Aquí deixo un tast de la meva obra, teixida amb el fil d'una llengua que abasta un món. Tots els poemes i relats han estat escrits per mi. Tots estan també editats en els 18 llibres que tinc publicats. Els poemes els podeu fer ben vostres, naturalment per exclusiu ús personal, sense cap mena de finalitat comercial, i sempre que n'esmenteu la meva autoria i me'n feu un comentari. Pel que fa al relats, que naturalment podeu llegir, me'n reservo la propietat exclusiva. Per qualsevol altre ús que en vulgueu fer, heu de parlar primer amb mi. Podeu deixar-me un comentari a qualsevol poema o relat i jo us respondré. Si voleu comprar llibres, poseu-vos també en contacte amb mi. Moltes gràcies, amics meus. Carme Cabús
Passo les nits en vetlla mentre ma mare és lluny, a quinze minuts en cotxe, a mitja hora en autobús. Però la distància que ens separa és gran com un univers, i cada una és un punt calent separada per planetes freds. Ella passa dels vuitanta anys, jo sé que s’està consumint, que a la Terra hi farà poca estada, i malgrat l’horror de perdre-la, de cap manera m’hi puc acostar. Em turmenta no saber qui és, no poder veure-la de veritat. Si fos qui jo sempre havia cregut no existiria la nostra distància. L’estimo en qualsevol record perquè sé que a tot arreu on és en ella hi ha una noia que somia. Potser no he comprès les seves pors allò que l’ha allunyada de mi, potser la seva enveja de la meva joventut, la meva vida com un model que bufeteja les creences que m’ha volgut inculcar. Potser per sobreviure sempre s’ha de sacrificar a algú. És a mi, mare, a qui has sacrificat? Avui m’he sorprès pensant que la teva realitat està profusament poblada: la teva família, com una roca sòlida, que va amb tu, aquells fonaments que són els morts, d’on ells mateixos extreuen el seu sentit. I els altres dos teus fills, els meus germans, que conformen avui la teva família tangible. Què dec ser jo? Una ombra fosca, una veu al confí de l’altra línia telefònica, un ésser prou fort com per no sentir cap mancança? Però només sóc aquesta dona que a les nits està en vetlla turmentada per la pèrdua del temps que se’ns escola, encarada a la sentència de la teva mort propera. Una dona que no pot dormir pel pes del seu amor per tu.
Un dia hi va haver París, la teva imatge vora els canals del Sena. Érem pobres, espagnols, de Catalunya, tu de la teva Andalusia tendra. El teu cabell, en llenques o en cua, jo amb un vestit de gitana, passejàvem en l’insòlit paisatge d’una ciutat que, immensa, aclaparava. Tu sempre amb la teva beutat, amb la teva jaqueta marró-daurat de pana. El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia, entre el riure innocent i pagerol. Volíem ser grans, comprendre amb maduresa, però només ens teníem tots dos. Sorgits del país de la nit negra, buscàvem, àvids, els plens rajos de sol. Aquell París, absent, se’ns escapava, salvatge i altiu, ignorant de tu i jo. Desolats, després d’arribar-hi en matinada, asseguts en un banc del barri vell, la ciutat se’ns feia inabastable, ferotge i aliena, només dos clochards més. Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine, la cambra polsosa on em vas estimar. Jo no podia reaccionar, estava xocada, on era el vell París d’alegres campanars? Aquella ciutat ens feia fora, racional, estirada com un adult amb fums. Érem joves, érem tendres, just sortíem de la dictadura, havíem viscut l’opressió als tendrums. Per això aquella ciutat inaccessible, somiada en llibres i cançons, aquella ciutat mesella per nosaltres, no em deixava desplegar les il·lusions. Aleshores encara no sabia quant miserables havíem estat, amb tots els codis en contra de les dones, amb la pobresa dels desheretats. A l’habitació de sol esgrogueït, amb els llençols bruts, que no es canviaven, vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí, la tendresa pura aplegada en els salzes. No et creguis que no queda tot el doll que degota, constant, entre el boscatge. Per això és viu, i és verd, i és immortal, i t’espera dia i nit, somiant-te. No et creguis que les teves mans se’n van anar orris enllà amb la runa i les pedres, no et creguis que no resta París, que al final no va ser una conquesta. El teu amor, vibrant com una làmina, va fer tornar amants les finestres, va fer voleiar els coloms en batibull, va fer asserenar el temps de tempesta. París no ens va mirar, però tu i jo ens miràvem abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera. A les cafeteries luxoses, amb terrasses, mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure, vam pujar a peu la torre Eiffel, vam caminar tot París per no gastar en el metro. Abatuts per la ciutat inaccessible, que no volia uns pobres com nosaltres, descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes, regalàvem el nostre menjar a un que era més pobre encara. No teníem ni mètode ni traça, només un rigor ens dava forma, una ambició total, una esperança: estimar-nos i estimar la Terra, acollir, entre les persones, tota ànima. Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa, cap somriure com el teu, cap abundància d’amor, de sentor, d’alforja plena, com la teva, a la capital de França. El teu pas fa callar les comares, torna ridículs els complaguts, els falsos, el teu amor que s’arrela en la terra, que flueix solemniós i pensa en astres, segur i constant, com el curs blau del Sena.
Només sé que em vas estimar com s’estima d’un sol cop a un altre, que una deessa carnal va fer trobar-nos, que greument, abruptament, vas imposar-te’m. Només sé que eres bell, que eres complet, que tenies just fets vint-i-tres anys, que la pluja et mullava el cabell. Que les fondes cavitats del meu cos acollien els teus fondos besos, que les teves mans portaven plenes les clarors irradiants del meus batejos. Només sé que et vaig perdre i no et retrobo, que la vida és veraç i val la pena perquè segueixes en mi, com una torxa, com la terra es completa en planeta amb l’amplíssim i emmirallant mar. Només sé que eres bru i que els teus llavis fluïen en la vermellor de la cambra. Només tu i jo habitàvem les frondes, només tu vas fer florir els pètals de l’estança. Només tu, amb el teu cabell com una ona que acaronava la meva pell astorada. Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis, per la teva ànima andalusa que, fondíssima, tamborinava i ressonava en l’aire. Barrejada amb la teva pell bruna, olorosa com la d’àrabs o gitanos, no hi havia més bellesa continguda que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos. Amassat en canyella, també en lluna, no hi havia més bellesa abastable. El teu cos també podia viure’l, com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge. No queda res més en les arestes fines amb cicatrius i ferides per les bandes, només el teu ardor que puja i crema com una creació en mi deixada. En aquella escalfor d’Andalusia, entre el blat madur on vam ajeure’ns, el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim. Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.
Amb el vestit incòmode, les mitges al garró, la son rere l’orella, vull anar avui de festa, gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual i del tot abatuda, encara cerco creure.
Cap envernissament si no és la tendresa que se m’escola fresca ferida amb ganivet, i la cicatriu viva que a ningú no interessa en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.
Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada, que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me, jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.
Expectativa àrdua la que sempre em proposo, creure en una trobada que faci foc al viure, que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 