Nit

Posted on 6 febrer 2021 | 1 comentari

Com d’alta que és la nit,

dimensió immensa,

pètals de foscor densa,

carícia i sentit.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de la nit

Arrels

Posted on 4 febrer 2021 | Deixa un comentari

I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,

en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,

en els amors que foren i els que són vius encara,

una força punyent que és la joia de l’ara.

*

Al misteri de ser viva i forta entre els altres,

en aquest creure en mi i en la força d’alçar-me,

i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva

atreta per la brúixola que no deixa enfonsar-me.

*

Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables

com a dona que soc, completa, insubornable,

que s’aixeca a volar a cada passa i acte.

*

I arrelo en nació en terra catalana,

en una llengua tendra, immensa, inabastable,

en la lluita que duu la llibertat guanyada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes solars, Sonets

Amor

Posted on 4 febrer 2021 | 1 comentari

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.


Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.


Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

1 comentari

Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets

Dies passius

Posted on 4 febrer 2021 | Deixa un comentari

Al centre del raig de sol,

del so d’aigua cristal·lina,

un altre dia passiu

sense ni horitzons ni fites.

*

L’estació ens és barrada,

cafès, restaurants, tancats,

les trobades prohibides,

l’ésser és fit al mirall.

*

Guaita què és la seva vida,

què el sustenta, què el refà,

on anar a cercar la carícia,

com resistir, com penar.

*

Reclòs dins de si mateix

espera poder alenar,

anhela aquella alegria

natural, sense comptar.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament

Món reduït

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,

isolada i abstreta, amb pensaments antics.

Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,

l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.

*

En un estat d’espera visc, desmobilitzada,

ni de la meva pàtria em cuido del destí.

El  món aclaparat sota aquesta pandèmia

ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.

*

Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,

la meva vida alçada en marc de llar plaent,

i estimo la riquesa en què ferma m’assec,

*

la cosa més preuada, allò que avui em salva.

Preservo la salut, amor i meravella

del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets

Tria

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

Ja has triat

la millor opció,

i t’arreceres

en tot el meu malastre,

a dins el cor

has clavat l’agulló,

s’ha dessagnat

l’amor i el seu solatge.

(Acte 1)

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de Cap d'Any, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols

Present desfet

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home

Contínum

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

De vegades sento

que t’he de tornar a trobar,

que ens tornem a enamorar

i ja no ens perdem mai més,

com abans en el futur,

un contínum sense fi

ple de la nostra emoció

i la llum que despreníem.

*

Tot per començar encara,

amb sols que se succeeixen

i que es van precipitant

al nostre temps immortal,

que és el desig que ens tenim

i que es reflecteix complet

en abastar junts la vida.

*

Potser sí que et trobaré,

fascinant, com tot el temps

que vam viure, d’ençà el qual

sempre t’he estat esperant

volent només confiar

en què ara no em trairies.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes per a M., Poemes per a un home

Dia mullat

Posted on 2 febrer 2021 | Deixa un comentari

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pluja, Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home

Aire del temps

Posted on 30 gener 2021 | Deixa un comentari

Rembrandt van Rijn

Corre l’aire del temps

del tot atapeït de vida quotidiana,

deambular per casa i esgotament de ment.

*

L’aclofament s’instal·la,

en el mínim d’espai el pensament retrau

el seu tir infinit, l’emoció s’estanca.

*

S’estimba l’esperança

en vida continguda, la transcendència és muda,

i  ni una magnitud en el present traspunta.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols