Recorrem terra i cel
al marc de la finestra,
un paisatge imposant
de l’hivernal febrer,
el sol es va movent
d’esquerra cap a dreta,
resten esquitxos d’arbre
pel viu lliscar del tren,
es distingeix molt tendre
el clapejat dels plàtans,
l’arbre de la infantesa,
aquell goig sense fi,
baixadors noucentistes
tenen els llums encesos,
vindrà sens pausa el vespre
transformant temps i espai,
tota la immensitat
ens restarà abastable
al tren que la traspassa
fins a arribar a destí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
En el vent voleien els tendals
i les fulles dels arbres s’electritzen,
mocadors de noies tots llampants,
acompanyen els seus frescos somriures.
*
Una aroma de festa major i fast
de cop gira i ens envolta fluïda,
i un encís intacte i bategant
un instant com or es precipita.
Publicat dins de Poemes del vent, Poemes solars
Aixequem aquest dia,
alcem amunt la joia,
acaronem just l’aura,
la formosor ignota
del nou jorn que s’eleva
dens de salut i força,
l’hàbitat de la vida,
ell lluny de la derrota.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Si no estimes no tires endavant,
si t’enroques ets un mascle mancat,
si no saps moure els dits en carícies,
si no et dones, ets del tot condemnat.
*
Un fracàs que comença a l’arrel
si t’extirpes de tu mateix la saba,
contrafet, sense humitat humana,
ni ambrosia tindràs, ni delectança.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per als homes
Galimberti Sándor
Escalfa el sol encara de l’hivern,
arrecerat, més que a la primavera,
duu il·lusió de viure en un cel
de passió, de la salut més plena,
*
de salabror de l’aigua de la mar,
brau oceà que com amant s’anhela,
i cada passa sota el sol gloriós
fa respirar el paradís que emplena
*
l’extensa joia de viure i ser formós,
de fer girar en el seu gir la terra,
èxtasi encès que dota de sentit
*
l’oferiment de l’amorós planeta,
i que en la nit colpidora de lluna
eleva als astres la nostra transcendència.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars, Sonets
La terra ferida
supura dolor
que no cicatritza.
*
Dels monyons sagnants
se’n dol i se’n plany,
i escampa els seus virus.
*
Una gran desgràcia
que ha sobrevingut
a la terra entera.
*
És el resultat
d’escarbotar entranyes
de la mare eterna.
*
De la mare immensa
a qui destruïm
amb les gegants màquines.
*
Així la traïm,
a ella, el que és viu,
i ens traïm nosaltres.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Fumeja boira el dia
com grisor de l’hivern,
una pintura antiga
deslluïda pel temps.
*
Llostreja a l’horitzó
el sol que va enfonsant-se
dins el redós boscós,
fosca textura d’arbres.
*
Sobre els rails el tren
xerrica i s’arrossega,
tiba el seu ossament
a desgrat i sense esma.
*
Igual jo em ressento
del dia i d’aquest temps
que sense amor empento,
sense il·lusió ni tremp.
Barcelona deserta,
tothom és al seu rusc,
se n’extreu la bellesa
però la il·lusió fuig.
*
No hi ha lloc on anar,
persianes tancades,
molts locals en lloguer,
la festa és acabada.
*
Recorre la pandèmia
arreu, per tots tocoms,
el trasbals ens angoixa,
l’antic benestar es fon.
*
Estem sotraguejats
per aquest llarg periple,
enmig l’estat de xoc
i esclafada alegria.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
S’obre una escletxa de sol
igual que de llibertat,
s’expandeix l’espai, el temps,
confinament que obre marges.
*
L’energia s’extasia
al goig de multiplicar-se,
un plaer extens i fondíssim
de com la vida s’esplaia.
*
El sol se sent llargament
i ni llangueix ni s’acaba,
quina carícia i forment,
l’obertura de les tanques.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 