Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Davallen perles en rosari de temps

enmig de l’estupor de l’antic segle,

les altes vanitats ben ensorrades

per l’abisme dels anys, sense una empremta.

Queia el sol com cortina daurada

damunt totes les clares vidrieres,

fràgil petxina de mar desancorada

que et vas cloure i morir per sempre.

Porten les onades nova escuma

i petites deixalles de qui fores,

per les fulles boscanes tu murmures

la teva vella, desnonada glòria.

Fantasmes en la nit encara escullen

els teus sots soscavats a la muntanya;

el petit tren que feia de muntanya russa

apareix amuntegat, sense cap ànima.

Amargueja l’arrel de l’heura enfiladissa

damunt l’encís enterrat de balconades

mentre un jòquer perfà amb un subtil riure

una burla discreta a la pretensió humana.

Vols venir a triar un llibre

de fulls blancs del meu prestatge

amb humils lletres petites

que et pot cabre a la butxaca?

Vols conèixer la saviesa

que s’amaga entre les tapes,

tot l’univers que gravita

dins les pàgines tancades?

Vols obrir aquells móns possibles

que dins teu ja fan estada

i per l’art i encant d’un llibre

t’endinsen en vida humana?

Hi ha una tarda tancada

entre els finestrals de clars vidres.

Branques de palmera,

com un brollador circular,

s’escampen pels balcons.

Una llum zenital

cau damunt el pati

de rajoles sensibles

pintades de colors.

D’hora, en el rodar del cel,

girarà cap a elles

primer el vespre tàctil

i a poc a poc la nit.

L’estany tot viu de peixos

i verd fullam aquàtic

s’empassa i reflecteix

tota la llum, com un ull.

I la granota sola,

granelluda i verda

pren el berenar conscienciosa

entre les algues i el llim.

La sala dels llibres

té una llar encesa

flamejant i agraïda

enmig del dia orc

de ventada i plovisca.

La ciutat, al defora,

la vella Barcelona quieta,

es mou viva i activa,

afanyada pel fred.

El llum de cada taula,

d’on som passatgers hostes,

lluu groguenc i molt càlid

i ens il·lumina el rostre

i el transparent de l’ànima.

Cau el rellent d’horabaixa

i una estrella es mou al cel

anunciant la nit de lluna

com el gust d’ametlla blanca.

Claude Monet

Un esperit irisat
es fon amb la matinada
quan l’aire ni gosa moure
l’encís que es va desvetllant.

La boira intensa respira
la fluïdesa dels rajos
bressolats en l’aigua antiga
d’un oceà ondulant.

El cel duu amarantins traços
festejant la mar sentida,
rosa ardent, blau que titil·la,
sol que es va descabdellant.

Impressió de carícia,
plaer a trenc de matinada
somnis nocturns que traspassa
el dia que es va enlairant.

L’hàlit del dia

Un esperit setinat acompanya
la matinada, quan l’aire ni gosa
moure la bellesa que es va despertant.
La boira blana respira entre
la fluïdesa dels rajos, bressolats
dins de l’aigua antiga del tendríssim
oceà ondulant. Lluen al cel
amarants traços que omplen de plaer
l’aigua sentida, rosa ardent entre
el blau que titil·la quan l’astre màgic
s’eleva fulgurant. Impressió
d’una dolça carícia que fa somriure
a trenc de matinada, quan els somnis
fugaços traspassa l’hàlit del dia
que joiós es va descabdellant.

Germanes gitanes a Sevilla. John Phillip 

Gitana,

de fa molt temps

camina

el teu llinatge

vorals

i cors de països,

riberes

fluvials de mapes.

Gitana,

pengen en tu

els cèrcols

d’antigues reines,

i faules

de focs obscurs

de llavis

vells d’enciseres.

Gitana,

en la negra nit

el carro

lluna detura

i els cants,

rogall i setí,

s’eleven

en l’aura pura.

Gitana,

un geni et pobla,

antic,

dador de fortuna,

savi

per donar consells

quan dius

la bonaventura.

Gitana,

al fons del cel

hi brillen

estrelles fines,

aplec

dels vells sofriments

del teu poble

que no es vincla.

 Gitada sobre el llit,

estesa a l’esperança,

el sol dolç i polit

entra a la teva estança.

Tu jeus en la carícia

ombrívola dels plàtans

que mirallegen, suaus,

en els teus pits i natges.

Dona del tors morè

tens l’aroma de platges,

que s’esbrava al setembre

entre pinyons i oratges.

Un home tendre ve

de prop a somiar-te,

tu li allargues la mà

i el deixes confortar-te.