4

 

Tanta luxúria ignota

en els llavis suculents,

saborosa carn badada

monticle test i roent.

3

 

Lluna que empaitava

el ponent del sol;

sota l’ampla volta

cossos en renou.

2

 

Sota una puntada

la sang del teu nom,

damunt el meu arc

el teu semen nou.

 

1

 

Vinc del canyissar

on l’or de la tarda

xopa el teu cos fort,

mel i esgarrifança.

 

Noia a la Festa Major de Sants (Barcelona)

vicente-romero-pintura-noia00000000

Vicente Romero

Surts de Festa Major
mudada i arreglada
i al rostre hi tens dolçor
i és dolça aquesta tarda.

De bracet amb amigues
pel passeig vas guaitant,
i un jove de la vila
t’ha ullprès, i el vas mirant.

El teu cos jove i càlid
se sent acollidor,
entremig de la festa,
entremig de l’ardor.

Hi ha remor d’alegria
de jovent, i aleteigs,
i olor de floralia,
i riure, i xiuxiueigs.

Tothom espera al vespre,
i, en acabat de sopar,
anar al ball i a la fira,
l’amor per estrenar.

I tu també esperes
trobar el teu despertar,
fer germinar la vida,
fruitar i estimar.

Oda a Barcelona

 

Tinc l’ànima laietana,
sec damunt de set turons.
La Mediterrània pura
jeu damunt dels meus faldons.
 
El mar em bressa i em canta
i de nits s’abraça a mi,
i jo encenc fanals i flaires
per il·luminar els camins.
 
Servo en mi una llengua antiga,
sonora, fonda, anhelant,
que de dia compta faves
i de nit fa veu galant.
 
També em poblen altres parles
d’altres bells indrets humans,
ampla i grandiosa és la Terra,
i cap a mi que fa cap.
 
Jo acullo a tots, ben graciosa,
però m’han de dur al Ball del Ram,
i portar-me amb galania
al seguici dels gegants.
 
Deso dracs i roses roges
a les entranyes cremants,
per donar compte que al món
hi ha excel·lència i malvestat.
 
Tinc arquitectura fina,
deliciosa, exuberant,
que viu tota en harmonia
des dels vells temps dels romans.
 
Les meves Rambles envegen
moltes altres capitals,
i s’hi barregen turistes
i industriosos ciutadans.
 
Tinc grans artèries i venes,
i delicats capil·lars,
sóc dolça i esquerpa alhora,
i vesso creativitat.
 
Respiro els aires que em porten
navegants d’enllà dels mars,
d’altres que arriben per vies
i en avions hostatjats.
 
Així jo mai no m’ofego,
i tiro sempre endavant,
i avanço, aprenc i navego
al cor de la humanitat.
 
Desequilibris em solquen
que em fan patir de veritat,
carrers de tristor, pobresa,
lletgesa i adversitat.
 
L’especulació m’escola,
tota explotació m’esqueixa,
només voldria harmonia
i sentir petards de festa.
 
La meva essència és tranquil·la,
indolent i tolerant
però se m’apilen a plantes
pesars d’una gran ciutat.
 
Les presses, enveges, pugnes,
molts tràfecs desorbitats,
trànsit, perills, fam, embussos,
fanàtics de cor corcat.
 
Tot això em dóna mal viure
però amb els braus ciutadans 
prenc un bon cava fresquet
i jec al sol a somiar.
 

Gaudí, geni creador (Barcelona)

 

 

Gaudí és geni creador

que Catalunya honora,

incomprès i il·luminat,

duu laVerge per penyora.

  

Els seus ulls blaus només veuen

la gran creació de Déu,

la natura harmoniosa

que ha nascut del seu mantell.

 

Fill d’artistes calderers

coneixerà de petit

l’obrador del ferro i coure

i el secret de l’alambí.

 

Riudoms és la seva vila,

on obre els ulls a aquest món

ple de formes sensitives

que espeteguen a ple sol.

 

Creient en l’arquitectura

igual que en el crucifix

estudiarà amb disciplina

tant ciència com esperit.

 

Llavors s’obrirà l’Eixample,

les muralles han caigut,

Barcelona necessita

creadors de grans virtuts.

 

Ja ha après tots els oficis

dins la ciutat murallada:

fuster, forjador, manobre,

vidrier i terrissaire.

 

A una mà la paleta,

a l’altra un llarg llapis gris,

dissenya i estudia

la ciutat del segle XX.

 

El Modernisme despunta,

amb la flora i el vitrall,

Gaudí n’és la gran figura

a l’Europa occidental.

 

Antoni Gaudí, arquitecte,

els teus coneguts i amics

aviat et daran l’esquena

perquè et troben massa ardit.

 

Però il·luminat per Déu,

amb formes florals divines

basteixes a Catalunya

construccions ben exquisides.

 

El missal a la butxaca,

l’amor de Crist dins el cor,

fas en plànols i maquetes

l’església de l’esplendor.

 

La gran Sagrada Família

que enlluerna de pertot

 

i fa viatjar els pobles

per contemplar-la amb fervor.

 

Incrèduls resten els homes

davant bellesa tan gran,

magnificència esculpida,

catedral dels cristians.

 

Alçaràs obres insignes

dels indians ostentació,

els grans prohoms d’aleshores:

Güell, Calvet, Vicens, Batlló.

 

I com a festa darrera

per la ciutat encantada

aixecaràs la Pedrera

al mig del Passeig de Gràcia.

 

Els dracs de la nostra terra,

presents del mediterrani,

coronen la teva empresa,

el teu gran imaginari.

 

El teu ideal, bellesa,

la mesura, el teu bastió,

saviesa i paciència juntes

i el sol, el teu gran pintor.

 

Un set de juny, a la tarda,

un tramvia segarà

la vida i la fantasia

del teu esperit genial.

 

Tot Catalunya ara calla

fita al teu l’enterrament,

en un silenci que abasta

una dimensió imponent.

 

La teva obra resta i s’alça,

català de primer rang,

i arreu el teu nom exalça

respecte reverencial.

 

Ets, Gaudí, de casa nostra,

 l’artista descomunal. 

 

 

 

Ciutat meva excessiva (Barcelona)

 

 

Ciutat meva excessiva,

massa gent passa errant

exhausta, empetitida,

el front desconcertat

per estímuls dubtosos;

la Història, ofegada,

edificis confusos

que ja no es troben l’ànima,

rius de carrers -serps mòbils-

voraços, plens d’escates,

la calor que s’enganxa

com icor de ferida,

i la lletjor ressalta

del rellent i la vida.

Ofegosa ciutat,

perduda galania,

mostres els ulls tancats

a qui en forats t’habita:

closa ciutat sens cel,

dins el teu clot fosc vívida;

animal de flagell

que et debats sens sortida.

Tan poblada ciutat,

pàtria meva de dintre,

on del teu cor callat

la sang salta i renilla?

A la pell t’hi nien larves

i estranys éssers hi viuen

i de coïssor tenaç

els teus rosecs són xiscles.

Esplèndida ciutat,

tan nafrada i antiga,

vils forans t’han manat,

però no han pogut reduir-te.

Ara cruixes de dol

amb dolors de ferides,

presonera en un cau

on esperes el cant

de les noves matines.

 

Tot és re

J. M. W.  Turner 

 

Al joc de la immensitat les persones es dissolen.

Vénen del res, van al res, el mar les furta de sobte.

Es perden dins de l’abís sota les ones furioses.

S’han estavellat els ports que un dia foren sol i ombra.

 

Han sucumbit totes naus que enllà aguantaren tempestes.

Arriba la fi i es brau el mar que devasta relles.

Al capdavall tot és re, un naufragi que ens fa burla.

Si ahir lluitàvem per viure, avui s’acaba la lluita.

 

Enmig l’huracà del món, sota un vent fred i insensible,

l’home perd les facultats, i el respirar, i la vida.

I llavors desapareix com si no un dia no existira.

Només queda un flux fugaç de tot l’amor que expandira.

 

 

Tram del Llobregat (Barcelona)

  

En aquest temps malmès

l’àcid del vent

trenca l’ala de la papallona,

arrossega  el seu iris al torrent

ofegat de la ranera del riu

i com l’escorbut fa sagnar

les genives sagrades de la terra.

El seu bram pestilent

duu el tint suorós del verí,

la gangrena de la vena dallada,

i corroeix la fragant aigua de plata,

el rosa purpuri del matí.

El corall i l’alga de setí

han tornat esquelet i calavera

i l’aigua bromorosa de crostís

nega el doll incessant de paradís

que un dia a les mans va regalar-se’ns

com penjoll centellejant de cirera.