellanes d’Orient i tot l’orbe,
el suau frec de les pintures pures
que amb les mans artistes fan tothora.

Un vaivé de figures bellíssimes,
de magnífics colors i de formes
que als meus ulls són encanteri i vida,
infinit on no hi caben les ombres.

Un vaivé de materials excelsos,
de treballs antiquíssims i nobles
on la història humana hi es compresa,

Un vaivé de cultura ignota

dels indrets més llunyans de la terra,
fondo amor dels seus homes i dones.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars, Sonets

Flors del Raval

Posted on 21 Desembre 2020 | Deixa un comentari
Fernando Botero

S’obren en la tarda

les flors del Raval;

ix verdor dels testos,

les tiges penjant.

*

Carrers plens de gent,

remors ensonyades,

coloms alçant vol,

colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen

tant fulles com branques

en l’aire que mou

salabror a la rambla.

*

Un gat gegantí

veu tothom qui passa

i els nens i els coloms

li fan mil moixaines.

*

La botiga russa,

el comerç dels mapes,

persones vingudes

de terres llunyanes.

*

Flors arraïmades,

gent amunt i avall,

fosques cantonades,

nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia

el millor avenir:

anar endavant, sortir-se’n,

esclatar i florir.

*

I la tarda plena

de remors i alès,

acompanya els ritmes

del seu viure al ple.

****************************************

S’obren en la tarda les flors del Raval,

ix verdor dels testos, les tiges penjant.

Carrers plens de gent, remors ensonyades,

coloms alçant vol, colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen tant fulles com branques

en l’aire que mou salabror a la rambla.

Un gat gegantí veu tothom qui passa

i els nens i els coloms li fan mil moxaines.

*

Flors arraïmades, gent amunt i avall,

persones vingudes de terres llunyanes,

fosques cantonades, nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia el millor avenir

en la tarda viva de remors i alens

que acompanya el ritme del seu viure al ple.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars, Sonets

Mare somiada

Posted on 20 Desembre 2020 | 3 comentaris
Mary Cassatt

El dia fa olor de fragància nova,
picarol alegre de cor de fruitam,
el teu mirar abasta la il·lusió sencera
del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tot meravella, vellut i fermesa,
tu que em petoneges els clotets dels dits,
i amb veu de cançó, prop la meva orella,
m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,
suavitat de préssec, cordó de melic,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Vol de l’oronella, giravolt de l’aire,
encisada jugo, mare somiada,

a la teva falda com cadell feliç.

*******************************************

El dia fa olor de fragància nova,

picarol alegre de cor de fruitam;

el teu mirar abasta la il·lusió sencera

del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,

suavitat de préssec, cordó de melic,

i ara en banyar-me m’eixugues sencera,

pessigolla tendra, festeig dels sentits.

Ets tota impressió, vellut i fermesa,

tu que em petoneges els clotets dels dits,

i amb veu de cançó, prop la meva orella,

m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Giravolt de l’aire, vol de l’oronella,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Encisada jugo a la teva falda,

mare somiada, com cadell feliç.

3 comentaris

Publicat dins de Poemes per a la mare, Poemes solars, Sonets

Musa estàtica

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari
Johannes Vermeer

A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.

Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?

–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.

***************************************************

A dintre de la cambra

s’hi mou sencer el país,

i entre aquests quatre murs

totes les arts hi creixen.

Però sols de musa estàtica

m’hi vols només a mi,

mentre que em vas pintant

davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya

que s’obrí el decorat

on jo no sóc res més

que simple musa teva.

Altres dones, davant,

passen i van mirant

sense fer comentaris,

corpreses i discretes.

Respiro fondament

i deixo caure el mant.

–Què tens?, tu que em preguntes.

–Una rampa a l’esquena.

–Tu, que aquí representes

la més alta beutat?

–dius ara, amb el pinzell

ple de pintura fresca.

–Sí que és tot un honor,

però m’has de disculpar,

que tinc una altra feina.

–I quina feina és?

–La de viure en funció

de la meva volença.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Sonets

Paraula

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Emmanuel Garant

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes solars, Sonets

Menta maragdí

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Mirallegen els vidres

de la tarda esgotada,

l’aventura possible

del dia s’ha marcit;

un toc fi d’exotisme

acoloreix la barra

del vell bar brasiler

on el temps no ha llanguit.

El verd de l’esperança

és aroma de llima

quan el sucre de canya

ha esdevingut licor;

vull fer la trabanqueta

gosava i decidida,

vestida de somriure,

al vent que bufa amor.

Ofegaré el desert

dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar

de fruits de paradís

transportat per les aigües

de l’ampul·lós Atlàntic

des de les selves verges

i els balls de frenesí.

Mossegaré amb les dents

el cristal·lí del gel

les rodanxes sucoses,

la menta maragdí,

i el trist cor solitari

que duu aquesta hora incerta

en què la lluna dubta

d’il·luminar la nit.

************************************************

Mirallegen els vidres de la tarda esgotada,

l’aventura possible del dia s’ha marcit,

un toc fi d’exotisme acoloreix la barra

del vell bar brasiler on el temps no ha llanguit.

*

El verd de l’esperança és aroma de llima

quan el sucre de canya ha esdevingut licor,

vull fer la trabanqueta gosava i decidida,

vestida de somriure, al vent que bufa amor.

*

Ofegaré el desert dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar de fruits de paradís

transportat per les aigües de l’ampul·lós Atlàntic.

*

Xarruparé amb els llavis la menta maragdí

amb el cor solitari que duu aquesta hora incerta,

en què la lluna dubta d’il·luminar la nit.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Sonets

Errant

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Camino errant esgotant-me la vida
sense ningú esperant-me a cap banda,
feixugament recomponc el somriure
esmorteint el present que m’esclafa.

Just esgarrapo el sentit del  nou dia
amb el dolor d’una urpa ben clavada,
de tant sagnar fins em torno insensible,
de solitud deixo de ser humana.

Sens horitzó, si no és la mort segura,
sens visió, si no és la buidor vana,
porto el rosec mentre exhausta faig via.

Quan ve la nit que el silenci traspassa
me’n vaig al llit, i l’endemà em desperto
per fer una vida del tot malaguanyada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets

Any que comença

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets