Miralls d'aigua, de Carme Cabús

    Al segle IV el cristianisme assola Alexandria com una plaga. És una secta de fanàtics que odien el coneixement. En ells tot és foscor i dogma.

     L’any 390 es converteix en la religió oficial, mentre que la ciutat està sota el domini romà. Aquest mateix any els cristians cremen tots els temples i centres de saber grecs, en simbiosi amb les lleis naturals, i, en la revolta que es succeeix, duen a terme una matança terrible.

     Resta intacte només el Museu, de més de set segles d’existència, on s’aplega el tresor del saber de Grècia. Hypatia, gran matemàtica, figura imprescindible de la història de la ciència, n’és la directora. Aquesta dona jove, plena de talent i sensibilitat, ha creat escola pròpia. Erudits d’Àfrica, Àsia i Europa viatgen per conèixer la seva saviesa.

     Filla i alhora alumna del matemàtic Theon, ha inventat aparells tècnics imprescindibles, ha escrit nombroses obres de ciència matemàtica, ha conreat  l’astronomia i la filosofia neoplatònica.

     Cyril, patriarca dels cristians, l’odia. Ella encarna tot el que per a ell és inadmissible: la gosadia de ser una dona lliure, de basar la seva autonomia en l’eminència del saber, de persistir en la seva religió pagana, amb múltiples deesses i déus.

     L’any 420, un dia de quaresma, Cyril dóna ordres estrictes als galifardeus de la seva horda. Quan Hypatia arribi al centre de la ciutat amb el seu carruatge,  cal exterminar-la.

     A aquella hora l’aire del vespre ja duu l’olor de resina del Far encès. Hypatia és sorpresa pels seus agressors: d’una estrebada la fan caure, la colpegen, la despullen, la torturen fins a la mort. Fins i tot després d’expirar el seu cos es profanat i esquarterat. Té, només, 45 anys.

     Aquell mateix any, la gran Biblioteca d’Alexandria també és destruïda. Durant els nou segles següents el món occidental s’enfonsarà en l’absoluta tenebra, el punt àlgid de la qual seran les bruixes, a l’Edat Mitjana, cremant a la foguera de cada poble, de cada llogaret.

     No serà fins al segle XIII que els homes desenterraran altre cop la saviesa latent, palpitant, de la ciència esplendorosa de l’antiga Grècia, pas a pas, com una flor que va obrint-se.

     Comença el Renaixement, època que fa llum damunt tota l’esplendor del classicisme.

     Un riu compacte i incessant de gent ocupava la gran avinguda Magyororzác i avançava amb peu ferm cap a l’edifici del Parlament.

     Milers i milers de persones, arribades des de tots els punts de la ciutat, s’hi anaven afegint i engrossien la multitud, que es feia cada cop més compacta i que s’enfortia per moments. Els crits d’“Independència nacional” i “Democràcia” eren el clamor que sacsejava el país sencer.

     Els estudiants de la Universitat Politècnica encapçalaven la manifestació, però era tota la ciutat de Budapest qui els seguia i qui s’havia llançat al carrer per enfrontar-se al terror soviètic, sota el qual estaven sotmesos des de feia deu llargs anys.

     En arribar a la plaça de les Desfilades, l’estàtua descomunal i grotesca d’Stalin era una burla a l’opressió de tot el poble i a la sang vessada de la manera més infame. Una colla nodrida d’homes, victorejats per la multitud en pes, posant-hi en joc tota la seva força, la van enderrocar. En caure, el gegantí cap d’Stalin es va despendre amb un estrèpit colossal,  i va anar a raure, dret, vora d’on era la Rósza.

     —Ara si que és la fi del comunisme –va dir ella a en László, exultant, mentre enarborava la bandera d’Hongria.

     Ell la va estrènyer fort contra el seu pit.

     —Sí —va dir, amb la veu entretallada per l’emoció—. Has vist? És tota la ciutat. Som tota la nació. No poden res contra nosaltres.

     En arribar al Parlament les proporcions de la manifestació eren gegantines. La policia política, que acordonava l’edifici, va rebre ordres de disparar. Les fogonades van mostrar la cara monstruosa de la dictadura.

     En Lászó i la Rósza jeien ara estesos a terra, amb els estrips sanguinolents als vestits fets pels trets de metralla. Els seus rostres i els seus cossos eren marcits per sempre.

     Els deu mil soldats soviètics que van entrar el dia següent a Hongria damunt de centenars de tancs blindats omplien el país de desolació i marcaven l’epitafi de les esperances de tot un poble.

     Just havia començat el bany de sang.