Es va refent
el meu teixit,
es va expandint
la potent saba
pels vells racons
de foscor greu,
per la pell dura,
vitalitzant-la.
Es va nodrint
l’ésser sec meu
de l’harmonia
que el món abasta,
d’una dolcesa
fins al confí,
d’una bellesa
vibrant i càlida.
Va ressorgint
el meu cabal
i resplendint
en parts esparses.
Just soc enmig
dels dies rics,
els que em generen
fins fer plena aura.
Un diumenge de tardor
on un petit cor palpita
en aquest dia ventós,
enfredorit, de llum trista.
Un petit cor que vol rebre
un raig de llum que el tamisi,
un espurneig de bellesa,
un gest senzill que el captivi.
Vol fer-se més gran i fort,
on l’amor pugui expandir-se,
i la sang brolli amb el goig
del seu batec clar i sensible.
J. M. Román Francés
Em sento a casa com una figureta
just col·locada en una estreta lleixa,
encaixonada, com si momificada,
del tot estàtica, sense hàlit, sense esguard.
Surto a aquest món i soc l’animal àgil,
sensible, ric, de retornada ànima,
i llargament camino sota els astres
propers i íntims, al compàs del seu cor.
No tinc pas límits ni al cos ni a la mirada,
tota bellesa se’m posa a pòmuls, llavis,
i irradio els meus rajos fets d’aura,
curulls de temps, de vida engalanada,
i en l’amplitud immensa i sense fi
hi el meu designi, el perquè he estat creada.
Un octubre d’estiu
de somni de bellesa,
amb el cos conformat
pel sol, la tarda plena,
per l’esperit del temps
que vessa, que prodiga
felicitat de ser,
llibertat, alegria.
Un mes com suplantat,
tal com barca perduda
en desconegut mar
on el tròpic perdura,
amb flors, delits, fulgors
d’encens daurat i rajos
un regal d’aquest cel
que amor vol suscitar-nos.
Fa la calor xafogosa
d’un altre avançat estiu,
s’estrenyen les temples, couen,
amb un batec agressiu.
El jorn rere la finestra
impol·lut, magnificent,
frueix de verdor, esclata
de bellesa incandescent.
És ben segur que ha de ploure,
caure un abundós aiguat,
aquest mal de cap indica
fregant electricitat.
Aquest és just el meu dia,
el que em toca viure avui,
me’l trobo així, l’interpreto,
és on tinc fet l’aixopluc.
Arbres elevats al cel
d’aquest meu amat trajecte,
així em vull elevar jo
sobre la columna, ferma,
amb el cap ben assentat
sobre les espatlles rectes,
la dignitat emanant
del meu tronc, músculs i venes,
i brollant del cos sencer
el sentit de la bellesa,
tot l’amor que he anat creant
damunt justícia i consciència.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes sobre la bellesa
Sandro Boticelli
Amb el cos lleuger,
la ment desvetllada,
moc l’aire del dia
cap a l’alegria.
Bellesa s’escampa
en el meu viatge,
la natura vibra,
i canvio fluxos
de dins meu enfora,
de nous en respiro,
i en l’íntim paratge
reverdeixo i visc.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes sobre la bellesa
Gràcil meravella sorgida de l’aire,
vida jove, alegre, esplendor i color,
voleies feliç entre flors i arbres
i de les corol·les libes el licor.
Pertanys al reialme subtil i volàtil
dels éssers eteris que deixen absort,
i l’hàlit que escampes de bellesa intacta
corprèn i traspassa de viva il·lusió.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes sobre la bellesa
Vincent van Gogh
Calidesa de vellut en el paisatge d’estrelles,
l’aigua tan dolça del riu bressa la llum que hi penetra.
Magnificència embruixant que els estels al cel poleixen,
les barques resten humils i en veure l’esclat s’abstreuen.
Rutilant nit que il·luminen amb dolls de passió densa
les llums del riu mentre vibren absortes en l’aigua quieta.
Una parella camina agafada prop la llera
duu el cor clar de l’estiu brunyit amb porpra d’estrella.
Foguerada de la nit blava, roja, groga i verda,
brilles dintre el riu polit, lluus en l’ampla volta negra.
Llum rodona al cel nocturn, festa dels estels encesa,
llum vertical dins del riu, festeig ardent de la terra.
El pla horitzontal del moll conjuga el cel i el planeta,
espectacle fulgurant, nit subjugant de bellesa.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes amorosos, Poemes de la nit, Poemes sobre la bellesa
La tarda venia,
es plegava en ella,
cada cop més densa,
la llum s’enfosquia,
els volums dels arbres
es feien tots d’ombra,
contrallum del cel,
daurada aquarel·la
amb fins tons rosats
damunt transparència.
Ara s’encenien
allà, aquí, llums càlids.
Els pins amorosos,
tots bellesa fràgil.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la tarda, Poemes sobre la bellesa
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 