A la vora no hi ha mà
que t’alci per l’alegria,
ni cap pit on recolzar
el plany cremant que et corlliga,
només tu, molt lentament,
eixiràs cap a una riba,
on pujaràs a un vaixell
per navegar en mar antiga,
i si naufragues de nou
sola exposaràs la vida
per remuntar un altre cop
en mar blava, fins a Ítaca.
Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d’altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Vaporós és tot l’aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.
Tacte vellutat de la vida,
sabor dolç de magrana encesa,
creixen alts els arbres en eixides
de carrers que d’estrets es festegen.
La remor dels mercats va girant
per les llargues hores del dia,
jo camino la ciutat mormolant
cercant-hi el carrer que em captiva.
Esculpeixo la meva testa al vent
embruixat a cada cantonada,
i com la roba molla al sol lluent
refulgeix el meu goig resplendent
que espurneja per venir a trobar-te.
Publicat dins de Poemes solars
Nit d’estrelles. Vincent van Gogh
Titil·la la llum
dins del mar, al lluny,
espessa com tinta.
Hi cau relliscant
i, encesa, va untant
mar de negror fina.
Fa olor dolça l’aigua,
i, galant, escampa
renou de florida.
En el cel nocturn
hi esclata una llum
d’estels gegantina.
Fa bo si la nit
t’abraça amb delit
silent i tranquil·la.
Beuré un aiguardent
al bar, al rellent,
entre la suau brisa,
i t’oloraré,
fragant com t’ronger,
i et besaré el riure.
Pell de nit, d’amant,
caliu ple d’encant
i de flor de vida.
El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja.
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure.
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que sap que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.
Damunt el mar ―negra nit―
els petards hi espeteguen;
el gest candorós d’un nen
encén la metxa i prest peten.
La cala, racó d’un món
on les barques balandregen,
un no res mostra els contorns
i en la foscor torna a jeure.
Palmerars de guspireigs
ens encisen les ninetes;
el nen se sent mag del món
i, feliç, mou la vareta.
Els seus ulls miren enllà
on estrelles s’hi condensen;
reietó de la nit, far,
crea llum d’astres celestes.
El mar s’encén de claror
un instant. Cau la tenebra
entre la qual s’hi ha fet lloc
un nen joiós, mag de festa.
La lluna, amagada a dalt,
ve a mirar per la finestra;
el nen la saluda amb l’art
d’un coet alt de conquesta.
L’aire suau de la nit
és il·lusió que espurneja,
i fa un goig fondo, infinit,
un nen fruint la Revetlla.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de Revetlla, Poemes per a nens
Joaquim Sorolla
Sorgiu entre terra i aigua
i sou terra i aigua nua,
nens que jugueu a la platja
entre les onades brunes.
Lluu el vostre cos d’escultura
pel reflex que el sol us llega,
xipollegeu a la sorra
sota un cel clar d’arpillera.
Se us enduu, lleu, la marea
i us gronxa l’ona marina,
salabror i cristall d’ambre
joc transparent, sal de vidre.
En el mirall de les aigües
us llisquen els cossos llisos;
sou, en la llum de la tarda,
peixos fràgils i feliços.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del mar
António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes solars
Ramon N. Bonet
L’elegància del vent
et dóna ales
per navegar endavant
vers el teu port
i les veles que, amunt,
mantens alçades
són l’estendard de l’aire
en baticor.
Empès per l’alenar
del seu romiatge
t’empenyores, serè,
a l’oceà,
i és en el mar tranquil
on t’emmiralles,
en ones jaspiades
d’alga i corall.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del mar
Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,
sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,
els llençols tan calents i la nostra sentor,
el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.
Deixaré enllà en el temps també les teves mans
que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,
les espurnes d’amor que abrusaven el mar
calidíssim i dolç del teu cos en el meu.
Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat
el color de les tardes girant cap a la nit,
la llum tornassolada, lenta com l’estimar,
el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.
Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,
molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,
molla estela en el cos de saliva i de temps,
regalims tots roents i escuma palpitant.
Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,
el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,
el voler-te conèixer durant l’eternitat,
el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.
Deixaré incontestables els misteris de tu,
allà on s’origina l’escalfor més cremant,
el nucli on habites, d’on em mires, pensant
que sóc sols una més, només una altra amant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes per a N., Poemes per als homes
Etiquetat .
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 