Christian Schloe
El meu cor s’ofega,
tremola i sacseja,
retorna al seu cau,
s’esvalota i pena.
*
No puc respirar
ni alçar mascareta,
ni puc decantar
al gran sol que atrau
ni el cos ni l’esguard,
ni la sang fer neta.
*
Presonera en mi,
treballosa aclofo
l’esquiu cor que porto,
que es rebel·la i bat.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Que nou, avui, el dia,
quin horitzó més clar,
com s’hi mou l’energia,
neta, sense pesar.
S’hi desclouen els somnis,
lluentors que espurnegen
al fons de l’alegria,
ingràvida, serena.
Que íntim, aquest dia,
entre humitat i cel
que els contorns acarona
amb un blau plovisqueig.
Quin contrast el meu ésser
enmig del món tan ample,
rescatat del clos càlid,
solitud que s’estanca.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes solars
Avui plovisqueja,
es neteja el món,
els carrers llueixen,
fa goig i llangor.
El cos es replega,
recerca una llar,
l’aire ploriqueja
pels cors isolats.
Porto un embossament que tapa boca i nas,
fa costós respirar, que s’elevin els somnis.
Manté constant i ferma tocar de peus a terra,
consciència d’un món delmat per la pandèmia.
Trencament absolut d’aquella faula ingènua
de trobar el paradís a racons del planeta.
L’hem degradat arreu i no resta espai verge,
ni indulgència ni treva que ens pugui pas salvar.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Va passant el temps
i tot el que es vell
ja ha anat sucumbint
sense cap recança,
però hi ha els amors
que sempre són joves
presos a una arrel
sana i vigorosa,
no els somou el temps,
no esdevenen brossa,
i fan de puntals
als éssers que ronden.
Vides inserides
fermes i formoses
dels lliures amors,
sempre nodridores.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes per a la mare, Poemes per a M., Poemes per a un home, Poemes solars
Ve un aire plujós
que tot ho perfila,
i l’ànsia indicible
d’amar amb passió.
L’atracció roent
d’un home vivible,
la foguera ardent
del més nu oferir-se.
Aquella tendresa
que esmicola marges,
penetra consciències,
immensa com astres.
I neix un planeta
que s’eleva, gràvid
de la nostra vida,
de nou començada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Entre la força del sol, la mirada
entre les parpelles, cremants com les galtes.
I de l’ample món perfilo els contorns,
textures, colors, la translúcida aura,
tot el moviment que s’estén al temps,
l’harmonia càlida que commou com l’aire,
i la immensitat del cel canviant
que vetlla l’encant del profund amar-te.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del sol, Poemes solars
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
Els rajos de sol esmunyen pertot
l’escalfor bullent ja de prop el març.
Anem de ple hivern, abrigats, coberts,
llargues samarretes per aïllar el fred.
*
Però ja lluu el dia rossa cabellera
que espurneja i crema i ens té al seu redós.
El seu múscul ferm endins ens fa petja
i em torno més bella i el cos se’m fa dolç.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars
Polly Jones
L’esperit lleu del sol
fa reflectir la taula,
el seu sobre de marbre,
el disc rodó d’un astre.
Avui no hi ha pastissos
ni cafès fumejants,
ni els tes que a l’aire eleven
olors de fruita i arbre.
Simplement solitaris
hem quedat aquesta època,
amb les cadires buides,
vaivens de la pandèmia.
Alguna ànima sola
a algun lloc es replega
i observa i somieja
xerrades del passat,
colors vius, olors tendres,
i un moviment constant
de gent que remoreja,
de vestits virolats.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 