La mà de Suzanne obre el calaix del secreter de la seva mare. Sempre havia sentit passió per remenar-lo, però ara només sent mareig i angoixa en estirar-lo cap a si. No vol violar cap d’aquells secrets ara que per sempre estan desemparats de la seva mestressa. Eloise Pallacini, la model mulata, la Bou Bou de Rimasso, enterrada ahir, hi ha desat tot allò que mai no ha volgut dir, ni tan sols a la seva filla. La Suzanne passa els dits sobre els papers, que avui ja només són allò que resta de la seva mare. Obre un sobre, amb una adreça de París, i desplega la carta que hi ha dins, que mai no ha estat enviada. I amb el cor en un puny, atreta com per un encanteri, es recolza lleument al respatller de la cadira i comença a llegir.
París, 5 de juny de 1953
Moineau,
“Tu mai no et limitaves a una sola dona. Tenies una ànsia voraç de cremar-ho tot, sense importar-te els sentiments de ningú. Mai no havies vist l’ésser real que era jo, només m’utilitzaves. Em feies servir per a les teves mancances, per al teu art, a un ritme i a una velocitat abrusadora. Volies consumir la meva bellesa, la meva joventut, la meva força, el millor de mi. Volies posseir-me a còpia de desposseir-me de mi mateixa. I ho feies amb la teva força sexual, amb la pintura, amb els retrats de mi, a còpia d’anar-me fent teva amb una seducció perversa. Podies fer-ho: abans dels anys 20, quan et vaig conèixer, ja eres famós. Això t’ajudava. I t’estaves fent, també, immensament ric.
Creies que tot existia per servir-te, i les dones ocupàvem, com a assistentes, el lloc més destacat: ens converties en putes, en minyones, en éssers minusvalorats. En tot allò que no fóssim nosaltres mateixes. En el fons, ens odiaves. En el fons, ens menyspreaves. I com eres capaç d’arribar-nos-ho a demostrar, quan ja no t’interessàvem!
Que inconscients les dones que vam rendir-se’t, simplement perquè vam creure en tu, en l’home que eres, molt abans que en l’artista. Quin coratge que vam tenir. Mai no haguéssim pogut imaginar que sota el teu geni hi havia un dimoni voraç de tots els components vitals que formaven la nostra harmonia. El nostre no era fustam de màrtirs, però tu destruïes l’equilibri del nostre ésser, i així, disgregant-nos, en no poder-nos fer teves, ens anul·laves, talment com si ens matessis.
Extreies de nosaltres la sang i la saba i en feies la pintura amb què ens pintaves als teus quadres. La vida de les teves dones es troba vampiritzada en les teves teles. Ah, i mai no en tenies prou, mai cap de nosaltres no et bastava, i com una droga o un vici sempre havies de sortir a trobar una altra dona per xuclar sang i saba de nou. Sang de joventut, sang de bellesa, sang d’encís i de tendresa. Sang de fluxos sexuals sorpresos per la teva crueltat i la teva perversió. No m’estranya que t’agradessin les curses de braus: una altra víctima indefensa rajant sang en una plaça circular, ferida i pertorbada fins a la mort.
I és res el teu art al costat d’una sola de les teves dones, aquells éssers forts que converties en febles perquè temies i alhora coneixies les tècniques de la possessió.
Només als déus els és permès de conferir vida als humans, i tu eres un lladre dels déus, de la vida de les criatures humanes, d’aquelles creacions divines, i cada una de les teves teles està basada en un acte perpetrat d’assassinat.
Les dones quedàvem desmanegades com pelleringues, i després de destruïdes, de fetes a la imatge a què havies volgut modelar-nos, quan et necessitàvem irremissiblement a tu per sostenir-nos, aleshores executaves el cop final: te n’anaves amb una altra, ben fresca, amb una vida encara sencera i rotunda, curulla de llibertat, i començaves el mateix procés d’aranya verinosa, amb el vol i la textura d’una papallona innocent. La dona destruïda, mancada, seca, escorxada, aleshores se suïcidava, com la Marie Thérèse Warten, o restava pertorbada, com la Mila Doar, o tan massacrada que no podia recuperar la seva vida, com la Françoise Pigiot. No, cap dona no es podia refer si no era, amb sort, fins al cap de molt de temps, com ha passat amb mi. Però al final he pogut descobrir-te, i perquè els teus propis llamps et corroeixin, et desemmascaro davant teu.
Fa molts anys que no m’importa ja la teva vida ni el teu infern, del qual només la mort podrà fer-te’n lliure. Crema, doncs, tu sol en ell, i pateix-lo dins l’esvoranc on estàs condemnat a viure. I segueix pintant només com ho fa un monstre devorat.”
Bou Bou
Quan acaba de llegir la carta, la Suzanne, ofegada pel trasbalsament, pensa que el record dels morts són com les fulles que cauen del temps.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 