Bevedora a Ciutat Vella (Barcelona)

Henri de Toulouse-Lautrec

 Ésser estrany davallant les tenebres,

dona desfent la sendera floral,

l’impacte al bar on vi més vi engoleixes

em desafia amb un embat brutal.

El teu posat que desdenya la vida,

l’esguard pesant amb el llavi que es guerxa

obren en mi una fonda ferida,

un esvoranc que sospeso amb cautela:

també existeix el món que tu ens mostres,

aquest que va desballestant frontisses,

món tortuós fet de sutge i de ronya

en què es davalla fins la bogeria.

I tinc temor de la imatge ominosa

del vi que beus de l’ampolla temible

i em fa feredat tomballar en la roda

presa com tu pel dogal que emmetzina.

I a poc a poc giro l’esguard, l’espatlla

i et deixo aquí, esqueixada, atuïda:

jo no sóc l’àngel que pot aturar el perdre’t,

ni cloure el buit, ni guarir el teu abisme.

 

Mar de Barcelona

 

Mar immens de sol lleuger
ara que l’estiu s’escapa,
el nostre cor sempre té
salabror mediterrània.
 
I als plecs de tot despertar
sorra petita i daurada
que acarones lentament
i constant hi fas petjada.
 
Barcelona et venera,
i tu l’estimes i exalces
i li ofereixes, sens pressa,
la teva pau dolça i blava.
 
Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.
 
Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.
 
Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.

Ciutat infinita (Barcelona)

 

En aquest Barcelona hi ha tantíssima festa,

la bellesa humana que corprèn pels carrers.

Els cafès –llums encesos–, punxades d’erotisme,

llibreries, orquestres i petits grups de jazz.

 

La ciutat on s’enlairen ocells, amb places plenes,

i nois forans que giren amb el seu ros passar.

Carrers plens, nerviosos, parles que en les veus dringuen

i el cel lliure que, enlaire, respira pel fullam.

 

I jo tot ho repasso, en tots ambients jo miro,

m’assec i improviso, prenc un i altre tallat.

I després, en res resto, alço el vol, continuo,

cerco enllà més riquesa que la ciutat fa a mans.

 

I així jo la frueixo, Barcelona festejo,

i ella ve i m’acarona amb els llavis amants.

Barcelona, la bella, de tan rica infinita,

restes a les escletxes i als plecs del meu velam.

 

Ciutat del sud (Barcelona)

 

Càlida ciutat del sud,

a les places, grans palmeres,

la nit transparent t’acull,

la brisa solemne et bressa.

 

Llarga renglera de llums,

la lluna per capçalera,

ciutat on l’amor treu fum

i la dolçor fon les pedres.

 

El mar, com mirall nocturn,

atrau somnis i senderes

i la nit espessa, al lluny,

és brunyida per estrelles.

 

Ciutat de vells campanars,

història endinsada en segles,

canten els teus carrers clars

pels fondos solcs del teu ésser.

 

Sentir-te és esdevenir,

ciutat que aculls gent de sempre,

ets doll que flueix sens fi,

ciutat del sud, sol que regna.

Un plor que no podrà extingir-se (Barcelona)

 

Acarnissats en la tebior dels cossos,

en la seva fragilitat tendríssima,

en la seva flonjor de flor dolça,

en la seva esperança d’espiga,

 

els assassins bombardegen les viles,

ataquen Barcelona, indefensa,

fan traus incurables, fan ferides,

i solleven la vida que alena.

 

Barcelona, encarnada en les homes,

en les dones, i els nens i les nenes,

Catalunya sucumbint sota bombes:

en llambordes la mort s’arrenglera.

 

Ix un plor que no podrà extingir-se,

i un dolor depassant tots els termes,

i cap al cel cada català mira

i l’horror li retruny a les temples.

 

Assassins, nínxols de cementiri,

adobeu el terreny per fer crema:

mai cap terra no us farà de riba,

mai tindreu cap descans, mai cap treva.

 

Fins els corbs que, afamats, us esqueixin

escopiran vostra infame carnassa,

com nosaltres escopim, impúdics,

els vostres noms d’immunda barbàrie.

Ciutat d’Hongria

A la RIBA DEL RIU TISZA 0 clara

Doncelleta arreglada
fent goig sota una estrella,
plaça tocada d’arbres,
rellent de lluna al vespre.
 
Petits ocelles et nien
confiats sota les parres,
refilen cants tendríssims
rossinyols dins dels arbres.
 
Potser algú s’ha perdut
sota del teu brancatge.
Ciutat, véns del Danubi
o et banyen altres aigües?
 
Procel·lós i verd perla,
catifa amb reflex d’arbre,
el riu que el sol corona
s’adorm, tapat, fins l’alba.
 
De nit granotes pugen
les parets de les cases:
tu ets vegetal i amfíbia
sota estrelles llunyanes.
 

 

Desig infinit (Venècia)

Olorosa ciutat d’humitat i mar brava,

de dolçor que el vent duu, d’estendards d’or i flama.

Alats lleons defensen les teves lleis sagrades

i un oceà s’escola entre carrers i places.

 

El sol lluu tot al ple damunt les teves plantes,

i la lluna suau hi amoroseix raigs d’ambre.

La vida t’és a dintre, en els canals i cases,

en els carrers que riuen, als teus pous i porxades.

 

Finestres orientals, tendres i enamorades

et miren dolçament i en l’aigua s’emmirallen.

Algues i peixos viuen entre patis i escales,

entre les barques vives, gòndoles delicades.

 

Balandreja un veler al port, entre barcasses,

i un transatlàntic ve a rendir-se’t a les faldes.

No se’t podria creure, ni sols imaginar-te,

ciutat, la més magnífica que mai podria crear-se.

 

I en canvi, humil tu ets i sota el sol et bades

des de fa quinze segles, i ens deixes florejar-te;

i ens obres, tota ufana, la bellesa que exalces,

 immensa obra amatent d’aquells que et somiaren.

 

Damunt les aigües denses d’un verd que s’encomana

hi ha un desig d’infinit que desa la teva aigua.

Tot el cel reflecteixes i sempre el cel t’esguarda

i et duen a ell els sants que en els teus temples guardes.

 

Les esglésies són fites, monuments que compassen

 la glòria que a dins tens, per vetllar-la en tots angles.

En tu hi és un destí, sota estrelles diàfanes,

i els mil racons més bells són al teu cel, llum i aigua.

 

Tothom trobarà en tu, si és que sap estimar-te,

el seu racó escollit on la bellesa emana

i la felicitat es fa dúctil i clara

i on només allò bo i millor pot donar-se.

 

Ulls de mar (Venècia)

 

Fabulosa ciutat, vellut vermell t’abilla,
randes de vell fil d’or, brodats i esclavines.
Mariners t’han bastit gronxats per mars antigues
i un brau lleó alat et vetlla nit i dia.

Damunt el mar salat, tu, ciutat, lluus i vibres,
en aigües fabuloses on l’Adriàtic habita.
I sures i somrius ornada d’englantines,
ciutat de campanars, d’esglésies i de mitres.

Ciutat de vells palaus, preciosa dama antiga,
ets feliç en el món marí que t’ha fet viure.
I somrius amb delit, i ara et mostres fadrina,
i tens els ulls de mar mediterrània i viva.

Miralls d’aigua (Venècia)

 

Mirall de cel i mar, dolça es mou la teva aigua

salada dels canals, densa de verd i d’alga.

Ciutat clara que el sol daura amb or i voliaina,

allà on la lluna vol brodar aixovar i randa.

 

El temps, en pous i ponts, i places encantades,

no se’n vol anar mai, i et fa estacions i anyades.

Tenen cura de tu les estrelles fugaces

i els mils lleons alats, dels seus consells oracles.

 

Vols pujar cap al cel, esglésies i pregàries,

i els sants a qui veneres et fan d’humil escala.

Suau et recorre el vent, feliç de modelar-se

als teus carrers d’encís, als teus palaus de marbre.

 

I de la boira densa, amb la mar brava i alta,

en fas un misteriós destí rere una màscara.

Però tu mai no m’amagues: jugues a ser trobada,

i el visitant que et sent et guarda al fons de l’ànima,

 

i en moments despietats, quan l’atura una espasa,

sap la bellesa on és i prest ve a retrobar-te,

per refer-se al teu cor, entre els teus miralls d’aigua,

i extasiar-se, invençut, per batre bèstia i arma.