Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Doncelleta arreglada
fent goig sota una estrella,
plaça tocada d’arbres,
rellent de lluna al vespre.
 
Petits ocelles et nien
confiats sota les parres,
refilen cants tendríssims
rossinyols dins dels arbres.
 
Potser algú s’ha perdut
sota del teu brancatge.
Ciutat, véns del Danubi
o et banyen altres aigües?
 
Procel·lós i verd perla,
catifa amb reflex d’arbre,
el riu que el sol corona
s’adorm, tapat, fins l’alba.
 
De nit granotes pugen
les parets de les cases:
tu ets vegetal i amfíbia
sota estrelles llunyanes.
 

Olorosa ciutat d’humitat i mar brava,

de dolçor que el vent duu, d’estendards d’or i flama.

Alats lleons defensen les teves lleis sagrades

i un oceà s’escola entre carrers i places.

El sol lluu tot al ple damunt les teves plantes,

i la lluna suau hi amoroseix raigs d’ambre.

La vida t’és a dintre, en els canals i cases,

en els carrers que riuen, als teus pous i porxades.

Finestres orientals, tendres i enamorades

et miren dolçament i en l’aigua s’emmirallen.

Algues i peixos viuen entre patis i escales,

entre les barques vives, gòndoles delicades.

Balandreja un veler al port, entre barcasses,

i un transatlàntic ve a rendir-se’t a les faldes.

No se’t podria creure, ni sols imaginar-te,

ciutat, la més magnífica que mai podria crear-se.

I en canvi, humil tu ets i sota el sol et bades

des de fa quinze segles, i ens deixes florejar-te;

i ens obres, tota ufana, la bellesa que exalces,

 immensa obra amatent d’aquells que et somiaren.

Damunt les aigües denses d’un verd que s’encomana

hi ha un desig d’infinit que desa la teva aigua.

Tot el cel reflecteixes i sempre el cel t’esguarda

i et duen a ell els sants que en els teus temples guardes.

Les esglésies són fites, monuments que compassen

 la glòria que a dins tens, per vetllar-la en tots angles.

En tu hi és un destí, sota estrelles diàfanes,

i els mil racons més bells són al teu cel, llum i aigua.

Tothom trobarà en tu, si és que sap estimar-te,

el seu racó escollit on la bellesa emana

i la felicitat es fa dúctil i clara

i on només allò bo i millor pot donar-se.

Mirall de cel i mar, dolça es mou la teva aigua

salada dels canals, densa de verd i d’alga.

Ciutat clara que el sol daura amb or i voliaina,

allà on la lluna vol brodar aixovar i randa.

El temps, en pous i ponts, i places encantades,

no se’n vol anar mai, i et fa estacions i anyades.

Tenen cura de tu les estrelles fugaces

i els mils lleons alats, dels seus consells oracles.

Vols pujar cap al cel, esglésies i pregàries,

i els sants a qui veneres et fan d’humil escala.

Suau et recorre el vent, feliç de modelar-se

als teus carrers d’encís, als teus palaus de marbre.

I de la boira densa, amb la mar brava i alta,

en fas un misteriós destí rere una màscara.

Però tu mai no m’amagues: jugues a ser trobada,

i el visitant que et sent et guarda al fons de l’ànima,

i en moments despietats, quan l’atura una espasa,

sap la bellesa on és i prest ve a retrobar-te,

per refer-se al teu cor, entre els teus miralls d’aigua,

i extasiar-se, invençut, per batre bèstia i arma.